El brandar de les palmeres

Levante. Posdata, 6 de febrer de 2009
Gómez, Antoni

Ausades, Rebel·lió de la sal de Teresa Pacual (Grau de Gandia, 1952) és un poemari difícil, escrit sense concessions de cap mena. És indubtable que en una primera ullada els seus versos semblen allunyats dels plantejaments estètics inicials de l’autora, que per al crític Francesc Català eren més sensitius que reflexius. Allunyats per un procés evolutiu, sens dubte, perquè l’estil d’aquesta poeta ha sigut sempre ben identificable en tots els llibres que ha publicat fins ara. Sensibilitat, sinceritat, sensualitat, una poesia de la quotidianitat on predominen els temes de l’amor físic, l’espai i el temps. I la veritat és que en els tres primers poemaris, Flexo (València, 1988), Les hores (València, 1988) i Arena (València, 1992) aquesta premissa es compleix a bastament si sintetitzem els seus eixos temàtics. Si bé és cert que en Arena, com ha escrit Enric Sòria, ja ens introdueix en un univers desolat, claustrofòbic, que ens parla del dolor, de la soledat i d’una saviesa amarga.
Evidentment, no és que hi haja perdut essència cap dels tres valors espirituals anteriors, la qüestió és que Rebel·lió de la sal, el sisè llibre que publica, és un poemari d’una gran intensitat conceptual on predomina una astringent voluntat simbòlica que obliga el lector a cercar per sota de les superfícies verbals, a esbrinar el sentit del vent, a captar el sentit dels moviments del paisatge, de vegades subtilment
dinàmics i premonitoris, d’altres d’una lentitud quasi estàtica. La mateixa autora ha reconegut en una entrevista publicada en aquestes pàgines que Rebel·lió de la sal és un llibre més conceptual que els anteriors, on el repte és «que el pensament continga i expresse les emocions».
La poesia de Teresa Pascual ha derivat cap a la reflexió metafísica dins d’un procés en el qual la sensualitat, la celebració dels sentits, s’ha convertit en un element sotmès a una exigent contenció espiritual, segurament amb voluntat de catarsi poètica. Una introversió amarada d’imatges on el fred és un element constitutiu de la contemplació: «Com si vinguera el fred / de la sang amb la sal / que cap de les marines / recordava haver vist / retallar-se amb el vent.» El lector ha de fer un esforç intel·lectual, si més no com a pas previ, per copsar la peculiar atmosfera d’un espai interior on predomina una poètica del silenci, com escriu la prologuista, Lluïsa Julià, i no hi trobem lloc per a l’emoció fàcil.
Són reflexions que es debaten entre el dolor i la desolació, ubicades en espais d’inquietant introspecció demiürgica, paisatges simbòlics de la vida íntima de la poeta, de la seua infantesa, sobre els quals només podem intuir preguntes, imatges dominades per silencis, associats al vent, al fred, a l’oblit: «He mirat les palmeres / i la seua figura / sobre l’arena blanca / sembla inmaterial. / Qui sap l’itinerari / que seguirà aquest fred?» Si de cas, l’única solidesa moral és la que atorga la materialitat dels paisatges; indicis, gestos, moviments al voltant dels quals s’articula la possibilitat d’una emoció: «Què guarda l’interior dels silencis / que fins i tot arribem a sentir?» Aquest sentiment d’enderrocament, de desolació, es fa ben palés en el poema de la pàgina 29: «Tenir els peus just al perill del límit / i al seu voltant les runes d’una casa / que pedra a pedra començava a caure. / Dreta sobre un balcó sense baranes.»
Sabem pel pròleg de Lluïsa Julià que una circumstància dolorosa vertebra tot el contingut del poemari. La mort de la mare de la poeta, a qui dedica el llibre, és el leitmotiv poètic que va forjant el procés de transsubstanciació estètica. Tanmateix, es tracta d’una catarsi dinàmica on la poeta, després d’escriure versos que expressen el dolor de l’absència –«vendré, mare, demà / la nit haurà passat / de llarg aquest silenci / de colp definitiu»–, ens mostra en el poema de la pàgina 61 una mena de reinici del seu «camí» emocional. La possibilitat d’una nova recerca identitària està fortament lligada al símbol que vertebra el poemari de manera contundent: la terra de la sal, el silenci de la sal, el vent de la sal, la sal de la pell de les paraules; és a dir, la rebel·lió de la sal és l’empelt metafísic des d’on s’ubica l’autora per a iniciar de bell nou el camí: «Margarides tan blanques / com el blanc de la sal. / ¡Que estrany el camí / que des d’ara comença! / Rebel·lió de la sal / en les mans que preparen / una a una les flors / que ara també tremolen.»
Aquest poemari de Teresa Pascual és, no cal dir-ho, un llibre dens, exigent amb el lector de poesia. Però una vegada ens hi hem endinsat, hi trobarem una tenaç voluntat de recerca en el llenguatge que no deixa de colpir-nos els sentits i l’intel·lecte. La poeta ha trobat en el llenguatge poètic el camp d’experimentació adequat per a expressar-nos la seua tragèdia íntima. Definitivament, Teresa Pascual ha escrit amb Rebel·lió de la sal un dels llibres més ambiciosos de la seua trajectòria literària.