Quatre ganivets de doble tall, dues bones idees emprades perversament i un camí de llum

Quaderns Digulgatius, 40: IV Congrés de Literatura Infantil i Juvenil Catalana
Josep-Francesc Delgado

Pere Martí em demana que aquesta darrera intervenció clogui el congrés a tall de resum. Durant aquests tres dies s’han dit un munt de coses interessants i em fa la impressió que la meva funció hauria de ser la de descobrir si hi ha unes línies mestres en tot el que s’ha dit. I em sembla que sí que hi són. Hem de parlar d’uns quatre ganivets de doble tall i un parell d’idees emprades perversament per un mateix subjecte: l’administració autònoma.
Podem constatar que la incidència de les tecnologies electròniques canviarà decididament la LIJ en llengua catalana durant els propers deu anys i aquí tenim el primer ganivet de doble tall. El professor Jordi Achón ens ha donat a conèixer l’existència de deu tipus de lectors digitals que poden descarregar llibres. Abans d’entrar en aquesta sala tots havíem constatat que la digitalització havia afectat clarament el llibre de coneixements. Només cal veure com els nois i noies actuals remenen cent vegades més la Vikipèdia o les pàgines d’autor de l’AELC que l’Enciclopèdia catalana sobre paper. Qui obrirà les planes del diccionari Alcover-Moll o el de l’Institut d’Estudis Catalans si tothom el consulta en xarxa i funciona perfectament? Però el professor Jordi Achón ens ha tret del suposat oasi sobre paper de la LIJ quan ens ha dit amb molta clarividència que la majoria dels nois i noies actuals ja són nadius digitals i que per a ells serà d’allò més normal descarregar-se llibres. Ho ha argumentat amb claredat quan ens ha anunciat que el 70% de joves japoneses llegien normalment sobre el telèfon mòbil. Si ho fan sobre una pantalleta tan petita, què no faran sobre una de més gran?
La professora Laia Martí ha anat exactament en la mateixa direcció quan ens ha descrit l’ús intensiu de la xarxa en mans dels joves. L’escriptora i editora de llibres en paper Maria Grau ha anunciat que el llibre electrònic presenta avantatges; permet, per exemple, augmentar lletra, la qual cosa representa un avantatge indubtable per a les persones que no s’hi veuen gaire. I ara se m’acut que el fet que hi hagi llibres amb veu preenregistrada serà d’un gran ajut als invidents. L’escriptor i editor Manel Alonso afirma que, certament, això desvirtua la lectura com a tal, però no sembla que aquesta consideració certa tingui el poder de parar un procés on fins ara el llibre literari semblava que no hauria d’entrar. La digitalització del llibre sembla, doncs, imparable.
Actualment la digitalització del llibre de coneixements ja és empesa pel Departament d’Educació. Als EE.UU. aquesta digitalització l’han feta editorials i els estudiants paguen per entrar als servidors on hi ha els llibres de coneixements, però a casa nostra no sembla que la xarxa s’alliberi d’una pirateria intensiva. Vistes així les coses, si s’acaba digitalitzant també el llibre literari correm el perill que senzillament acabi tot piratejat i, des d’aquesta perspectiva, un sector que havia professionalitzat escriptors fins ara es pot volatilitzar en poc temps. La desaparició del manual sobre paper conduirà a una reducció de les novetats impreses de la LIJ catalana i de la seva venda pels canals tradicionals mentre sorgirà una edició digital amb un seguiment impronosticable, tot i que és segur que facilitarà l’accés dels inèdits a l’edició electrònica. ¿Som al punt més alt de la producció de títols sobre paper amb tirades llargues? És possible que sí. David Bowie ja va anunciar fa uns anys la fi del món de la música tal com s’havia entès fins al moment i segurament nosaltres haurem d’anunciar ara la fi del llibre tradicional.
Existeixen contrapunts a aquesta situació, el sorgiment d’editorials com Edicions del Pirata, conduïda per Maria Grau, que ja no depèn del llibre de coneixements per publicar LIJ. N’hi ha més: Lynx Edicions, que es dedica a llibres sobre biologia. Però la consolidació d’aquestes col·leccions sobre paper encara no ha tingut prou temps de produir-se.
