La disputa dels rucs

Quaderns Divulgatius, 40: IV Congrés de Literatura Infantil i Juvenil Catalana
Teresa Duran

Una vegada, un ramat d’innocents escriptors per a nois i noies es va reunir a Mollerussa per homenatjar el seu degà i mestre, en Josep Vallverdú, a qui molts respectaven com un rei, admirant-ne l’obra, les paraules i els fets.
Tan entretinguts estaven amb les seves cabòries i els seus discursos, fent gresca i brometes com s’escau en tot homenatge, que no es van adonar que les tropes enemigues encerclaven la ciutat.
–Enemic a la vista! –va alertar-los la bibliotecària, que es deia Diana Solé i amb això ja es nota que tenia fusta de caçadora de tremp.
En Pere Martí, un bonàs que feia de coordinador general, va fer un bot del seient:
–Què dius? Què passa? Quin enemic?
–Els analfabèsties! El seu exèrcit ja és a les portes! I no són pas quatre gats mal comptats, no! N’hi ha a centenars de milers! S’estenen per tot el Pla d’Urgell i més enllà i tot. Ai, de nosaltres! No tenim escapatòria! Els analfabèsties són impenetrables, implacables i illetrats! Si ens agafen i ens reconeixen com a escriptores i escriptors, de nosaltres en faran xixina! Fugiu, correu! Campi qui pugui!
Però ja no hi vàrem ser a temps...
Em dol haver-ho de confessar, però la proporció era de mil dels seus per un dels nostres, ells anaven ben equipats i nosaltres no, ells eren ferotges i nosaltres mansois, ells ens assetjaven per totes bandes i nosaltres només podíem mal cercar una única sortida honorable... o sigui que no va quedar altre remei que rendir-nos amb totes les de la llei i acatar les seves condicions.
–Volem teca –van imposar.
–Volem mam –van exigir.
–En volem més –van reclamar.
Hauríem pogut dir-los que nosaltres també, però els vàrem dir la veritat: que ja no ens quedava res de res, a no ser que volguessin llibres, que d’això en teníem a dojo, i fins i tot els en podíem fer a mida, perquè érem escriptors.
–Escriptors? Uix! Lletraferits de la pitjor mena!
–Llibres? Ecs! –van respondre aquells analfabèsties–. Ja els podeu cremar tots!
–Nooo! Això no, colla d’animalots! –se li va escapar a la Diana, sense voler.
–Silenci! –va bramular el més bestiota de tots–. Qui ha estat que ha piulat?
Em sap greu dir-ho, però tots vàrem fer una passa enrere, deixant la taula presidencial, amb el rei Vallverdú, el senescal Martí i la indefensa Diana ben exposats a les ires d’aquell bestiota de totes, totes, alt, gros i dimoniot com mai n’havíem vist cap.
Al monstre fartaner se li esqueixaven les barres del riure:
–Un iaio, un setciències i una funcionària! Ho, ho, ho, ha, ha! Fora d’aquest món, cruspiu-vos-els!
–Clemència! –vàrem implorar–. Pietat per a ells, per als llibres, i per a qui els escriu, sisplau!
–Pietat, dius? Pietat, voleu? Doncs guanyeu-vos-la! Animalot m’heu dit i com animalot us repto davant tota aquesta colla de lletraferits. Vosaltres, els escriptorets de pela amb deu ens heu vituperat, escarnit, humiliat des dels segles dels segles! A nosaltres, els animals, que som molt més forts, més poderosos i més dignes que vosaltres, homenics de pa amb fonteta, espècie ridícula damunt la faç de la terra. Ha arribat l’hora de la nostra venjança! Grrrrrroaaaaorrrrr! –bramulava aquell monstre enfurit–. De vosaltres no en quedarà ni un per mostra. Ni de vosaltres ni de les vostres obres!
–Pietat! –tremolàvem tots, acollonits a més no poder davant la seva fúria.
