Salvador Company torna al seu univers literari

Mediterráneo. Cuadernos, 22 de febrer de 2009
Usó, Vicent

No estic d’acord amb aquells que defineixen Silenci de plom (Edicions 62), la novel·la amb la qual Salvador Company (València, 1970) va guanyar el darrer premi Joanot Martorell, com una obra de denúncia política, a l’estil de la coneguda trilogia de Ferran Torrent sobre València. És cert que un dels camins que obre la novel·la de Company ens condueix als tèrbols territoris de l’especulació urbanística, de la corrupció política i la seua connexió, en terres valencianes, amb les màfies russes que trafiquen amb dones i fan negoci amb el blanqueig de diners. I també ho és que la desaparició de la periodista que investiga aquests afers –i esposa del narrador– és un dels motors principals de la trama. Però no ho és menys que, a poc a poc, els altres dos fils del relat –la traducció d’una estranya obra de ciència ficció que es titula Quiet Lead i l’aprofundiment en la lectura d’un llarg poema d’Eveli Volero titulat 212– van adquirint més i més consistència i que, progressivament, l’interés pels detalls de la desaparició de la periodista és superat per la curiositat d’esbrinar les connexions entre els tres fils de la trena. La llum que les unes aporten sobre les incògnites de les altres.
Així les coses, la dificultat principal de Silenci de plom rau a mantenir orientat el lector, enmig d’un allau tal d’informacions, d’un joc constant de noms i d’inicials, de relacions personals i de referències a fets anteriorment explicats, o escassament apuntats, per l’autor; de detalls a penes suggerits que caldrà tenir presents per entendre certes implicacions. L’empresa és titànica i, tot i que la trama està molt ben elaborada, tot i que l’edifici sembla consistent, tot i que l’autor aconsegueix –i no era gens fàcil– que cada peça encaixe finalment al seu lloc del trencaclosques, tot i la cura de Company, el lector no queda eximit d’un esforç important per no perdre de vista on es troba en cada moment. Val la pena, sense dubtes, respirar fondo i capbussar-se amb determinació, mirar enrere si cal i no desesperar-se quan l’aparició d’un indici novell ens deixa descol·locats. El problema és si l’autor trobarà o no molts lectors disposats a pagar el preu que exigeix. Silenci de plom és una novel·la complexa, que no es pot llegir mentre s’escolta per la ràdio la narració d’un partit de futbol, que no permet desconnexions puntuals ni lectures en diagonal. Però és també una de les fites més ambicioses –en treball físic i en esforç intel·lectual– que s’ha fet darrerament a casa nostra. I, a més, està molt ben escrita. Amb una prosa pulcra i ben travada, elegant i rica en matisos i en recursos, que delata no sols una gran capacitat de narrar sinó també la implicació absoluta de Salvador Company amb l’ofici d’escriure.
Silenci de plom és una immersió més de Company en el seu univers literari. De nou, fa ús d’un personatge –Eveli Volero– i d’un poble –Benborser– que ja estaven presents en obres anteriors (Voleriana, El cel a trossos). I a partir d’aquests referents disposa tres trames que es van creuant, que s’alimenten les unes a les altres, fins quallar en un final unitari. La triple perspectiva que adopta li permet de reflexionar sobre els tripijocs polítics i econòmics que devasten el País Valencià, però també sobre el feixisme i la vigència (o no) de la memòria històrica i fins i tot elaborar una suggestiva anticipació del futur que ens espera, si seguim –i res no sembla desmentir-ho– pel mateix camí.