Teresa Mañà és qui ens ha parlat dels contrapunts més amables del món virtual pel que toca a la LIJ. Per a la professora, internet ha donat una projecció a la LIJ catalana que ha compensat la seva invisibilitat mediàtica. I ho ha concretat: revistes electròniques, les pàgines d’autor de l’AELC, fòrums de lectura... Internet ha estat un bressol de difusió de la LIJ d’un valor indubtable. Només cal tenir en compte l’èxit de la idea de la novel·la per lliuraments de Màrius Serra que reproduïa a la xarxa el que 150 anys abans es feia als diaris i revistes sobre paper...
La irrupció del món electrònic, doncs, representa un primer ganivet de doble tall: incrementa enormement la difusió de la LIJ, però alhora l’edició electrònica, en una situació de pirateria no resolta, pot suposar l’extinció de l’escriptor professional de LIJ que tants esforços i sacrificis ha suposat de fer-lo néixer. Aquesta extinció seria fruit de la disgregació de les editorials sobre paper com, ara fa deu anys, va començar a passar amb les productores de CD.
I aquí és on tenim el segon ganivet de doble tall: la professionalització. L’escriptor Joaquim Carbó ens ha explicat que la represa dels anys seixanta es va fer partint de res, d’un desert de vint anys. El jove il·lustrador Lluís Farré ens ha fet avinent la situació del professional actual abocat a la producció d’un llibre mensual per fer bullir l’olla. La raó es troba en la vertiginosa rotació de novetats a les llibreries que converteix el llibre en un producte fugaç. Joaquim Carbó, amb simpatia, ens fa notar que entre la sobreproducció actual i el desert es queda amb la primera. Hi ha hagut més veus al congrés en contra de la sobreproducció. L’editor Antonio Ventura,(1) en donar-nos dades sobre la LIJ espanyola, ha exposat amb claredat que fa uns anys els fenòmens editorials com El món de Sofia de Jostein Gaardner eren alhora fenòmens literaris, però que els actuals, en la seva opinió, no ho són, com per exemple Cròniques d’Idhun de Laura Gallego.
Em sembla que tot això ens ha de dur a una reflexió més profunda. Recordo una trobada d’associats a Mallorca. Devia ser el 1980. Uns quants joves hi assistíem com a fundadors de l’AJELC a l’empara de l’AELC. L’escriptor Jaume Fuster, al costat del poeta Josep Piera, va fer una abrandada defensa de la professionalització de l’escriptor. Eren uns anys de sortida de la lluita de la dictadura i hom desitjava una normalització. Gairebé 30 anys després Lluís Farré i Antonio Ventura ens fan pensar on ha conduït aquella idea legítima quan ha operat sobre un mercat precari, perquè sobreproducció té poc a veure amb qualitat i fins i tot té força a veure amb sobreexplotació. A tot plegat només hi afegiria una idea ben simple per la qual sempre m’he regit: l’única obligació a la qual s’ha de sotmetre l’escriptor és la d’escriure una obra amb ambició. La novel·lista Carme Riera ens diu que l’escriptor és un solitari solidari perquè l’escriptura exigeix solitud. No m’agradaria pas tornar al desert al qual feia referència Carbó. Però la situació que descriuen Lluís Farré i Antonio Ventura tampoc no sembla la més desitjable. L’escriptor pot ser professional o no, però per a la societat i per a la història el que pesa és la qualitat del que escriu. Ni Martorell ni Cervantes foren escriptors professionals i encara els recordem per les seves obres. És perfectament humà que el modus vivendi ens preocupi, fins i tot que ens preocupi molt, però vendre’s al millor postor pot implicar també vendre’s els somnis i més val no abaratir-los fins aquest extrem. Congeniar la necessària digestió diària amb la gran obra literària acostuma a ser una tasca difíci. Que ho preguntin sinó a Miquel Bauçà o a Edgar Allan Poe, que s’ho van passar tan malament... Vull dir que de la professionalització n’han sortit grans obres, però també molts bunyols, perquè a vegades les raons de mercat topen amb els impulsos del geni i quan això es produeix potser més val seguir el geni i prescindir del mercat. Només volia apuntar-ho.
