Una lliçó memorable

L'Avenç, abril 2002
Muntada, Lluís

La història de la cultura en general i la literatura en particular és pròdiga en paradoxes i ironies lluminoses. Basta una simple mirada en perspectiva per adonar-se que moltes de les més incisives postures antiintel·lectualistes han requerit un gran vigor intel·lectual. Hi ha actituds dimissionàries que només són comprensibles a partir de la seva obsessiva pretensió d’incidir en la realitat. Ja se sap: Déu escriu recte amb rengles torçats. Fins i tot el cultiu de la ignorància pot comportar un laboriós procés de saviesa. Sense anar més lluny: per instruir-se en tots els àmbits i tècniques en què fracassen els dos beneits protagonistes de l’obra Bouvard i Pécuchet, Gustave Flaubert va consultar uns 1.500 llibres.
Joan Francesc Mira (València, 1939) és –conjuntament amb Martí de Riquer, Xavier Rubert de Ventós, Modest Prats…– un dels savis de fust humanista que queden en aquest país. Antropòleg, hel·lenista, assagista, articulista, traductor de La Divina Comèdia i dels Evangelis, gran coneixedor del món dels Borja i novel·lista, Joan F. Mira expressa l’ambivalència d’aquells processos intel·lectuals que oscil·len entre el desencant més lúcid i la malenconia d’una redempció a través dels materials de la cultura.
La desil·lusió materialitzada en l’obra d’aquest savi no pot ser ni més fèrtil ni més capiculadament esperançadora. L’any 1974, amb la novel·la El bou de foc, Mira iniciava una singladura crítica, que s’intensificaria amb nombrosos estudis i articles sobre les pulsions del món valencià, i que de moment es culmina amb una magna trilogia: Els treballs perduts (1989), Purgatori (2003) i El professor d’història (2008). Els treballs perduts centrava el seu desplegament narratiu en el nucli medieval de València i gràcies a la força visionària de l’herculi Jesús Oliver és potser, de tota la trilogia, la novel·la que constitueix una aposta més explícita per recuperar el sentit civilitzant, en aquest cas a través de la imposició d’un ordre clàssic simbolitzat per la imatge canònica de la biblioteca. Purgatori desplegava la major part de l’acció a l’Eixample de la ciutat i, inspirant-se en la planificació del Purgatori de Dant, el protagonista de la novel·la, Salvador Donat, davalla a una València i a un univers de referents que li són aliens: el refús d’aquest món civilitzat es plasma de manera colpidora quan Donat, a cavall de la seva Harley Davidson, retorna a la vida plàcida i senzilla del camp. Ara, El professor d’història (2008), prenent el Faust de Goethe com a model, executa el cant del cigne propi d’un neoil·lustrat que, un cop abandona la fe cega en la raó i el coneixement, posa tota la seva saviesa a narrar per què la saviesa es revela inútil.

Pacte fàustic
Si el lector no pertany a aquella secta destructiva que considera que un llibre només és vàlid quan presenta «acció pura», aquesta darrera novel·la de Joan F. Mira li permetrà endinsar-se en una trepidant aventura de l’esperit, una odissea que es resol per via introspectiva, esclatant en un encadenament de sismes tan pacients com radicals.
En una seqüència magistral les tres primeres pàgines d’El professor d’història expressen la transició entre dues èpoques: Manuel Salom, professor universitari d’Història Contemporània, queda subjugat per la visió de dues noies que s’estan morrejant en ple campus universitari. A causa d’aquesta estampa el professor es distreu, s’entrebanca amb uns esglaons, topa de cap contra la porta de vidre de la Facultat i perd el coneixement. Fi d’una època. De vegades, per tenir una revelació, és necessari caure del cavall camí de Damasc. A partir d’aquell dia Manuel Salom decideix anticipar la seva jubilació. I amb una èpica silenciosa inicia un moviment de reflexió personal i intel·lectual que el condueix a un pacte fàustic desactivat per la renúncia. Salom, igual que el Faust de Goethe, és conscient que el coneixement no li ha reportat ni la pau ni l’alegria. Però a diferència del Faust de la tragèdia, Salom no té set de coneixement. Així, en un cromatisme exuberant, aquest historiador jubilat argumentarà la seva actitud dimissionària. I en paral·lel començarà a abraçar els pecats capitals de l’univers que fins aleshores havia repudiat: amb la seva dona, abandonen el barri de Velluters per traslladar-se a la València fastuosa, la de Calatrava, la Ciutat de les Arts i de les Ciències; aconsellat per assessors estètics, canvia de look; renuncia a continuar en el seu món llibresc; i s’obre a la lleugeresa gregària del món que l’envolta, fins que el procés de transformació culmina i ell pot exclamar aquesta majestuosa vulgaritat: «Ara ja sóc contemporani meu.»
Amb mestria narrativa i amb un gran sentit de la mesura, la novel·la no deriva mai cap a un estudi sociològic disfressat de literatura, o cap a una apegalosa magnificació nostàlgica dels temps passats i les glòries perdudes. Les reflexions intel·lectuals es vivifiquen compassant-se amb la liquidació d’un univers i l’aparició d’un altre. Manuel Salom inaugura la seva època de vellesa. Irene, la seva dona, veu com s’aguditzen els efectes de la malaltia neurodegenerativa que pateix des de fa anys. Massa daltabaixos, massa punts no resolts per continuar confiant en velles claus interpretatives presumptament infal·libles. Al voltant seu irromp un món vertiginiós, que ha dut una colònia de xinesos al barri i ha permès que poguessin contractar una noia de l’Est, de nom Margot, com a assistenta d’Irene. Un cúmul d’avatars que es tanca amb el desplegament d’una summa vital i intel·lectual, materialitzada a poc a poc, d’una manera tranquil·la però també implacable, amb aquell equilibri que només un cert escepticisme d’influències estoiques és capaç de concedir.