–No hi haurà pietat per a vosaltres si no ens demostreu de viva veu que el que jo afirmo i proclamo és fals! Si no ens demostreu que nosaltres, a qui tu Diana, anomenes animalots, som uns protagonistes literaris amb més dignitat, prosàpia, història i futur que totes les criatures humanes que vosaltres enaltiu amb els vostres escrits, atorgant-vos un protagonisme que no mereixeu. I amb això ja està tot dit. Au, vés a preparar els teus arguments, mocosa! Afegeix-hi el que vulguis, rei! Esmola la teva memòria, senescal en cap! Que per molt que entre tots plegats busqueu i raoneu, al capdavall perdreu la juguesca! I aleshores, ai, aleshores....!!!
Ens va quedar clar que ens hi jugàvem la pell. Tremolàvem i ploràvem, desitjant no haver escollit mai l’ofici d’escriptors, ni haver après de lletra, ni haver publicat res de res, pensant: Què farem? Què direm? Com ens en sortirem, d’aquesta? Perquè se’ns va fer evident que ens estàvem convertint en una espècie en perill d’extinció.
Encara bo que estàvem en una sala plena de llibres i de mestres, i molt seria que, entre tots, allí dins la casa de cultura, no trobéssim arguments suficients per rebatre la impostura dels analfabèsties. És a dir, que no poguéssim demostrar-los que els humans sempre hem deixat fer un bon paper a les bèsties.
I va anar per llarg.
O sigui que seieu i poseu-vos còmodes, que us en faré cinc cèntims, d’aquella disputa tan instructiva entre analfabèsties i lletraferitson hi havia defensors de la superioritat literària que els humans sempre havien atorgat als animals, i enemics ben bestiotes que no anhelaven altra cosa que la demostració contrària. Us toca a tots plegats, tant si sou del bàndol dels lletraferits com dels analfabèsties, sospesar si aquests arguments us convencen o us ofenen, i al capdavall de la meva perorada ja me’n direu el què, entesos? Doncs au, que comencem!
–Temps era temps –va començar, com pertoca, el degà de tots nosaltres– en aquest món de mones hi havia més bèsties que persones. Els humans vivíem atemorits en ple paleolític, moríem per un tres i no res, i, naturalment, admiràvem aquelles bestiotes grans i superbes que dominaven la terra i hi campaven a pleret, més múrries i capacitades per adaptar-se a les malvestats que no pas la cuca humana. No ens ha de sobtar, doncs, que les persones, en certa manera, idolatréssim els animals i en féssim objectes totèmics que exalçàvem en els nostres rituals, dels quals en deriven no poques llegendes cosmogòniques, i altres manifestacions artístiques, ritus iniciàtics, danses rituals, etc.
–Aaaah! –va assabentar-se’n la bèstia, mentre el nostre rei prosseguia...
–Encara ara, 2009, a les cultures més primitives, no hi són pas les persones, com a tals, les protagonistes dels seus relats, sinó la bèstia totèmica, de la qual pren el nom l’heroi o la comunitat o tribu que en serva memòria. D’aquests animals en podem dir la bèstia genitrix, sota la màscara de la qual qualsevol proesa és possible, perquè sovint els seus poders són gairebé tel·lúrics i esdevenen el model a seguir.
–Aaaaaah, m’agrada, això, m’agrada! –somreia, complagut, l’enemic.
–Oh, sí! Oh, sí! Ja ho crec! Ja ho crec! –corejaven els seus col·legues.
Encoratjats per aquests comentaris, nosaltres vàrem fer via, tot saltant del neolític a l’escriptura, que és un salt de gegant cronològic.
Era el torn de la Diana caçadora.