El tercer ganivet de doble tall d’aquest congrés ens el va anar servint el poeta i traductor Miquel Desclot, que ha denunciat la davallada de la riquesa lingüística dels nostres joves i la paral·lela davallada de la riquesa lingüística dels textos que llegeixen. Retinguem-ne aquella imatge tan bonica que ens donava The Globe, el teatre shakesperià on els espectadors –majoritàriament analfabets– fruïen amb el teatre del cèlebre autor quan actualment qualsevol versió cinematogràfica de les seves obres se simplifica de llenguatge tot i que l’ha de veure gent que sap llegir i escriure. En aquest tercer ganivet sí que escriptors, professors i editors hi podem fer alguna cosa per capgirar la tendència. I és que el primer que hem de fer és entendre que la simplificació fins al paroxisme del registre literari no té cap sentit, només duu a un carreró sense sortida. L’aportació del traductor de pel·lícules infantils en anglès Lluís Comes ha estat valuosíssima. Ell ens ha fet conscients d’una evidència: les pel·lícules infantils en llengua anglesa no s’expressen col·loquialment, sinó en un llenguatge que pot arribar a tenir la riquesa que exigeix la comprensió d’un adult. Altrament dit: no han baixat barreres. Per quins set sous, doncs, en la LIJ catalana s’ha imposat una col·loquialització a ultrança? Un escriptor anglès segurament diria que la tendència és suïcida perquè el lèxic col·loquial es desactualitza de manera molt ràpida i esdevé incomprensible per a la generació següent... La tendència segurament s’ha produït per inseguretat. Lluís Farré ha puntejat la seva intervenció amb una estadística curiosa: totes les llengües de demografia reduïda doblen les pel·lícules angleses infantils a la llengua pròpia, fins i tot l’islandès que només té tres-cents mil parlants. I aquí ha aparegut una segona idea perversa de descatalanització de la LIJ per via administrativa. Deia que la primera ha estat la de descapitalitzar les editorials substituint el manual sobre paper pel digital per tal d’estalviar-se el reciclatge quan el llibre han deixat de pagar-lo directament els pares per pagar-lo l’Estat. El segon ús pervers d’una idea d’avenç es produeix amb el doblatge perquè des del Departament de Cultura es defensa que les pel·lícules en llengua anglesa s’han de veure subtitulades i, d’aquesta manera, de l’any passat a aquest any s’han reduït les pel·lícules doblades de 30 a 9. Però resulta que totes aquests pel·lícules són infantils i els infants, ja se sap, aprenen a llegir i n’hi ha que no en saben prou per llegir els subtítols. A un nen catalanoparlant de quatre anys veure Shrek en subtítols no li serveix de res perquè no sap llegir. Així que, mentre les productores americanes ja es plantegen de pagar elles el doblatgeal portuguès per no perdre públic, aquí, en comptes de convèncer-les perquè facin el mateix, senzillament subtitulem per a nens que encara prenen biberó...
Però tornem al tercer ganivet de l’empobriment de registre lingüístic. Recordo que l’any 1973, l’enyorat i eminent mestre Xavier Fàbregas ens va dir que ens duria a conèixer un escriptor, aleshores desconegut, que havia descobert i que era un geni. I ens va dur al pis de Joan Brossa. Jo tenia només tretze anys i conèixer Joan Brossa just abans que se li publiqués el primer volum de la seva poesia escènica em va impressionar molt. El seu pis feia anys que, segurament, no l’havien netejat i el poeta tenia totes les obres plenes de pols, apilades en columnes de papers al passadís. En coneixia l’ordre de memòria i jo em preguntava on devia seure quan escrivia perquè el balancí era esfondrat i al lavabo no s’hi podia entrar, no s’usava. En una segona trobada Joan Brossa em va preguntar què m’havia semblat un dels seus escrits surrealistes i jo li vaig dir la veritat: no n’havia entès res. Ell em va respondre.
–No hi has de patir, quan et facis més gran ja ho entendràs. L’obligació d’un escriptor no és escriure perquè l’entenguin, sinó per fer progressar la literatura.
