Evolució i situació actual de la literatura infantil i juvenil, o una fada per cada llibre

Quaderns Divulgatius, 40: IV Congrés de Literatura Infantil i Juvenil Catalana
Eulàlia Canal

Si avui fos una nena m’ho passaria d’allò més bé amb tants de llibres per triar, o no. Potser em perdria. Hi ha de tot i més a les biblioteques i llibreries... Però, com poder trobar-hi just aquell que et commourà? Just aquell que necessites en aquest moment per fugir del món i retrobar-te?
Penso que hem evolucionat molt i bé, però potser ara la qüestió no és tant el que s’edita, sinó què se’n fa, d’això, com arriba i qui ho fa arribar al lector.
Perquè si jo fos llibre tindria por. Por de ser oblidat-ignorat-abandonat-descatalogat-trepitjat-reciclat-esbocinat... i una pila d’ats més, tots ells força desagradables.
Aquest any, per primera vegada, vaig visitar alumnes de 1r d’ESO. Fins aleshores havia visitat sempre escoles de primària amb un resultat força satisfactori. Quan vaig preguntar als nois i noies quins llibres els agradava llegir, el 80% em van confessar que cap, que no els agradava llegir i que només ho feien per obligació. Un dels nois va reconèixer que el meu era el primer llibre que es llegia sencer. Primer vaig pensar que això no era possible. Però sí, i darrere d’ell en vaig anar trobant uns quants més. Vaig sortir d’allà amb una certa sensació de desesperança i una colla de preguntes.
Sabia que a l’ESO costava més, però el que em preguntava és: què havia passat, abans?
Segurament el noi no coneixia altra cosa que el llibre obligatori, el llibre que ens obliguen a llegir tant sí com no i que és una llauna i que, a més, en caldrà fer un examen, i s’havia espavilat a sortir-se’n sense haver-lo de llegir tot, que pot ser tota una proesa, també.
Però... Com podia ser que no hagués topat amb cap altre llibre? ¿Que cap persona propera li hagués parlat dels secrets que guarden els llibres, del misteri i la màgia de les històries, de com les històries parlen d’ell, també, i el poden acompanyar amb els seus dubtes i les seves contradiccions? ¿Com podia ser que no hagués escoltat mai la música de fons d’una història, el bombolleig de les paraules dites en veu baixa, la suspensió del temps en cada pausa, el silenci de quan acaba una bona història i la tristesa d’haver arribat al final? ¿Que no hagués compartit aquest plaer amb els que són a prop o se l’hagués guardat gelosament per ell sol a mitjanit, sota els llençols?
¿Com podia ser que no hagués trobat el gust dels llibres, ni l’olor, ni el tacte, ni els colors...? Les sensacions, en definitiva, ja que és pels sentits per on els llibres acaben deixant empremtes.
Tot allò que explica Roberto Cotroneo a Carta al meu fill sobre l’amor als llibres... de què li parla? Li parla de la inquietud, la tendresa, la passió, el talent... I explica amb aquestes paraules què és el que el va portar a estimar la música: «... la cosa que curiosament em va colpir, i que em va portar a estimar la música i el piano, no va ser el fet d’haver sentit el so de l’instrument quan era encara un nen petit. No, va ser una cosa completament diferent que va posar en joc un altre dels cinc sentits, l’olfacte. Va ser l’olor de la fusta que em va colpir; de la fusta d’aquell piano.»
I més tard li dirà també: «Potser t’explico aquesta història perquè estic íntimament convençut que la capacitat de tenir passions, de tota mena, passa pels xerrics imprecisos, per l’olor de la fusta, per la bellesa gràfica d’una partitura [...] sempre t’he permès que toquessis les tecles del piano [...] perquè a través del contacte amb els objectes puguis ser guiat a través d’un món menys visible i més intens, potser sensual, un món que no posa en primer terme l’ambició.»
La majoria de pares deixen d’explicar contes als seus fills quan comencen a aprendre a llegir (als 6 o 7 anys els pares els deixen sols amb els sons de les lletres entretallats i ells s’esforcen per atrapar-ne el sentit). Els diuen que ja són grans i ells s’ho creuen. Som grans, et diuen. I què. És que a nosaltres, als adults, no ens agrada també que ens expliquin històries?
