Amb les mans a la llengua

Quaderns Divulgatius, 40: IV Congrés de Literatura Infantil i Juvenil Catalana
Miquel Desclot

Haig de confessar que, en obrir el programa del congrés per al dia d’avui, em vaig espantar una mica i tot: d’entrada, m’assaltaven reptes de la literatura infantil per esmorzar; a continuació, reptes de l’edició de literatura infantil per al vermut; i, finalment, reptes de la llengua en la literatura infantil per fer la digestió del dinar. Havia caigut, doncs, en un congrés de rèptils? O només en l’exquisitclub dels il·luminats que han d’arreglar la crisi global? Tot comptat i debatut, amb tants de reptes, la jornada se m’apareixia com una àrdua cursa d’obstacles que semblava més aviat que em convidés a fugir durant tot el cap de setmana al balneari més proper.
La veritat és que, tot i que el tema que se m’ha confiat, el de la llengua, no és precisament el que més convida a l’optimisme, vaig pensar que no em calia dramatitzar més del compte: com a escriptor, jo no sento pas que les coordenades d’avui em «reptin» a modificar les meves concepcions sobre l’ofici més que les coordenades d’abans-d’ahir. Alerta, però, que no és pas que m’hagi tornat ximple: ja ho sé, que les condicions diguem-ne ambientals han canviat dramàticament en molt pocs anys. Però la meva tesi és que tots aquests canvis, espectaculars i tot com són, no modifiquen pas l’essència íntima de la feina de l’escriptor. Vejam si seré capaç de convence-us-en.
(Entre parèntesis: no cal dir que penso enfocar la meva intervenció únicament des de la meva experiència d’escriptor. Amb això vull dir, d’entrada, que no m’ajustaré estrictament al títol anunciat de la ponència, que suposo que només era un suggeriment de l’organització del congrés, un punt de partida per parlar dels usos lingüístics a la nostra literatura per a nens. Jo no sóc crític ni historiador de la literatura infantil, i per tant difícilment podria parlar-vos, per exemple, de l’evolució dels models lingüístics al llarg dels anys en aquest camp de la literatura, com sembla que prometi l’enunciat, senzillament perquè no m’he dedicat mai a estudiar el tema en qüestió. És només com a escriptor de literatura infantil, i encara en dedicació cada cop més esporàdica, que puc parlar del tema de la llengua en aquesta àrea. I això, doncs, és el que miraré de fer com bonament sàpiga.)

Escriptor de literatura infantil
A manera de prèvia, deixeu-me insistir en una qüestió que pot semblar innecessària, però que després de tot potser no serà ben bé supèrflua. Suposo que tots plegats estem almenys d’acord en una cosa bàsica: que l’escriptor que s’adreça als infants no practica un ofici diferent del que practica l’escriptor que s’adreça als adults; i que, de fet, ni tan sols el practica d’una manera diferent. En realitat, la majoria de nosaltres ens adrecem indistintament a un públic o a l’altre, sense canviar gens d’ofici, de materials, o tan sols d’eines. És clar que no puc pretendre que el públic infantil no ens imposi unes condicions diferents que el públic adult; el que vull remarcar, però, és que aquestes innegables condicions particulars no alteren en absolut els pressupòsits substancials de la nostra feina.