–La pervivència de la bèstia genitrix –va dir i mostrar gràcies a internet– és molt més fàcil de rastrejar en la materialitat de les arts plàstiques que en la sempre efímera transmissió oral. Heus aquí els braus alats mesopotàmics, les divinitats emmascarades egípcies, i tota la patuleia de grans mites zoomòrfics de la cultura grega, gresol i pont humanístic, per a nosaltres els occidentals, dels reculats mites orientals. Recordem el Minotaure, el Basilisc, la Gorgona, l’Hidra, etc. Fixem-nos bé que no són sinó màscares d’una força brutal, destructiva, definitiva, i que, per a representar-les, l’artista ha hagut de fer un collage d’elements heterogenis que li servissin per comunicar la seva bestialitat extra-ordinària (que vol dir fora de l’ordre comú). Per a combatre aquestes forces obscures i tel·lúriques, caldrà també algú fora del comú, és a dir, capaç de gestes extraordinàries, a qui anomenarem heroi.
–Aaaaah! I...?
–I serà mascle, perquè caldrà que sigui fort. Es digui Teseu, Perseu, o, si pot ser Hèracles, la imatge del qual du sempre una clava i una pell de lleó (en Joan de l’Ós n’és una còpia). De tots ells ens importa una pepa saber d’on eren fills, si tenien nòvia, o si els agradaven els calamars saltejats. El que de debò importa és que aquests herois aniquilin la bestiota per sempre més. I que originin així un mite al voltant del qual ens puguem sentir orgullosos de proclamar-nos els seus descendents. És aleshores que els atribuirem la nissaga, la nòvia, la descendència, les anades i vingudes i tota la pesca. És aleshores que els farem literàriament humans. I si els veïns es proclamen hereus d’un que només en va fer tres, de proeses, nosaltres, al nostre heroi local, n’hi farem fer dotze, apa, elis! A veure qui guanya, qui la deixa anar més grossa, qui mata adversaris més temibles, qui proclama millor el seu dret a sobreviure i a imposar-se...
–Aaaaah! Vaja una astúcia! Grooooarr!
–Sí, bestiota, sí. Les classes dirigents i, per tant, cultes, tendeixen sempre a imposar herois èpics i, si no, fixem-nos en els còmics de Marvel, al moment d’implantar l’imperialisme americà, o en les darreres produccions de Hollywood... Per contra, les classes productives i emprenedores, o també les cultures perifèriques, amb menys mitjans de comunicació propagandística, tendeixen a fixar-se més en el dia a dia, en l’anar tirant, l’anar fent, i es decanten no pas per l’èpica sinó més aviat per la lírica reposant i el costumisme satíric.
–Aaaah! Vaja, vaja... Grrrrroaoooor!
–Però tornem allà on érem, a la Grècia clàssica, on es materialitzen els dos grans corpus literaris dels animals. D’una banda, admirem el corpus literari canònic, representat per Homer, amb un Odisseu sempre èpic que venç els monstres pretèrits com Polifem o com les Sirenes, o com Caribdis, mostrant la superioritat humana del seu enginy, i per l’altra, l’humil Isop, amb les seves faules menudes i apologètiques, protagonitzades per bestioles normals i quotidianes, on també l’enginy, però sobretot el seny i la tenacitat, resulten antiheroics (i molt recomanables com a conducta vital). Endevina ara quin dels dos models literaris es destinarà a les classes populars i analfabetes...
–Aaaahhh? El més bregat? Grrooooorrr!
–No, no, i ara! Els isopets amb les seves llebres i tortugues, les seves cigales i formigues i els seus raïms i guineus, han fet molts, però que molts més adeptes a la lectura que no pas les peripècies d’un tal Ulisses, tot i que aquest ha obtingut moltes més obres d’art canònic que els altres. Com que els rics les paguen! Els estudiantets, no. És així la vida !
–Aaaaah!
–El que em cal que distingeixis és que determinats animals, els més rars, els més forts, els més temibles, com ara tu, serveixen, sobretot, perquè els grans herois en puguin fer blasons de glòria. Mentre que d’altres animals, els més humils, els més propers, els de cada dia, serveixen per a extreure’n pautes de comportament quotidià. De totes dues menes d’animals se’n treu profit: en un cas prestigi, i en l’altre, conducta moral i pràctica.
