Simó vs. Boadella. Segon "round"

El Mundo, 22 de febrer de 2008
Juan-Cantavella, Robert

L’any passat, el dramaturg català Albert Boadella va publicar Adiós Cataluña, Crónica de amor y de guerra, guardonat amb el premi Espasa d’assaig. Amb Adiós Cataluña, un llibre d’atac i, en paraules de l’autor, també de defensa, el director d’Els Joglars es distanciava amb contundència dels polítics i les institucions catalanes, així com de la ciutadania, a la qual acusava d’una mena de col·laboracionisme passiu amb les accions de censura encoberta i boicot a què les altes instàncies polítiques sotmetrien les manifestacions culturals desafectes.
Ara, l’escriptora valenciana Isabel-Clara Simó acaba de publicar Adéu, Boadella, un petit llibre amb intenció de pamflet que es proposa com una resposta a Adiós Cataluña.
També aquest llibre combina l’atac amb la defensa. L’atac a Boadella, i la defensa d’algunes de les entitats atacades per Boadella, com el propi poble català (amb alguns fragments amb aires un punt etnològics i to de mea culpa), o poetes com Joan Margarit, Narcís Comadira, Carles Duarte o Àlex Susanna, als quals Boadella s’hauria referit com a part de la «nacional-poesia».
El llibre està plantejat com una «Carta oberta a Albert Boadella», i critica el seu «discurset de català-covard-etnicista-identitari». L’acusació està formulada en diferents nivells.
El nivell fonamental ataca l’espanyolisme del dramaturg tot apel·lant al dret a rèplica. En aquest sentit, Simó s’esforça a rebatre els arguments de fons del llibre de Boadella, les seves crítiques a Catalunya, els conceptes d’identitat i de nacionalisme, el seu menyspreu per la «cultureta» catalana i la seva acusació al poble català de victimisme.
Aquesta és la part més avorrida. D’una banda perquè la discussió teòrica sobre temes com el caràcter català, la natura del nacionalisme i la política cultural de les institucions, quan es planteja des de dues posicions tan netament oposades com són la de Boadella i la de Simó, té tantes possibilitats d’arribar a una síntesi, a alguna mena de punt de trobada, com la discussió entre una persona del Sevilla i una del Betis.
De l’altra, perquè en qualsevol cas, una reflexió tan de fons requereix d’un altre tipus de llibre més matisat i menys directe. A més, l’autora sabia perfectament que amb aquest plantejament no li faria gaire mal al seu adversari, ja que Boadella està acostumat a la crítica, i molt més a la crítica de caire polític o ideològic, que és, al cap i a la fi, el sentit últim d’aquests arguments.
Així doncs, hi ha un segon nivell en l’acusació, un nivell més intel·ligent en termes estratègics. L’acusació fonamental d’aquest segon nivell queda perfectament explicada amb aquesta frase: «Vostè no odia aquest país: odia la sala buida del seu teatre.»
Aquí Simó es mostra més sibil·lina i comença amb una mena de captatio benevolentiae tot definint-se com una antiga fan dels muntatges teatrals de Boadella, «vostè ha estat el Molière català», escriu Simó, i més endavant encara elogia, fins i tot, alguna part del llibre Adiós Cataluña.
La gràcia, òbviament, està en el temps verbal: a Simó li agradava molt Boadella, però ara ja no, ara troba que es repeteix. L’acusa de no saber encaixar la crítica, quan precisament ell s’hi ha dedicat tota la seva vida. L’acusa d’exagerar i haver exagerat la seva mala relació amb Pujol, o si més no la reacció de Pujol davant les seves obres. Li admet una bona dosi d’enginy, però l’acusa de ser un «pensador superficial» i, finalment, també una «persona violenta».