El públic infantil és constituït, com l’adult, per persones, per criatures humanes. Persones, això sí, amb menys història, amb menys recorregut que les persones del públic adult, però crec que justament aquí s’acaben les diferències entre les dues menes de públic. Els nens presenten la mateixa genètica quan tenen tres anys que quan en compliran trenta, i per tant disposen de bon començament d’un aparell intel·lectual de bona llei, encara que sigui de potencial variable (vull dir amb això que, entre el públic infantil, la intel·ligència i l’estupidesa estan repartides en percentatge idèntic al que trobem entre els adults). Els nens estan dotats, doncs, d’un cervell, d’una intel·ligència (d’un ordinador, un hardware, si ho voleu dir així) que els durarà tota la vida tal com l’han rebut de fàbrica, si no els sorgeix cap entrebanc pel camí. El cervell, com les altres vísceres, els creixerà una mica, però el potencial intel·lectual serà equivalent; per dir-ho ràpidament: el nen que ha nascut amb un coeficient intel·lectual baix no arribarà als trenta anys amb un coeficient de superdotat, per més que li creixi el cervell; i és prou evident que hi ha nens de tres anys amb un coeficient intel·lectual superior al de molts adults de trenta. Els infants, doncs, no són pas menys intel·ligents que els seus pares o els seus mestres, i en alguns casos pot ser que ho siguin més i tot. Aleshores, doncs, què és el que diferencia l’infant de l’adult, més enllà de la mida i les hormones? Una obvietat: l’edat, el temps viscut. És a dir, l’aprenentatge, l’experiència. I el primer aprenentatge que fa créixer l’infant és justament el del llenguatge verbal, l’aprenentatge de la llengua. La llengua actua damunt la intel·ligència com el sistema operatiu damunt l’ordinador; en realitat, la llengua és el sistema operatiu de la intel·ligència, la xarxa que reticula i dóna formes d’interrelació al nostre cervell, que prèviament no és més que una massa amorfa. Una intel·ligència sense llengua seria una maquinària tan desaprofitada com un ordinador sense sistema operatiu: un malbaratament, una inutilitat, una potència incapaç d’esdevenir acte. Doncs bé, l’aprenentatge i el refinament progressius de la llengua en una criatura no fan sinó acréixer les possibilitats reals del seu potencial intel·lectual, igualment com la posada al dia del sistema operatiu del nostre ordinador en millora i en poleix les prestacions. L’aprenentatge verbal dota l’infant molt aviat de les bases del sistema, de les regles del joc, de la sintaxi del pensament, però això no vol dir de cap manera que aquest aprenentatge s’hagi de considerar enllestit una hora o altra, perquè el sistema es pot continuar refinant ad infinitum, encara que a l’últim ja només sigui potser per adquisició de nou vocabulari que permeti continuar topografiant territoris inexplorats de la realitat. L’infant és, per tant, un individu en constant aprenentatge verbal. Però no tan sols això. De la mateixa manera que el desenvolupament del sistema operatiu de l’ordinador permet al seu torn el desenvolupament posterior de tot el programari de què disposava, o fins i tot la incorporació de programes nous, l’adquisició creixent de recursos lingüístics en l’infant propicia pel seu cantó la intensificació de tots els altres aprenentatges imaginables en un cadell de persona, des dels científics o els artístics fins als socials o els morals. L’infant és, en definitiva, gràcies al creixement en la llengua, un individu en constant aprenentatge, en tots els fronts. Ras i curt, un individu en ple procés d’adquisició d’experiència. És a dir, en suma: un individu com qualsevol altre de la seva espècie, que a qualsevol edat és sempre subjecte d’experiència. Al cap i a l’últim, doncs, la diferència fonamental entre un infant i un adult és només una diferència de grau: de grau d’experiència.
En conseqüència, sembla que l’única diferència que hi deu haver entre el públic lector infantil i el públic lector adult és justament aquesta: el grau d’experiència de l’un i de l’altre. Experiència lingüística, per començar, però també experiència cultural i, al capdavall, experiència vital. Per a nosaltres, escriptors, això vol dir que quan ens adrecem al públic infantil ens dirigim a persones tan intel·ligents com aquelles que ens llegeixen quan ens adrecem al públic adult. Tan capaços com els adults d’experimentar i processar les emocions estètiques que puguin desvetllar els nostres castells verbals. És cert que, malgrat això, la seva experiència menor ens obliga a tenir en compte certes limitacions; per exemple, no podem abusar de la seva experiència lingüística perquè sabem prou que un infant de sis anys no pot tenir encara el cabal de vocabulari d’un adult de vint; tampoc no podem exigir-los una experiència cultural fora del seu abast, perquè no podem esperar que un infant tingui posem un coneixement de Petrarca com el que hagi assolit un estudiant de filologia romànica; ni, encara, podem pretendre que els infants tinguin un coneixement dels revolts de la vida que als adults els ha costat una colla d’anys d’acumular. Tot i havent de respectar poc o molt aquestes limitacions, però, l’escriptor que s’adreça als infants treballa amb els mateixos materials i amb els mateixos recursos, amb la mateixa art en definitiva, que el que s’adreça als grans. Quan T. S. Eliot, Fernando Pessoa, Josep Carner o Vladímir Maiakovski, per esmentar quatre grans noms de la poesia del segle passat, s’adreçaven als infants, ho feien amb la mateixa intel·ligència, amb la mateixa finor artística, amb la mateixa saviesa i, sobretot, amb la mateixa eficàcia, que quan escrivien per a adults. En altres paraules: no els calia deixar de ser els grans escriptors que eren per adreçar-se als més petits.