–Aaaahh! Sí que us som útils, tots plegats! M’agrada, això, m’agrada! –va dir l’animalot, no sé si amb sornegueria premeditada.
–Oh, sí! Oh, sí! Ja ho crec! Ja ho crec! –corejaven els seus col·legues.
O sigui que vàrem fer una altra passa de gegant endavant i el més catalanista de la colla ens va fer plantar en l’arc que aniria des del Delta de l’Ebre a la Llombardia.
–En aquesta Occitània o Llenguadoc a qui tant devem els catalans (i que encara fóra nostra si no fos per en Simó de Montfort, que era molt més bèstia que tu), hi germina la llavor d’un insòlit humanisme que després donarà peu al renaixement italià. I, cal insistir en aquesta llavor humanista de l’amor cortès, les dames, els joglars i tota la cultura emergent que cavalca entre el XII i el XIII, perquè allí neix el preciós Roman de Renard. Una joia de la literatura d’animals, on es passa per la pedra de la sàtira tota la jerarquia feudal. I a poca distància d’aquest tresor i amb segell més català que el d’aquells peixos que havien de dur les quatre barres estampades a la cua si volien nedar pel Mediterrani, hi ha el magnífic Llibre de les Bèsties de Ramon Llull. És un gran salt literari endavant. Es tracta d’un gran retaule carnestoltenc de costums i picardies, que beu certament de les fonts del Roman de Renard, però on es fa mofa i befa dels vicis i virtuts del règim feudal, i hi apareixen clarament tipificats els caràcters dels animals protagonistes. Amb tanta pregnància que encara avui els atribuïm aquest caràcter.
–Aaaah! Aaaah! No sé, no sé...
–Tant el Llibre de les Bèsties com el Roman de Renard estan bastits a la manera del que avui anomenaríem una sitcom. Els seus personatges són arquetips del comportament humà. Una mena de noves màscares, ja no gens totèmiques, rere les quals és fàcil endevinar de qui es parla, sense anomenar-lo. En comptes de dir rei, hi diu lleó; en comptes de dir general, hi diu ós; en comptes de dir senescal, hi diu cavall, etc. I a qui li piqui, que es rasqui, com fan les mones!
–Aaaah! Aaaahhh! No sé, no sé...
Malfiant-nos d’aquell to incert del comentari del monstre, la més espavilada de la colla va saltar a la palestra
–Però, ep, que no acaba aquí la cosa! Aquesta comèdia de costums barreja de sàtira joglaresca i dels isopets estava tan ben trobada i travada, que encara que eren pocs els que la llegien (només a la cort i a les cases bones), eren molts els que la contàvem, representàvem i, segurament, engreixàvem. Perquè d’aquesta època prehumanística, on es pot fer representar per animals tot allò que potser no es podria dir en veu alta i clara, és d’on deriven, d’una banda, les nostres rondalles populars d’animals. I de l’altra, sorprèn-te, la Commedia dell’Arte. Ara te’n farem cinc cèntims:
–Aaaahh?????? No sé de què va això, grooaarrrrr!
L’etnopoètica parella Oriol & Pujol va acarar-s’hi.
–Saps què són les rondalles, bèstia inculta? Saps que n’hi ha de moltes menes?
–Aaaaah?????
–Per ordre de desaparició sobre la faç de la terra les obres de la literatura oral es poden classificar en:
• Mites: relats que succeïren en un món anterior a l’actual, sovint de caire cosmogònic, on es duen a terme gestes de les quals se’n deriven creences religioses.
• Llegendes: relats extraordinaris que es narren com a verídics i que sovint tenen un caire prodigiós i heroic.
• Rondalles meravelloses: relats amb elements fantàstics on s’entrecreuen personatges genèrics d’un món terrenal (reis, prínceps, pastors...) amb personatges fantàstics (fades, follets, dracs...).
