Presentació del Premi

Ateneu Barcelonès, 14 de maig de 2009
Isern, Joan Josep

Ja sé que sempre és arriscat fer vaticinis sobre allò que en diem «el cànon», però hi ha vegades que els arguments objectius de què es disposa animen a fer valoracions que, tot i semblar-ho, no són pas agosarades ja que tenen uns marges força raonables de seguretat en l’encert. És, al meu parer, el cas de Joan F. Mira, un home amb una trajectòria cívica impecable i un autor de bibliografia extensa i diversa en la qual es van trenant creació i pensament no pas com facetes diferenciades sinó enteses com estratègies comunicatives que es complementen al servei d’una manera exemplar de fer, de ser i de pensar. Com a ciutadà i com a home de lletres.
És en aquesta segona faceta –que serà la que centrarà el meu comentari d’avui– on crec que el nom de Mira s’ha guanyat un lloc eminent en la nòmina d’escriptors europeus importants del darrer mig segle. Un lloc en el cànon, vaja. I dintre de la seva àmplia bibliografia –que abasta narrativa, novel·la, assaig, ciències socials, divulgació, articles periodístics, traducció i fins i tot una esporàdica incursió en el món del teatre– penso que la seva faceta de novel·lista assoleix un grau d’excel·lència summament remarcable.
Una faceta que va començar fa trenta-cinc anys amb la publicació d’El bou de foc i que va continuar amb El desig dels dies (1981) i Viatge al final del fred (1983). Un trio de llibres que corresponen a la fase d’aprenentatge que tot creador ha d’afrontar com a pas previ a l’esclat de tot allò que porta dintre seu. Un esclat que va arribar amb Els treballs perduts (1989) i Borja, papa (1996).
Dues novel·les ambicioses i amb una característica comuna: no acabaven en elles mateixes. La dedicada als darrers dies del papa Roderic de Borja va propiciar una sèrie de publicacions col·laterals fetes pel mateix Joan F. Mira sobre el personatge, la seva família i l’època que va viure que varen ajudar a situar dintre del nostre imaginari col·lectiu la rica cosmologia borgiana amb molta més riquesa de detalls de la que havíem tingut fins aleshores.
Tampoc no s’acabava en arribar a la darrera pàgina el projecte que portava al cap Joan F. Mira quan va escriure Els treballs perduts, una novel·la que, segons va dir Jaume Fuster l’octubre de 1989 quan es va presentar a la premsa, «possiblement sigui la millor novel·la valenciana després del Tirant». En aquest cas el projecte tenia una planificació ambiciosa i perfectament definida ja que constava de tres novel·les agermanades per una sèrie de característiques comunes i ambientades en unes zones molt concretes de la ciutat de València. Una trilogia que va continuar amb Purgatori (2003), premi Sant Jordi i Premi de la Crítica Catalana, i que s’ha tancat dinou anys després del seu inici amb El professor d’història.
En el cas de Borja, papa el mateix autor ha declarat en una entrevista publicada l’any passat que el seu objectiu en escriure-la era la reconstrucció d’un món –el Renaixement– amb els seus conceptes, referències, mentalitats, situacions i maneres de viure que han estat de les més espectaculars de la història moral i cultural d’Europa. En el cas de la trilogia valenciana podríem dir que constitueix un esplèndid mosaic sobre la perplexitat de l’individu del nostre temps davant de la realitat que l’envolta, el depassa i no acaba d’entendre. Una perplexitat que trobem plasmada a partir de tres actituds diferents: Jesús Oliver, el protagonista d’Els treballs perduts, reacciona creant una magna biblioteca que aplegarà totes les branques del coneixement humà; Salvador Donat, el protagonista de Purgatori, rebaixa més els seus plantejaments i es conforma a abandonar el seu plàcid retir entre muntanyes per fer companyia al seu germà durant els darrers mesos de la seva vida; Manuel Salom, el professor d’història del llibre de cloenda, desenganyat de tot fuig de la universitat, es desprèn de la seva biblioteca, abandona el seu barri de tota la vida i es retira a un pis nou de trinca amb la muller, una assistenta i un gos.
Quatre novel·les, per tant, que conformen un llegat que està a l’alçada de qualsevol de les tradicions literàries que es puguin considerar importants del nostre temps. Un llegat que, sortosament, agafa l’autor encara en plena forma i que, per tant, no hi ha cap motiu per considerar-lo definitivament tancat. En tot cas, el que sí que ha arribat a la seva culminació és el cicle iniciat ara fa vint anys amb Els treballs perduts i que es consuma amb tots els honors amb El professor d’història.