L’ofici de l’escriptor
Un cop establert que l’art de l’escriptor per a infants no és pas diferent de l’art de l’escriptor per a adults, sembla que encara se’ns hagi d’imposar la pregunta següent: Quina és, doncs, l’art de l’escriptor? Ja sé que podeu trobar redundant que ara m’entretingui a respondre-la precisament davant vostre, però concediu-me sisplau ni que sigui una mica més de paciència per poder lligar tots els caps del meu argument. Per dir-ho amb fredor enciclopèdica, l’art de l’escriptor (l’escriptor literari, s’entén) consisteix bàsicament a manipular els materials de la llengua, amb eines dissenyades per la llengua mateixa, per tal d’obtenir artefactes verbals generadors d’emoció. L’objectiu final de l’escriptor, doncs, és desvetllar emoció en el seu receptor, fer saltar una espurna d’aquella energia que els humans ens delim per intercanviar-nos, amb una fal·lera ben específicament nostra, al llarg de tota la vida. Però, en aquesta comesa, tot escriptor topa justament amb la paradoxa que la llengua, a desgrat de ser la creació més genial de la història de la humanitat, no sembla al capdavall el vehicle més apropiat per a la comunicació d’emocions. I això és així per culpa, ves per on, de la seva pròpia genialitat: perquè la llengua no tan sols organitza el nostre cervell individual, sinó que alhora ens proveeix d’un codi comú per organitzar-nos com a col·lectivitat; la qual cosa comporta que el diccionari d’una comunitat lingüística valgui igual per a cadascun dels seus membres i en conseqüència només pugui preveure generalitzacions compartibles per tothom. Per dir-ho clar i català: el diccionari col·lectiu no pot catalogar emocions particulars perquè, per la seva mateixa naturalesa comunitària, només pot preveure emocions en estat de categoria universal. El drama d’això és que les emocions només es presenten a la nostra vida en estat d’anècdota particular, d’experiència personal. El problema fonamental de l’escriptor, doncs, és que aspira a comunicar emocions, que són experiències particulars, individuals, amb un instrument, la llengua, que només pot classificar-les com a categories generals, abstractes (i és que la llengua, igual com el sistema operatiu del nostre ordinador, depèn de la memòria que posseïm; per tant, no pot preveure totes les emocions personals per la senzilla raó que, si ho fes, el diccionari esdevindria un monstre ingovernable que mai no aconseguiríem memoritzar). L’escriptor només pot resoldre aquest conflicte essencial entre la condició individual de les emocions i la naturalesa general del llenguatge a través d’una manipulació personalitzadora de la llengua. Com que es vol fer entendre, l’escriptor està condemnat a utilitzar la llengua de la col·lectivitat, però com que alhora vol comunicar emocions particulars es veu forçat a utilitzar-la d’una manera personal, d’una manera diferent a la de la resta dels usuaris. I això només ho pot aconseguir per un procés de modificació, de transformació, de recargolament de l’ús col·lectiu de la gramàtica i del diccionari. És a dir, només ho pot aconseguir a través de l’artifici lingüístic. Tot escriptor, doncs, inventa una llengua artificiosa; una llengua particular que de fet només és una distorsió de la llengua col·lectiva. Tots els recursos expressius desenvolupats per la literatura al llarg dels segles, des del vers fins a la metàfora, passant per totes les figures retòriques classificades o per classificar, no tenen altre objectiu que el de personalitzar l’ús de la llengua de la comunitat. Per això diem sovint que, en boca dels poetes, les paraules semblen reinventades de fresc. No és només una frase bonica, sinó la constatació que el poeta ha assolit el seu objectiu de fer sonar aquelles paraules que són de tothom amb un dring que ja només és seu, que li és propi, personal. El poeta ens emociona, doncs, quan aconsegueix que les paraules de la tribu ens sorprenguin com a creacions personals.