I ens va fer jocs de màgia amb les cartes... Sempre m’he recordat d’aquella resposta. Potser la manera de fer que un lector avanciés proporcionar-li interrogants en comptes de basses d’oli i ajudar-lo a superar-los. En aquest procés de superació l’assistència del mestre és cabdal i, en canvi, sembla que actualment el paper del mestre s’ha anat reduint a trobar obres que l’infant ja pot llegir autònomament més que no pas a buscar-li obres que, a través d’un treball de lectura assistit pel professor, l’ajudin a guanyar competència lectora per ampliar-li el ventall dels seus interessos i capacitats. La meva filla que actualment fa tercer d’ESO es va avorrir com una ostra a primer perquè la van obligar a llegir una adaptació de RobinsonCrusoe de Daniel Defoe. Era una adaptació a literatura fàcil i no li va agradar. Quan li vaig passar la traducció sencera de la col·lecció de l’Esparver va ser tota una altra cosa.
Igualar les lectures per a tot el grup al nivell més baix només fa abaixar nivells i fa vint anys que vivim aquesta dinàmica escolar, fins i tot hi ha escriptors que escriuen d’aquesta manera sense enunciar-ho explícitament i fan passar gat per llebre, de manera que canalla que es pensa que sap llegir novel·les en realitat només n’ha llegit versions fàcils fabricades així des de bon principi. Les lectures adaptades s’han de reservar per a qui les necessita, que no són pocs, però no són tots ni de bon tros. Enguany la meva filla em va tornar a sacsejar els ànims quan em va ensenyar un qüestionari que havia fet sobre El gat negre d’Edgar Allan Poe. Em va preguntar per què s’havia d’avorrir contestant-lo si ja sabia les respostes. Quan jo li vaig respondre que potser la mestra se’n volia assegurar, em va respondre que la mestra ja ho sabia. Jo pensava que aquí s’havia acabat tot, però encara va anar més lluny. Em va preguntar quin sentit tenia que la part de la classe que no havia entès el conte de Poe contestés el qüestionari si era obvi que ho faria malament. Aleshores vaig recordar una classe de lectura del Quixot del professor Alberto Blecua fa vint anys. L’il·lustre hispanista es va posar a riure quan un dels dos protagonistes suggeria a l’altre que marxessin ràpidament de la ciutat perquè es feia tard. Només reia Alberto Blecua perquè només ell ho entenia. Llavors ens va explicar que havien de marxar perquè en fer-se fosc, a les ciutats castellanes de finals del segle XVI, com que no hi havia clavegueramles mestresses llençaven les defecacions del dia per la finestra i els podien caure damunt del cap. Aleshores sí que vam riure tots i era perquè Alberto Blecua ens havia ajudat a entendre un trosset del Quixot. Crec que si el professorat fa com Aberto Blecua, els editors miren de trobar bones obres i els escriptors d’escriure-les es pot invertir aquesta tendència tan nefasta en la qual la literatura i la filmografia anglesa sembla que no han caigut...
Anna Llopart ha anat exactament en la mateixa línia quan ha afirmat que en teatre infantil no cal que el vailet ho entengui tot. Però les editorials fan exactament el contrari. Fa uns anys va trucar-me a casa una coordinadora d’un equip de manual de llengua per a l’ESO i em va dir dues coses sorprenents: la primera era que l’editorial els obligava a posar textos d’exemple trets de la col·lecció de narrativa de la pròpia editorial i no de les altres: s’imaginen un jugador de futbol aprenent les jugades només dels jugadors de la seva comarca? La segona la hi vaig preguntar jo: aleshores, com s’explicava que hagués triat una descripció de Si puges al Sagarmathaquan fumeja neu i vent i em demanés permís per reproduir-la si aquest llibre no es trobava a la seva editorial? La resposta encara era més sorprenent: em demanava una descripció de Si puges al Sagarmatha... perquè als autors d’aquella col·lecció de narrativa juvenil no els permetien de posar descripcions a les seves novel·les per por a avorrir els adolescents... És com si a un jugador de futbol no li deixessin mirar el terreny de joc abans de treure una falta des de la banda... Una certa simplificació inicial de recursos pot ser bona per al lector inexpert. Per a la resta és nefasta, és com demanar als afeccionats que vegin partits amb sis expulsats a l’equip i amb tothom jugant descalç del peu dret... Cal que reaccionem contra tot això si no volem quedar-nos sense públic per falta d’encant, aquest encant que Miquel Desclot afirma per a l’estil de qualsevol gran obra literària. Quan l’entrenador actual del Barça es va enamorar dels poemes de Miquel Martí i Pol és perquè eren bona literatura i si el Barça d’aquesta temporada enamora és pel bon joc. Ningú no demana als jugadors del Barça que juguin amb un repertori reduït de jugades perquè els qui no en saben segueixin millor els partits... Tal com diu el gran pedagog nord-americà Kieran Egan, estem tractant els infants com a idiotes. Perquè la majoria facin un bon ús del seu enteniment el que necessiten són precisament bons models i també en literatura. L’escriptor ho ha de fer creant mons narrativament i poèticament rics i el mestre explicant aquelles parts que romanen ocultes a l’inexpert perquè per això el mestre és l’expert. Dels quatre ganivets de doble tall aquest és l’únic on nosaltres realment hi podem tenir una incidència total si ens posem d’acord, però és ben cert que la tenim.