Summa vital

En una reflexió que encavalca els plans personal, col·lectiu i cultural, la novel·la està escrita en un imprescindible to testamentari, però mai oracular. Hi predominen la juxtaposició i els períodes llargs, adaptats a una fluència narrativa que acaba component un dilatat monòleg. El llenguatge és un monument a la transparència i a les propietats subjugadores del ritme i la sonoritat.
Darrere el sentiment de renúncia expressat a través d’una memorable lliçó d’història sobre l’antihistòria, aquesta novel·la perfila un horitzó moralitzant. És una obra forjada al caire dels valors de la Il·lustració, just en el punt de col·locar els dos peus en el buit, sobre l’abisme. A les circumstàncies del declivi de Salom i la seva esposa, s’hi associa una vigorosa reflexió sobre la suposada capacitat de transformació que tradicionalment hom atorgava a la cultura. Irene, la dona de Salom, hel·lenista, malalta, encarna l’inexorable decés de la cultura clàssica. Salom dessacralitza les revolucions i els dogmàtics mètodes interpretatius que ha defensat en la seva carrera com a docent («les revolucions solen ser espectacles on els actors creuen que ho entenen tot i els espectadors no hi entenen res, i després, passats molts anys i molts llibres, les interpretacions són tan variades com el gust i la fantasia de qui les elabora»). Sap que la Veritat sempre s’allunya i mai no es pot atènyer («i pareix que han de continuar avançant així per sempre cap a un horitzó que com més s’hi aproximen més s’eixampla i recula»). És conscient que els bàrbars tornaran («vindrà una nova barbàrie de tàrtars autòctons mongols domèstics cremant biblioteques»). El professor d’història plasma la intempèrie de l’ésser humà, el seu assentament en terres bellugadisses. El recurs naratiu al Faust de Goethe no és ortopèdic o purament retòric, sinó que intensifica la idea que la persona està sotmesa al destí incontrolable i que, en la seva particular assumpció d’impotències, precisa els límits del coneixement i assaja de ser Déu a través d’un pacte amb Mefistòtil. Però l’autor, en certa manera subverteix el mite de Faust, perquè el protagonista ha assolit una saviesa desolada; saber que el coneixement no ens redimeix. Aquí el pacte fàustic no serveix per a la conquesta sinó per a la renúncia. En un prodigiós esclat vitalista, Salom es redimeix a través de l’amor: pels seus avantpassats, per la memòria del seu fill, per la seva dona, per la jove Margareta, per la seva ciutat estimada (en aquest cas la València de Rita Barberà i de Francisco Camps, és a dir, la més tràgica de la tragèdia). Salom ja no se sentirà mai més temptat de menjar de l’arbre del coneixement. Aprendrà a refugiar-se en el lent cromatisme dels dies, a no incidir en la realitat, «a no ser jo», a mostrar una aparença adotzenada («passivament rebel per inacció»), a fruir de bromes que el flux desficiós de la realitat ofereix de manera gratuïta (com quan compren una cadira de rodes per a Irene batejada amb el nom de Panthera).
Una lliçó sublim. Potser l’única lliçó veritable, acceptada com una contradicció pragmàtica de la historiografia mateixa: la lliçó que nega les lliçons veritables. Com un déu menor, prou savi per saber que no és prou savi, Salom s’interpel·la sobre la base absurda de la realitat i sobre els miratges culturals i historiogràfics que ell mateix ha erigit. Podria semblar que aquesta lliçó dinamita l’afany de coneixement. Al contrari, l’habilita, l’exalta, el vindica des d’una insubornable nostàlgia. Són els rengles torçats amb què Déu escriu recte. Witggenstein llançava l’escala un cop havia ascendit al pis superior. No estem davant de la fi de la història, sinó just als inicis d’una altra. Una lliçó primordial: la saviesa revela les limitacions de la saviesa. ¿Hi pot haver alguna conquesta més alta?