L’escriptor, per tant, es crea sempre un llenguatge propi, artificiós, nou. És cert que ho fa, per modificació, a partir de l’ús col·lectiu, quotidià (rutinari, si es vol), de la llengua. Però el resultat, fins i tot quan persegueix una aparença de naturalitat, no és més que un artifici. I, deixeu-m’ho subratllar de nou, un artifici personal.

Models lingüístics
Arribats en aquest punt, doncs, sorgeix inevitablement una nova pregunta: si tot escriptor elabora un llenguatge propi, individualitzat, té cap sentit aleshores parlar de models lingüístics? Si la necessitat de l’escriptor és crear-se un model lingüístic propi, poden existir en literatura models lingüístics generals? Doncs bé, no cal ser un expert en història de l’art per respondre que, efectivament, totes les èpoques han desenvolupat models estilístics propis que acosten els seus autors entre ells. A un espectador inexpert, tota la pintura flamenca del segle XV li pot resultar molt semblant, tot i que és evident que Jan van Eyck i Roger van der Weiden són pintors ben personals i diferenciats. A un oient ingenu, la música de Mozart li pot sonar igual que la de Haydn, tot i que tant l’un com l’altre són genis ben individuals. A un lector ocasional, la poesia de Ronsardpot no resultar-li diferent de la del seu amic Du Bellay. I, per acostar-nos més a casa i al nostre tema, un lector desavisat pot trobar que la prosa de Víctor Català és intercanviable amb la de Bertrana, o que els versos de Carner no són gaire dissemblants dels de Guerau de Liost, encara que els del gremi els puguem reconèixer immediatament al cap de tres paraules. Perquè és cert que existeix un estil d’època, en el qual esdevenen convencions col·lectives les troballes d’un autor de prestigi o les directrius d’un cappare influent: les propostes petrarquistes de Pietro Bembo, per exemple, van imposar un model estilístic indiscutit a la poesia italiana del segle XVI, així com el Glossari d’Eugeni d’Ors va marcar la manera d’escriure de tota una generació d’escriptors catalans (fins al punt que encara avui, un segle més tard, són objecte de polèmica entre nosaltres els ròssecs del model lingüístic noucentista).
En tant que model col·lectiu, per tant, l’estil d’època és equiparable a l’ús quotidià de la llengua. L’escriptor s’hi refereix de la mateixa manera que es refereix a la llengua parlada, però de nou ho fa tan sols per derivar-ne un llenguatge propi per via d’estranyament. Així com l’escriptor distorsiona o modifica el model d’ús habitual de la llengua, també distorsiona o modifica el model d’ús literari de la mateixa llengua. Perquè el seu artifici d’escriptor consisteix justament a diferenciar-se de l’ús lingüístic dels altres, siguin mers parlants de carrer o escriptors com ell.
Si els usos lingüístics dels parlants canvien o l’estil d’època passa de moda, els referents de l’escriptor també canvien més o menys, és clar, però en canvi continua intacte el seu objectiu final, que –ho repeteixo un cop més– és el de crear-se un llenguatge propi, capaç de sorprendre, de desvetllar emoció. És en aquest sentit, doncs, que ja us deia, al principi de tot, que en les circumstàncies actuals jo no em sentia pas «reptat» a modificar el meu modus operandi com a escriptor. Sé que, avui com ahir, haig de continuar creant-me un llenguatge personal.

Models lingüístics, avui?