El quart ganivet de doble tall d’aquest congrés ens l’han servit sobretot editors. Sara Moyano, editora de Barcanova, denunciava la invisibilitat de la LIJ als mass media públics i és cert. TV3 ha esmentat el congrés, però no per parlar-ne, sinó per donar una notícia d’una traducció de LIJ que no havia donat per la fira de Frankfurt, i l’estudiós i escriptor Pep Molist s’ha queixat que la LIJ no fos tinguda en compte en aquesta operació de promoció multimilionària per als contribuents. El creador del primer programa infantil de televisió en català, Terra d’escudella, descrivia com a partir de la creació de TV3, la televisió catalana va deixar de produir programes infantils propis per inclinar-se a comprar sèries d’animació japoneses que costaven més barates. I així hem anat durant aquests trenta anys. L’únic que sí que produeix TV3 són programes contenidor d’esquetxos per anar presentant les sèries esmentades. Només algunes sèries produïdes per Antoni d’Ocon o Cromosoma com Les tres bessones o Rovelló han estat excepcions que han confirmat la regla. La televisió autònoma, doncs, ha estat la principal responsable de la desubicació dels infants en la pròpia cultura. Sembla que no ens trobem sols en aquesta tendència força general. Fixem-nos hi bé, doncs: televisions públiques que no catalitzen la pròpia producció, administracions que paguen amb retards escandalosos... Els ens públics no han catalitzat la LIJ catalana, tot i que és part de la seva funció, ja que els paguen els ciutadans.
Evidentment hi ha excepcions a tot això, només cal veure com de bé la Seu d’Urgell va acollir el primer congrés de LIJ, o el segon Vilafranca del Penedès, o el quart Mollerussa. Però les excepcions municipals confirmen les regles supramunicipals i aquest és el cas. Ens podem preguntar què tenim si les administracions fan poc o van a la contra o si la difusió del mitjà electrònic pot tenir el contracop de la desindustrialització i la desprofessionalització que tant ha costat d’adquirir. Doncs ens tenim a nosaltres mateixos...
Hem de tenir fe en les nostres pròpies capacitats, en la nostra pròpia imaginació, en la nostra iniciativa com van tenir els pioners dels anys seixanta. Abans he dit que l’única obligació que té l’escriptor és amb la qualitat de la seva pròpia obra i això és independent del suport paper o electrònic, de la indiferència o la bel·ligerància dels poders i de les patacades del sistema industrial. El poder sempre ha intentat controlar els escriptors i aquesta Democràcia, amb tants escriptors cobejats sota l’ombra dels grans arbres dels partits, tampoc no en serà cap excepció, de manera que allò que hauria de ser natural, que els escriptors mostressin públicament la seva tendènciaideològica, també s’ha pervertit perquè no acabes de saber mai, llevat d’uns pocs casos, on comença la pròpia ideologia i on acaba la necessitat d’un paraigua.
No hem de perdre de vista el més important. Com va dir Josep Vallverdú, seguint Ingmar Bergman, la literatura es conforma per una sèrie d’impactes sonors, visuals, volumètrics, cinètics que s’han produït amb intensitat bàsicament durant la infantesa. Aquests impactes són els que l’escriptor adult converteix en art. Apuntem-ho bé perquè fa diana. Les obres de l’escriptor tenen més a veure amb aquests impactes que el fan únic que altra cosa, aquests impactes depenen poc de la indústria i la política, depenen d’una cosa més important, depenen de la vida.