Abans d’entrar en la descripció dels atributs que defineixen aquesta singular novel·la m’agradaria fer una consideració que sens dubte ajudarà el lector que vulgui endinsar-se en les seves pàgines: Mira és un autor d’escriptura lenta i amb una prosa de períodes llargs que requereix una lectura atenta i reposada. Una lectura en la qual, a més a més, no s’ha de bandejar en absolut la dimensió oral del text. No és la primera vegada que ho dic: crec que pocs autors saben jugar tan bé com Joan F. Mira la carta de l’oralitat; és a dir, el recurs a la lectura en veu alta. En una entrevista de fa uns quants anys Mira deia que els eixos sobre els quals voldria que es desenvolupés la seva obra eren la transposició literària del temps que li ha tocat de viure, la voluntat de crear bellesa i el desig de tractar els temes centrals de l’experiència humana. Dit altrament: testimoni, estètica i ètica com a fites orientadores del seu programa creatiu.
I, efectivament, el que li queda al lector un cop ha transitat per les històries de Mira és la sensació que «li ha passat alguna cosa». Ja sé que no ho expresso amb gaire pulcritud acadèmica però jo ja m’entenc. Vull dir que els llibres d’aquest home em deixen la sensació que en acabar-los sóc una mica més civilitzat que abans de començar-los. Una sensació que experimento amb molt pocs autors i que no cal dir que li agraeixo profundament.
Novel·la d’idees més que d’acció, El professor d’història descriu al llarg de dotze capítols un any de la vida de Manuel Salom, catedràtic d’Història contemporània de la Universitat de València a punt de jubilar-se. A raó d’un mes per capítol l’argument s’inicia un dia de febrer de l’any 2005 quan el nostre home pateix un petit accident just en pujar les escales d’accés a la Facultat el dia que havia d’iniciar l’últim quadrimestre de la seva vida de professor i es clou amb la descripció de la sortida del sol damunt de la ratlla del mar un dia de gener de 2006. Un final que, per cert, remet a l’escena inicial d’Els treballs perduts i que dibuixa amb perfecta subtilesa l’alfa i l’omega d’una trilogia pensada com un tot i que, en conseqüència, té molts elements en comú.
El discurs inaugural que el professor fa als seus alumnes un cop refet de l’accident –som a les primeres pàgines del primer capítol– ens facilita les claus necessàries per entendre la perplexitat que l’aclapara i, doncs, el trajecte que la seva vida enfilarà tan bon punt acabi la que –ho decideix de manera quasi instantània en percebre la radical indiferència dels oients–, serà la darrera classe de la seva carrera docent. Manuel Salom s’adona que mentre el passat és un concepte comprensible i abastable el present és un cúmulde coses que la raó no pot interpretar ni controlar. El món de la Il·lustració entenia el progrés i la modernitat com a conceptes enriquidors que es fonamentaven en una manera de pensar racional i ordenada. La modernitat actual, en canvi, és un procés de progressiu empobriment a canvi de res basat en la pèrdua dels valors, la banalitat, l’exhibicionisme i la superficialitat.
Es diria que un món capaç de generar dues guerres mundials, Auschwitz, la tragèdia dels Balcans o la Revolució Cultural de Mao, és un indret massa desmanegat perquè un professor d’història contemporània, al final de la seva carrera, no sucumbeixi a la temptació de declarar-se en crisi de consciència i decideixi, per tant, plegar sense esperar l’edat oficial que li permetria considerar-se jubilat amb tots els ets i uts.
De la mateixa manera que –característica comuna a la trilogia– els llibres anteriors recolzaven en referents mítics com els treballs d’Hèrcules o la Divina Comèdia, a El professor d’història Joan F. Mira s’empara en el Faust per reforçar el canemàs intel·lectual de la seva proposta. Però no pas el Faust tòpic del pacte amb el diable a la percaça de la joventut eterna, sinó en el sentit més profund que li  va donar Goethe. No és, per tant, l’ambició del poder o la cerca dels plaers el que mou Faust, sinó l’intent de comprendre el món, el desig de saber. El coneixement, en una paraula.