Però, vejam… abans de pronunciar-nos sobre si els escriptors hem de canviar de cara al futur els nostres sistemes de referència, fem-nos primer la pregunta fonamental: han canviat o no els usos i els models lingüístics, en aquests últims temps? D’entrada, semblaria que la resposta ha de ser inapel·lablement afirmativa. Però, filant una mica més prim, jo diria que no és pas que els usos i els models lingüístics s’hagin anat transformant, com ho han fet sempre al llarg de la història: és més aviat que ara són substituïts progressivament i ràpidament per usos i models d’una altra llengua!
La novetat real i torbadora d’avui és que, per raons sociològiques –i polítiques– que no em correspon ara d’analitzar, la majoria dels parlants d’aquesta llengua nostra s’està rendint amb armes i bagatges, i sense contemplacions, davant la pressió insuportable de la llengua del poder real immediat, en un procés galopant de provincianització submisa i vergonyant. En pocs anys, s’ha castellanitzat la fonètica (aquestes «as» devoradores de vocals neutres, aquestes «eles» alveolars, tan horribles com les «erres» germàniques dels catalans del nord!), s’ha castellanitzat la fonètica sintàctica (ara les coses ja no es fan en «mitj’hora», sinó en «mitja/hora»), s’ha castellanitzat la morfosintaxi (i a ells «lis dóna igual»!), s’ha castellanitzat el lèxic (l’independentista Joel Joan se’n queixa bramant «joder!» i «gilipollas!» a les seves pròpies sèries), s’ha castellanitzat l’ús de les paraules (ara tot «està» bo, des de l’últim invent del Bulli fins al George Clooney), s’ha castellanitzat la fraseologia («com no!»)… vaja, que ja no sembla pas que quedi cap més baluard lingüístic per castellanitzar en un grau o altre! En definitiva, el català s’està convertint a marxes forçades, i en un temps de rècord Guinness, en un patuès de l’òrbita del castellà. I, naturalment, tot plegat no sembla pas que inquieti el gruix de la població, que al capdavall és qui s’ha avingut a tal rendició. Els mitjans de comunicació, per la seva banda, no tan sols la secunden amb entusiasme, sinó que la promouen sense cap mena de recança ni pudor. Aquest és el canvi que de debò se’ns presenta davant el nas, siguem escriptors o no. Aquesta és, en efecte, la realitat que no podem ignorar.

Reptes de futur?
No sé si els «reptes de futur» que apareixen al títol original d’aquesta sessió es refereixen exactament a les decisions que, com a escriptors, ens cal prendre davant aquest nou escenari. Imaginem que sí, doncs, i demanem-nos, en conseqüència: Ens hem d’adaptar a aquests canvis d’avui? O hem d’intentar quixotescament de neutralitzar-los? És a dir: hem de prendre «el català que ara es parla» com a model de referència, o hem de fer per manera de redreçar-lo? En una situació d’evolució natural de la llengua, la meva resposta seria inequívocament: sí, «el català que ara es parla» ha de ser el nostre marc de referència inicial. Ara bé, en una situació de substitució lingüística tan avançada com l’actual, la meva resposta ha de ser una altra: el patuès no ha servit mai enlloc per fer-hi literatura (o, a tot estirar, per engiponar diàlegs costumistes); en conseqüència, la disjuntiva real pren ara un caire diferent i inesperat: si el patuès no serveix per fer literatura… ¿hem d’adoptar com a llengua literària la llengua que és substituïda o la llengua que la substitueix? ¿Hem de continuar escrivint en català, la llengua que vam heretar dels pares, o ens hem de servir sense més embuts de la llengua que el poder ens imposa amb una força d’ocupació sense retop? Naturalment, aquesta és una disjuntiva que cadascú s’ha de resoldre en la intimitat. Molts que aspiren a viure de la literatura com si es tractés de qualsevol altre negoci –només cal fer una ullada als catàlegs editorials–, s’han decidit per acceptar sense romanços la llengua que nunca fue lengua de imposición, que al capdavall és tan nuestra com l’altra, com assegura la Santíssima Constitució. D’altres, per exemple els que ens trobem avui aquí, hem optat a contracorrent, quixotescos impertèrrits, per continuar escrivint en la llengua de la nostra infantesa, tot i saber que ja no és la llengua d’infantesa de molts dels que ens poden llegir.