• Rondalles d’animals: relats on s’explica l’astúcia, niciesa o relació de forces entre animals, el comportament dels quals s’utilitza com una màscara del tarannà humà.
• Contarelles entre homes i animals: relats breus i sense estructura fixa on s’exposen l’enginy o reptes dels protagonistes.
• Embarbussaments: relats de fets hiperbòlics, sovint picarescos, que posen a prova la memòria i la destresa del narrador.
• Acudits: relat breu i còmic, obscè o absurd.
Doncs bé, de les relacions entre herois i bèsties pròpies dels mites i les llegendes, ja n’hem parlat. Fixem-nos ara en les bèsties prodigioses que surten a les rondalles meravelloses dels Països Catalans. D’aquestes rondalles n’hi ha, internacionalment, uns 900 tipus. I a les nostres terres, de Salses a Guardamar i de l’Alguer a Fraga, d’aquests 900 tipus n’hem conservat i aplegat unes 1.168 variants. Però, quins animals hi surten, en aquestes rondalles?
Primer, imagina’t la quantitat d’espècies animals que hi ha a la terra! Moltes, oi? Doncs, dins les rondalles meravelloses catalanes, d’animals amb caràcter de protagonista, ja sigui ajudant o adversari, a casa nostra n’hem tingut prou amb una seixantena (59 per ser més precisos) per a bastir el nostre bestiari prodigiós. I no cal dir que d’aquestes 60 bèsties, les que més han estimulat la nostra imaginació són, en primer lloc, el drac, amb moltes variants formals, sovint anomenat simplement serp, i, a vegades, «monstre» sense més especificacions, però pràcticament sempre com a adversari tan temible i poderós com tu, en una proporció del 21,7%.
En segon lloc, i com a ajudant auxiliador, l’ocell meravellós, a vegades amb un plomatge espaterrantment virolat o daurat, a vegades amb nom concret, com àliga o oriolet, i a vegades, mig monstruós, com el mig pollastre, i sovint com a endeví, que és el cas dels corbs, en una proporció del 25,1%.
Molt més enrere, i tant en el paper d’ajudant com d’adversari, hi trobem el peix meravellós, que és gran i fort com una balena quan fa de monstre devorador, o el peixet innominat, menut i a vegades daurat, quan fa d’auxiliar (6,6%).
La resta són animals força més comuns, dels quals sobresurten l’ós, el bou, i les cabretes meravelloses entre els mamífers metamor84
fosats i les abelles i les formigues entre els insectes endevinaires i agraïts.
–Aaaaaaah! Ja veig que hi ha una mica de tot, però em sembla poc, em sembla poc! Grooooarrr!
–Poc! És poc! –reblava el cor d’animalots.
–Doncs anem ara per les rondalles pròpiament dites d’animals, sorgides, derivades o entremesclades dels isopets i del Llibre de les Bèsties o del Roman de Renard. D’aquestes, internacionalment, diuen que n’hi ha uns 298 tipus, i unes 322 variants als Països Catalans. Aquí, els protagonistes indiscutibles són, i és curiós, exactament a parts iguals Compare Llop i Comare Guilla, encara que no sempre protagonitzant plegats les mateixes peripècies clownesques. Tant el llop com la guineu protagonitzen el 20,8% d’aquests relats faceciosos, és a dir, pràcticament la meitat del corpus, ja que n’ocupen el 42%. Amb la peculiaritat que el llop sempre perd, per babau i ambiciós, i la guilla, més que no pas guanyar, se’n surt, per múrria i espavilada.
La parella de folkloristes erudits, continuava:
–Llop i Rabosa apareixen rondallísticament envoltats pels següents animals: àliga, ase, be (moltó, xai...) bou, cabra, cargol, cavall, cigala, cigonya, conill, corb, eriçó, esparrall, formiga, gall, gallina, gat, gos, grill, gripau, grua, llebre, lleó, merla, mula, ós, porc, rata, reietó, rossinyol, serp i tortuga.
