L'atracció per l'abisme

Avui. Cultura, 20 de desembre de 2008
Pla, Xavier

Al fascinant Diccionari dels llocs imaginaris dels Països Catalans, Joan-Lluís Lluís explica que a Benborser, un modest poblet del Camp del Túria, al País Valencià, els seus habitants van patir, a finals del segle XX, una amnèsia progressiva. Els homes i les dones de Benborser havien oblidat tot el que tenia relació amb el poble, i fins i tot el seu nom. També eren ells els principals culpables de la seva mala reputació, i quan sentien el nom de la localitat repetien automàticament «quatre cases i un carrer». Benborser és un poble fictici que conviu amb topònims reals i que, naturalment, no apareix en cap enciclopèdia (fins i tot la seva entrada va ser retirada de la Viquipèdia). Però, abans que perdessin la memòria, un dels motius d’orgull dels habitants era ser del poble natal de l’escriptor Eveli Volero. Aquest
nom només apareix referenciat com a personatge de ficció de Salvador Company (València, 1970), autor fins ara dels llibres de narracions El cel a trossos (2001) i Lawn tennis (2004) i de la novel·la Voleriana (2002). Evelio Volero, a més, és el pseudònim amb què ell mateix va publicar el seu primer llibre, en castellà, titulat El virtuoso (1999).
També Eveli Volero protagonitza Silenci de plom, l’últim llibre de Company, premi Joanot Martortell. És un llibre extens i ambiciós, que demostra el domini dels jocs i les veus narratives que posseeix l’autor, amb una tendència assagística i una admirable reflexió sobre la memòria històrica i les traces que deixen les empremtes.
És una novel·la de substrat crític, marcada per Thomas Bernhard, una obra que medita obsessivament sobre l’absència i la incertesa, sobre la identitat i l’exili, sobre els abismes. És un llibre que avança emportat per una intriga més interrogativa que anecdòtica, una novel·la incisiva que, per la seva voluntat d’estil i per la complexitat dels problemes que planteja, ingressa en el territori de l’autoficció mostrant el gust per l’especulació teòrica del seu autor.
Convertida en una impecable maquinària literària, Silenci de plom s’infla i es desinfla com un acordió narratiu per poder acollir en el seu si tres trames que s’encavalquen i es confonen en el temps i en l’espai. D’una banda, en el present de la narració, un home recorda en to elegíac i forma de dietari la desaparició de la seva dona deu anys abans, una periodista que investigava l’assassinat d’un regidor i la seva família, enmig d’una trama de corrupció urbanística i de màfies russes. De l’altra, aquest mateix home resideix, amb parella i fills, a Anglaterra, i tradueix una inquietant novel·la titulada Quiet Lead (Silenci de plom, finalment), que, més que una angoixosa novel·la de ciència-ficció sobre la desaparició d’una dona misteriosa és una mena de faula premonitòria sobre l’evolució política i social del País Valencià. I, al mig, seguint l’exemple de la insuperable Foc pàl·lid, de Nabokov, un llarg poema narratiu en dos-cents dotze decasíl·labs
titulat precisament 212, que el mateix narrador, juntament amb Sara Volero, es va encarregar d’editar. El poema evoca el record del recompte nocturn de la cua de presoners en un camp nazi.

Poema, preu i tatuatge
En un joc de miralls i de complexes mises en abîme, aquesta imatge revifa atzarosament gràcies a l’anècdota d’un preu en anglès sentit en la cua del supermercat, «two pounds twelve» i, alhora, d’unes xifres marcades en el braç d’un client que compra una ampolla de vi i que remeten a les xifres del nombre tatuat dels supervivents dels camps... La minuciosa exegesi dels versos de Volero, lluny de ser un paratext marginal o un simple exercici de close reading, acaba conformant el teixit principal del llibre i donant explicació a molts dels ecos temàtics i calcs narratius que hi apareixen, en una clara reivindicació de la memòria històrica a través de la ficció.
Potser la qüestió que planteja Silenci de plom és precisament aquest barroquisme paradoxal sobre el qual se sustenta. Fa la sensació que Company posa massa coses sobre la taula. Endut pel repte de superar (amb èxit) una neuròtica espiral de tensió narrativa, immers plenament en el seu univers, sembla que l’autor ha acabat oblidant que no només ha de ser interessant el que explica (que ho és), sinó que ha de tenir l’habilitat d’interessar-hi el lector, el qual pot perdre’s ben aviat en la confusió de veus, noms, inicials i plans temporals amb què es troba. O simplement pot considerar que l’esforç per reconstituir tots els elements posats en joc potser no li valen la pena. A Voleriana, Company ja feia pensar en les novel·les de Javier Marías. A Silenci de plom, sembla ben bé que, per a bé i per a mal, hagi decidit, ja definitivament, ser per a la novel·la catalana el que l’autor de Corazón tan blanco és per a l’espanyola. El que es tracta de veure és si els lectors el segueixen.