El lector que conegui l’obra de Goethe trobarà a El professor d’història escenes que li seran familiars. Penso, per exemple, en una inicial evocació a la joventut i als anys escolars, en la contemplació de València des de la torre del Micalet, en els consells que Salom dóna a una jove alumna que a la seva manera també busca el coneixement, en una sessió de transformació física en una perruqueria unisex, o en una nit de Walpurgis molt especial per les carreteres secundàries del Grau de València.
A diferència dels personatges dels dos llibres anteriors, Joan F. Mira construeix aquest professor que tanca la trilogia amb una  característica que a mi em sembla especialment significativa i fins i tot entendridora: el profund amor que sent per Irene, la seva muller malalta. El Jesús Oliver d’Els treballs perduts detesta la seva dona i se n’acaba divorciant, el protagonista de Purgatori és solter i només al final del llibre estableix relació amb una de les acompanyants del seu difunt germà. Manuel Salom, en canvi, professa de punta a punta del llibre un amor cap a Irene que va creixent en la mateixa progressió que avança la malaltia degenerativa que la reclou en una cadira de rodes i la condemna a una gradual i cruel immobilitat.
Per amor a Irene, professora de grec i contraimatge d’Helena, qui en el Faust personalitza l’intent de reintegrar la cultura grega en la contemporaneïtat, Manuel Salom ho deixa tot. I aquest «deixar-ho tot» queda palès per mitjà d’una sèrie de canvis que anem coneixent al llarg del llibre: per primera vegada s’atreveix a provar el conyac, aprèn a conduir, es compra un cotxe, abandona el pis de tota la vida, s’afaita la barba, es posa perruca i liquida la seva biblioteca.
Aquesta característica específica d’El professor d’història es percep de manera més clara si comparem el final de la novel·la amb el de les anteriors. Així l’al·legoria destructora de les flames d’Els treballs perduts i el simbolisme fúnebre del passeig pel cementiri de Purgatori contrasten amb la contemplació admirada de la mecànica còsmica que fa sortir el sol cada matí damunt de la ratlla de l’horitzó i que remet automàticament a aquell «amor que mou el sol i les estrelles» que tanca l’immortal poema de Dant.
Hi ha un altre protagonista important a El professor d’història: la ciutat de València. Sé que Mira té una cura molt especial a puntualitzar que la seva no és una trilogia «sobre» València sinó una sèrie de reflexions d’abast universal que, tot i que podrien transcórrer en uns escenaris ideals, l’autor ha preferit projectar-les damunt d’uns paisatges que coneix a fons i que li pertanyen. I en aquest sentit la València novíssima que creix al voltant de la Ciutat de les Ciències i de les Arts de Santiago Calatrava li va com anell al dit ja que és l’emblema perfecte de la banalitat, la buidor, el desficaci, l’exhibicionisme i la pèrdua del sentit de la història que Manuel Salom deplora.
Al principi d’aquestes notes feia esment a l’escriptura lenta i de períodes llargs que caracteritza l’obra de Joan F. Mira i que a El professor d’història arriba a uns nivells altíssims de depuració. Per a qualsevol lector interessat mínimament en allò que en diem «cuina de l’escriptura» és una veritable delícia analitzar com, a partir de la tria del tema que centra el llibre, l’autor elabora una estructura, genera uns personatges i basteix una construcció narrativa complexa, sòlida i coherent que presenta com a fàcil allò que en el fons denota un domini de tots els recursos de l’ofici que està a l’abast de molt pocs autors.
I tot això servit amb una prosa fluïda i de frase llarga que reflecteix amb transparència els pensaments i les sensacions dels personatges, amb un monòleg interior que s’avé a la perfecció amb aquesta nova versió de Leopold Bloom que passeja, pensa i fa digressions mentre camina pels carrers de València, una ciutat que Manuel Salom (i amb ell el mateix Mira, n’estic segur) estima profundament malgrat que senti que ja fa molts anys que aquest amor no és pas correspost.
Ara fa cinc anys, gairebé dia per dia, en un altre espai cultural de la ciutat homenatjàvem el Premi de la Crítica Catalana atorgat a Purgatori. Avui fem el mateix amb El professor d’història, una novel·la que, si no m’erro, de moment ja ha aplegat tres reconeixements de la crítica: aquest, el premi Ciutat de Barcelona i el Maria Àngels Anglada. Espero que no s’acabi aquí.
I espero també, amb les cauteles i lentituds marca de la casa, que d’aquí a un temps puguem tenir a les mans un nou Mira.
No sé si m’heu entès, mestre: en volem més.
Moltes gràcies.