I ara, doncs, què?
Un cop decidida la nostra dramàtica disjuntiva a favor del català, encara ens podem preguntar: I ara, doncs, com ho hem de fer? Hem de continuar escrivint com si res no hagués canviat al nostre món? O, davant el paisatge devastat, hem de començar a rebaixar plantejaments lingüístics quan ens posem a escriure? La meva resposta, ja us ho deveu imaginar després de tot el que he dit, és que els escriptors hauríem de ser justament els últims de posar la llengua a règim. Encara que, segurament, tampoc no podem ignorar del tot la crua realitat lingüística que ens envolta; si de cas, però, aquesta consideració hauria d’anar en aquell apartat en què dèiem que l’escriptor per a infants només s’ha d’imposar les limitacions derivades de l’experiència dels seus lectors; efectivament, allà caldrà admetre que l’experiència lingüística del nostre públic d’ara té unes limitacions que potser fa uns anys no tenia, però això no ens hauria de fer oblidar mai que aquest públic d’ara no és pas menys intel·ligent que el de llavors.(1)
I, sobretot, no hauríem de perdre mai de vista que, en aquest món en avançat procés de desverbalització (i ara no parlo tan sols del nostre entorn immediat, sinó del llogarret global), els escriptors som pràcticament els últims mestres de llengua que queden en aquesta societat.
De fet, els escriptors sempre han estat «els» mestres de llengua de la comunitat. No tan sols ens han donat paraules per fer-nos aprehensible el món, sinó que a més a més –o, sobretot– han fet dir a aquelles paraules allò que no sabien dir al diccionari, per fer-nos comprensible la nostra pròpia vida. I aquest és un magisteri del qual la humanitat no s’ha pogut passar mai. Pensem només, a tall d’exemple, en l’èxit popular que tenia al seu propi temps el teatre de Shakespeare. El públic que omplia el Globe Theatre per assistir a aquelles meravelloses exhibicions de virtuosisme verbal, barroc i alambinat, però profundament emocionant i seductor, no eren pas un floret d’estudiants o cortesans refinats, sinó una bigarrada multitud de londinencs majoritàriament analfabets que a la millor acabaven de sortir del cós que hi havia al costat mateix, on havien assistit a una cursa de bear-baiting, un espectacle cruel equiparable a la tauromàquia espanyola on un ós era torturat atiant-li una canilla de gossos de presa.(2) Deu ser un signe dels temps el fet que avui, quatre segles de progrés més tard, quan un director d’escena t’encarrega una traducció de Shakespeare, t’aclareixi d’entrada que vol un text transparent, desabarrocat, que no «faci nosa». El director d’escena actual tracta el seu públic com si fos beneit i només li dóna «espectacle». Shakespeare concedia de bon grat al seu públic la presumpció d’intel·ligència i, sense escenografia ni res, li donava «paraules», només paraules en profusió. Paraules, igualment, és el que donava Verdaguer a la gent del seu temps, que potser sense saber de lletra podien recitar de memòria molts dels seus poemes. I paraules en devessall és el que donava Sagarra als seus espectadors, que potser no trobaven en el seu teatre un espectacle modern, però que es delien per rebre en directe aquella dutxa verbal que trobaven tan estimulant i arravatadora.
Paraules, doncs, és el que hem de continuar donant als nostres lectors, i amb generositat, tinguin l’edat que tinguin. Nosaltres som els seus principals proveïdors de llengua. Nosaltres en tenim i ells en necessiten. És, doncs, de nosaltres que ells n’han d’aprendre, i per tant seria una perfecta ximpleria que retalléssim les possibilitats de la nostra llengua literària en funció de la quantitat de llengua que ells hagin pogut adquirir. Ni que sigui en un context tan desconcertant com l’actual, no caiguem mai en la temptació de creureque els nostres lectors petits són menys intel·ligents que nosaltres. I no sé si encara cal afegir-hi que tot això val tant per als lectors catalanoparlants com per als que han arribat aquí amb una altra llengua. Què pensaria ara la Najat El Hachmi si a l’escola, en arribar de Nador als vuit anys, li haguessin donat per llegir llibres escrits en un català descremat? Us asseguro que estaria molt enfadada, i amb tota la raó del món.