–Jo escolto com la mare li explica el conte al meu germà petit –em deia l’altre dia una nena.
Un dia una professora m’explicava que no entenia d’on li venia la seva afecció a llegir. Els seus pares no tenien gaire cultura i a casa seva no hi havia ni un llibre. Ella, de molt petita, estalviava dels diners que li donaven per comprar berenar i se’ls guardava fins que en tenia prou per comprar-se un llibre. Després, com de passada, just abans d’acomiadar-nos em va comentar que el seu pare havia anat a l’escola bressol dels seus néts a fer de contacontes.
–I això? –vaig preguntar-li jo.
–Ah, sí, el meu pare era un gran contador d’històries –em va aclarir ella.
Altra vegada l’oralitat, el llegir abans de llegir, la narració oral, el gust de les paraules pronunciades en veu alta. Tot allò que mai no hauríem de perdre de vista.
Penso, o vull pensar, que si aquest noi de primer d’ESO s’hagués topat amb un bon narrador de petit, algú proper, un avi, una àvia, el pare, la mare, un mestre..., algú que s’hagués interessat per parlar-li, per oferir-li, regalar-li històries... potser... Tampoc no ho sabem i tothom té el seu moment.
Fer desitjar allò que en principi és un deure feixuc, una obligació, és tot un art (d’això n’hi ha molts exemples en la literatura, i un que m’agrada especialment és un capítol de Les aventures de Tom Saywer, en què el Tom, castigat per la seva tia, es disposa a pintar una tanca, però el seu enginy fa que aquella feina es converteixi en quelcom extremament desitjable pels seus companys).
Una vegada l’Anna M. Farrés em comentava que cada vegada que s’ocupava d’un nou llibre, aquest llibre era per a ella com un fill. I és justament això. Si acompanyem el creixement d’un llibre, com el d’una criatura, fins que el llibre hagi crescut prou i pugui caminar sol, si és un bon llibre, n’hi haurà prou perquè perduri.
L’altre dia, en una llibreria de Figueres, vaig demanar si tenien un llibre concret i em van dir que no, que aquell llibre que demanava era del 2004! Com si fos de l’any de la picor.
En una escola bressol em van demanar de fer un taller de contes per a pares. Amb ells comentàvem quins contes podien explicar als seus fills. I els pares al principi em deien: «Però no entendran aquest conte, són massa petits!» Sempre, sempre, entenen alguna cosa i, si més no, entenen la música i el ritme, el silenci i la companyia dels pares. La dedicació. I és també als pares a qui parlen els contes, els bons contes. Podria fer una llista de contes recomanats per a pares (per exemple dues joies d’àlbums il·lustrats que donen tant de si que fan tant o més servei als pares que als fills, com Marecrits i No deixis que el colom condueixi l’autobús).
A Primària veus com els més petits s’entusiasmen gairebé sols. A ESO és més complicat, però si el mestre sap estirar, no hi ha res més satisfactori que un grup de nois i noies de primer d’ESO interessats i il·lusionats. Me n’he trobat, també. I he pogut comprovar que la gran majoria es deixa engrescar per la passió i el saber fer del mestre.
El que acaba comptant, doncs, són les persones que hi ha al voltant dels llibres, les persones que s’apassionen i saben comunicar-ho i que fan arribar aquest tresor als nens i nenes. Mestres, bibliotecaris, llibreters, contacontes, avis...
A vegades m’imagino que cada llibre té una fada que fa que sigui en el lloc precís i en el moment adequat. Una fada que fa que el llibre no sigui oblidat-descatalogat-trepitjat-ignorat-abandonat i pugui arribar a tot aquell capaç de gaudir-ne. La fada que cada llibre necessita perquè cap nen no es quedi sense tresors per descobrir, ni sense enigmes per desxifrar, ni sense veus que fan companyia... i cap llibre no es quedi mut.

EULÀLIA CANAL. Escriptora i psicòloga. Ha escrit poesia i contes per a infants, entre altres Un petó de mandarina (premi Barcanova 2006 i premi Atrapallibres 2008). Col·labora amb Tot sona Records fent lletres de cançons per a alguns dels seus discs. També té un espectacle de teatre amb la companyia Tabatacontes.