Per això l’exposició sobre l’obra de Josep Vallverdú ha estat molt interessant.(2) Orientar-se per llegir Joanot Martorell és fàcil, només té una única obra; Vallverdú en té moltes i jo hi he descobert l’escriptor, per exemple, de novel·les mitològiques. La conferència sobre la seva obra de Josep M. Aloy també ha resultat clarificadora. La magnífica intervenció de Teresa Duran sobre animals i literatura no té preu. Jo crec que els congressos haurien d’anar més en la línia que aquest congrés ha encetat encertadament. Hi ha coses d’un interès indubtable que només podem explicar nosaltres. Antonio Ventura deia que el seu desig fóra que en congressos de LIJ es parlés només de creació literària i comparteixo totalment el seu punt de vista: i si deixem de parlar dels marcs i dels suports de la literatura i parlem de la creació literària en ella mateixa? Trencar aquell cercle viciós que fa que els escriptors sempre parlin dels editors i els editors de les vendes dels escriptors i de les subvencions seria, tal vegada, una mesura d’higiene mental necessària. Em preocupa més passar-m’ho bé escrivint i parlant de literatura que dedicar-me a esporgar futurs de núvols negres de tempesta. Per què no parlem de l’ambició literària dels nostres escriptors i les seves obres com ho hem fet en el cas de Josep Vallverdú? Ja que la universitat no en parla, potser estaria bé que ens donéssim el privilegi de sentir-los. Jo m’ho he passat molt bé sentint els contes que ens explicava Pep Tort. Gairebé proposaria que en comptes de fer parlar Miquel Desclot del penós empobriment lingüístic a què ens veiem sotmesos li féssim recitar els seus poemes infantils que són d’una riquesa inigualable i ens encisarien.
Parlem, també, de l’obra de Joaquim Carbó abans que faci cent anys, o d’aquests poemes transparents com l’aigua de Joana Raspall, que ja en té més de noranta i convé parlar-ne abans que en faci cent deu... Comparem les poesies de Miquel Desclot, Núria Albó i JoanaRaspall per adonar-nos en llegir-les i pensar-les que donen tant de si com les de J.V. Foix, Josep Carner i Salvador Espriu però que, a més, donen una lliçó de transparència que, en un registre literari que oscil·la entre el cultisme i la vulgaritat, ens és del tot necessària.
Parlem d’escriptors i obres, sentim contes; que recitin els poetes; que surtin els titellaires; que els del teatre apugin el teló; que el que tenim està bé i fa goig d’ensenyar-ho perquè es pot dur a tot arreu.
El món vol sentir històries, sempre les ha volgudes sentir, i els primers que en tenim una fam voraç som els escriptors. Aquest és l’ofici més bonic del món, com deia Carles Cano. I qui sàpiga reteniraquests impactes al fil de les històries continuarà explicant-les i serà escoltat. Segles enllà, passarà com amb Homer, no en coneixem amb certesa l’existència, no sabem ni si va viure, ni si era un o més d’un. Quan ell va escriure els seus poemes èpics potser encara no havien nascut els llibres, però en coneixerem sempre les històries mentre duri la humanitat perquè un dia ens va dir que Aquil·les era invencible, però vet aquí que tenia un taló...

Notes
(1) En aquest recull no s’hi inclou la participació dels integrants de la darrera taula rodona (Els reptes de la literatura infantil i juvenil a la resta de llengües de l’Estat) perquè no s’ha pogut disposar dels textos escrits.
(2) Durant la celebració del Congrés es podia visitar l’exposició Josep Vallverdú; l’aventura de ser escriptor, que va ser inaugurada el primer dia del Congrés.

JOSEP-FRANCESC DELGADO. S’inicia el 1988 amb un cicle de novel·les situades a l’Himàlaia. Amb l’escriptora Hermínia Mas, n’inicia un altre de novel·les situades al Pirineu sobre óssos i llops. També és conegut com a contista per a nens i per les seves reflexions i cursos al voltant de la literatura infantil i juvenil. Actualment és director d’Edicions del roure de can Roca.