Contra la creixent demagògia que, en nom dels drets dels nouarribats, propugna la necessitat d’adaptar poc o molt el català literari –o televisiu, tant se val– a aquest tristíssim patuès que s’està estenent com una epidèmia entre el gruix de la població, em permeto reproduir la carta que la Nina Lamuela Antonino, una noia castellanoparlant de Barcelona, va enviar diumenge passat, 3 de maig, al diari Avui, sota el títol «El català correcte»:
«Al programa OIK mentns?, d’en Roger de Gràcia, de dimarts passat es va veure un raig de crítica a l’excessiva correcció o academicisme en els doblatges al català. M’agradaria donar el meu testimoni: a casa meva som castellanoparlants, i a la meva escola tampoc no s’acostuma a parlar català. Per tant, el més normal hauria estat que el meu nivell de català fos pèssim (com ho és el de la majoria de les persones del meu voltant).
Tanmateix, no ho és. I, si parlo el català com cal, és gràcies a en Doraemon i companyia. Els doblatges amb la màxima correcció de TV3 han estat els únics que al llarg de la meva vida m’han ensenyat les expressions més genuïnes, i alhora m’han transmès l’afecte per la llengua ben parlada. Permetem que altres nens i nenes que no tenen l’oportunitat d’aprendre amb correcció el català a la seva vida real, l’aprenguin quan miren la tele.»
La Nina, de qui no sabem ni l’edat, deu ser de les que troben ridícul que el seu professor li digui que saber història «és guai i mola molt, tia»; de les que s’esgarrifarien de veure que el seu pare es volia fer el seu «col·legui» adoptant l’argot adolescent de moda. Sembla que la Nina aspira, amb sentit comú, a aprendre de qui en sap. I, per tant, no podria comprendre que el mestre renunciés a la seva missió per sotmetre’s al «mestratge» dels que havien de ser els seus deixebles.
Prou de demagògia, doncs: la llengua, quotidiana o literària, no es «democratitza» rebaixant-ne la qualitat. No ens podem permetre la imperdonable supèrbia de creure que la gent és estúpida. Tots hauríem de saber que en realitat el problema no té una solució lingüística: que només en pot tenir una de social, és a dir, política. Però si no som capaços d’aconseguir aquesta solució, no cal que llancem pilotes fora fingint que en trobem una… que no deixarà mai de ser falsa. Si finalment ens donem per vençuts, l’única conseqüència lingüística coherent serà adoptar definitivament el castellà, l’espanyol, i tal dia farà un segle.

Sobre idiolectes literaris
Un cop establert que els escriptors som i hem de continuar sent mestres de llengua, sense concessions paternalistes o demagògiques, haig d’aclarir de seguida que no pretenc amb això que tots hàgim de ser mestres del darrer grau, o que hàgim d’escriure amb una motivació didàctica. Vull dir que cada escriptor serà mestre de llengua, independentment de la diguem-ne «quantitat» de la tria lingüística que faci en la construcció del seu propi llenguatge literari. Per entendre’ns: tan mestre de llengua era Miquel Martí i Pol, amb la seva selecció limitada de lèxic i de sintaxi, com J. V. Foix, amb la seva opció per una llengua quantitativament molt més rica i florida. O, si ho voleu en prosa: tan mestra de llengua era Mercè Rodoreda, amb el seu català aparentment restringit, com Caterina Albert amb el seu, tan ric i bigarrat. El nostre magisteri lingüístic, doncs, no té tant a veure amb la quantitat com amb la qualitat. No serà més bon mestre de llengua l’escriptor que aboqui més paraules als seus llibres, sinó aquell que faci sentir les seves paraules, poques o moltes, com a necessàries i imprescindibles. A l’hora de la veritat, ja triarà cada lector el mestre que més li convingui, en funció de les seves pròpies necessitats lingüístiques. Mentrestant, no cal pas que nosaltres deixem de ser els que som.
