El somni d'un rei absent

Diari de Balears, 9 de maig de 2008
Fiol, Bartomeu

El somni practicant rigorós de la parenta pròpia i rica, per molt ocasional que forçosament hagi d’esser, ha d’esser encara més fidel, fidel a les seves concepcions, a les seves vivències, en definitiva a la seva escriptura. Tal és el cas de Miquel Cardell, en Les terrasses d’Avalon, que acaba de publicar l’editorial Moll, però datat 1992-1997. Es tracta, sens dubte, d’un recull d’una sensibilitat colpidora i esplèndida, en el qual profunditza elegantment –en el sentit etimològic d’aquest terme– en una temàtica ja encetada en el quadern del mateix títol –
el número 28 de la col·lecció «Poesia de paper»–, publicat el febrer de 1995 conjuntament per Sa Nostra i la Universitat de les Illes Balears. Tant la primera versió, de 1995, com la perfeccionada i completada d’ara tenen el seu origen últim en la matèria de Bretanya, el personatge llegendari bàsic de la qual és el rei Artús, un mite que està basat, segons alguns especialistes, en un cabdill bretó de nom romà que, devers el segle V o VI hauria lluitat contra els invasors anglesos i saxons de l’illa que ara coneixem com la Gran Bretanya. Aquesta matèria de Bretanya va donar lloc, durant l’Edat Mitjana, a un nombre ingent d’obres per part d’escriptors com Thomas Malory, Geoffrey de Monmouth, Geoffrey Chaucer, Chrétien de Troyes, Wolfram von Eschenbach etc., incloent el nostre Guillem de Torroella. Però a  Miquel Cardell el que, ja fa més de quinze anys, va mobilitzar-lo amb la força que el lector pot constatar va esser el no manco mític lloc de l’enterrament del rei Artús o Artur, Avalon, o Insula Avalonis, una illa de mitologia celta situada en algun lloc de les Illes Britàniques, encara que tampoc està gens clar que realment es tractés d’una illa ja que, abans que la planura de Somerset fos dessecada, existia un pujol, amb el nom de Glastonbury Tor, que ho semblava per estar rodejat d’aigües pantanoses. Les restes d’Artús haurien estat descobertes el segle VII en un bagul de roure portant la inscripció Hic jacet sepultus iclitus rex Arthurus in insula Avalonia, per a esser novament enterrades sota l’altar major de l’abadia de Glastonbury i esdevenir un poderós atractiu per als pelegrins de l’època. I també és important esmentar que, segons algunes llegendes d’aquest cicle, Artús d’alguna manera ha de ressuscitar i retornar d’Avalon com a rei
d’Anglaterra (com en una mena de sebastianisme avant la lettre).
Miquel Cardell s’hi refereix quan al poema I d’Insula Avalonis es demana i ens demana: «… Per quina porta / ha d’arribar, i què serà, i des d’on, / el que esperam a la blanca Avalon?» Amb la particularitat, que crida l’atenció, de considerar aquesta com si fos la nostra illa. Així, Avalon ja no seria sols el lloc de procedència ans també el d’arribada. Avalon hauria esdevingut, com ens diu a un altre indret, «la planeta de l’espera». I és que «l’anunciat fa temps, tan necessari, / l’impossible alçament de llum esperançada / sobre aquest llarg eclipsi, no podríem?». No podríem, «una ínfima llavor», no podríem conrar-la, i que esdevingui «l’anunciat fa temps, tan necessari», aquest és l’interrogant obsessiu. Artús, pel nostre poeta seria una mena de profeta de l’esperança, i la mestria del seu discurs li permet mostrar-nos-ho sols amb dos versos: «Reposa Artús en terra de filferros. / Entre pedra i escuma dorm i calla.» No essent-me possible, en l’espai que em queda, donar un testimoni realment vàlid de les virtuts d’aquesta parenta rica, no em queda altre recurs que transcriure’n dues estrofes magistrals: «Com qui ha pujat als ascensors del somni, / i ha viatjat pels astres i les mines, / després tot d’una l’or de les victòries, / avar dels dons del vol, de la durada / d’un ara del silenci de les coses / badant-se entre el batec i la mudança, / a les terrasses de l’embriaguesa, // diu que debades esperam la barca / de missatger, que no hi ha tal paraula / certa, vera, total, definitiva, / que és una illa recòndita i absorta, / sense ahir ni demà, el temps de l’espera, / que un rei absent somia el nostre somni.» Però no és sols una qüestió d’una manca d’espai: la veritat és que ens trobam amb una poesia d’una tal qualitat que no pot esser dita més que per ella mateixa.