Us confesso que a mi m’han retret més d’una vegada que utilitzo un nivell de llengua massa alt en els meus llibres per a mainada. «Massa alt per a quina mainada?» els haig de respondre aleshores. Jo escric com a mi m’agrada, faig la selecció lingüística que a mi em satisfà, i si l’artefacte final funciona poc o molt, bé deurà trobar una hora o altra els seus receptors apropiats, encara que no siguin tants com voldria l’editor. És cert que, en el context editorial actual, en què els rendiments econòmics són la consideració fonamental que ho governa tot, això és extremadament perillós: si al cap de quatre anys, el llibre no ha trobat la quantitat de compradors (ja no dic de lectors) fixada pel departament comercial, el llibre és descatalogat sense miraments, en pensi el que vulgui la direcció literària. Ho sé per experiència pròpia, com –suposo– més d’un de vosaltres. Però fins ara, si més no, això encara no m’ha fet replantejar la meva manera d’escriure. Al capdavall, si no pogués escriurecom a mi m’agrada, potser el que hauria de fer és senzillament deixar d’escriure, o almenys deixar de publicar. El que, per descomptat, no tinc gens de ganes de fer és canviar de manera d’escriure per complaure les demandes dictatorials d’aquest monstre que anomenenel mercat: la meva primera motivació per escriure és passar-m’ho bé! Al capdavall, potser és l’única manera que algú altre s’ho pugui arribar a passar bé amb mi: oi que hem quedat que el nostre objectiu final era emocionar?

Conclusió: Evolució i reptes de futur?
Tornant al que ens demanava el títol suggerit per a aquesta conferència: efectivament, els diguem-ne models lingüístics han canviat al llarg d’aquests últims anys. Em resisteixo, però, a dir que han evolucionat, perquè no sé veure que d’una substitució en puguem dir pròpiament evolució, així com d’un saqueig no en diríem una adquisició.
Així i tot, crec que el canvi d’aquests diguem-ne models no té per què alterar el sentit de la nostra feina, si volem continuar escrivint en català. Una feina que en realitat no té cap fonament didàctic, però que al cap i a l’últim sempre estableix magisteri.
Però sí, la veritat és que aquests canvis ens plantegen seriosos reptes de futur, més enllà de la nostra responsabilitat com a mestres de llengua. Ara bé, els reptes que ens planteja aquesta situació ens afecten més com a ciutadans en general que no pas com a escriptors en particular. El que ens posa damunt la taula el futur, doncs, no és pas un problema literari, sinó un problema netament polític. I això deu ser objecte d’una altra mena de congrés, oi?

P. S. Em pensava que tindria encara espai per comentar la desesperant desídia lingüística que impera tant en el món editorial com en el dels mitjans de comunicació, com a segur reflex de la desverbalització global que arrasa l’anomenat món civilitzat. Una desídia que condemna la llengua literària a una naturalesa denotativa més pròpia del periodisme que no pas de la literatura. Em temo, però, que això haurà de quedar per a un altre dia.

Notes
(1) Aquest canvi de la competència lingüística del públic infantil l’he notat en un curiós desplaçament endavant de l’edat en què es llegeixen alguns llibres. A tall d’exemple: he pogut constatar que el meu recull de contes A la punta de la llengua es llegeix ara dos o tres cursos més tard que fa uns anys.
(2) Val a dir, per ser honrat, que ni més ni menys que la reina Elisabet I era una incondicional de l’esmentat bear-baiting.

MIQUEL DESCLOT. Poeta, escriptor i traductor, ha estat professor universitari entre 1975 i 1992, a Bellaterra i Durham (Anglaterra). Ha publicat amb regularitat llibres de poesia, de literatura per a infants, de prosa memorialista, d’assaig i de traduccions poètiques i teatrals. Ha escrit sobre música i ha proveït textos per a compositors diversos.