–Aaaaah! I això és tot el que hi ha? És poc, és poc!
–Ja ho crec! És poc! És poc!
–Bé, no del tot, encara podem buscar entre les rondalles que expliquen trifulgues entre persones i animals o entre els embarbussaments. De les 45 variants que n’hi ha d’aplegades, l’ase n’ocupa una tercera part, exactament en protagonitza 15, i sempre resulta que el ruc en surt molt més ben parat que no pas el pagès que el mena. I això que l’ase passa per ser el més totxo dels animals, i que quan volem insultar algú li diem burro!
–Massa poc, Massa poc!
–És poc! És poc!
–Bé, si voleu, en aquesta darrera modalitat rondallística, també hi trobaríem aquells animals domèstics, com la gallina i els seus pollets, els porcs, les vaques, les ovelles, i els gats. El porc hi arriba a ser batlle (eufemisme maliciós, no trobes?) i els altres, la veritat, són molt mansois o bé necessiten de molt ajut, com el poll i la puça.
–Aaaah! Grrooaoooarrrr! Per haver-hi tants animals damunt la vostra terra, això és poc! Massa poc! On són les gavines, els pops, els esquirols, els crancs, els falcons, les marietes...?
–Enlloc! En tota la rondallística popular catalana no hi surten per a res! No cal! N’hi ha hagut prou amb aquestes quatre dotzenes mal comptades d’animals, per a sostenir l’imaginari català! Al cap i a la fi, aquests animals només fan teatre! Son les màscares rere les quals dissimulem les nostres humanes maneres de fer i de pensar, i, bèsties com sou, no us arribareu pas a creure que nosaltres, els humans, espècie única i solitària damunt la Terra, tenim tanta varietat de manera de fer, tantes variants de comportament com vosaltres... Prou que feu, deixant-nos en préstec el vostre nom i el vostre caràcter per a les nostres farses, faules i ensenyances! Si us n’estem molt agraïts....!
–Aaaah! Grrroaoaooorrr! No sé, no sé... –remugà, malagradosa, la Bèstia.
Veient que es congriava una tempesta, en Guillem-Jordi Graells va afegir:
–Aquestes farses animalesques eren molt fàcils de representar a les places i mercats dels nounats «burgs» o «viles». I un curiosíssim vessant d’aquestes representacions és la Commedia dell’Arte, un teatre basat en la improvisació d’uns actors emmascarats que protagonitzen situacions grotesques al voltant de la parella degli innamorati, l’única parella que no és objecte de burla en tota l’obra, perquè segueix les pautes de l’amor cortès. Els altres personatges es divideixen en dos equips: el dels rics, tips i prepotents, i el dels seus pobres i afamats servents o zanni. Tant els uns com els altres intenten engalipar-se mútuament i aquí rau la clau de la comèdia.
Els rics més habituals són:
• Pantalone: màscara de l’alcalde, és a dir, algú radicalment avar i ambiciós que té força poder però de qui tothom n’ha pogut veure els calçotets estesos, i en sap l’origen.
• Il Capitano: màscara de general, és a dir, un enze amb més força bruta que pesquis i que adopta sovint l’accent espanyol.
• Il Dottore: màscara de jurista bolonyès, és a dir, algú de molts estudis i sapiència malpaïts que parla recargoladament i escup sentències enrevessades en llatí.
I els criats més usuals són:
• Arlechino: el criat, és a dir, un pícar murri i entremaliat que sempre se surt amb la seva malgrat haver d’afrontar greus perills i càstigs.
• Colombina: la criada, és a dir, una mosseta sandunguera, que es deixa estimar per tothom, però que no es lliga amb ningú, perquè té un caràcter fort, independent i picardiós.
• I zanni: Altres criats menors, sempre afamats, que juguen un paper secundari fins a l’arribada de Pulcinella, el més pobre i carregat de polls de tots ells.
Doncs bé, no hi ha cap facècia del Signor Pantalone, o alcalde que no pugui ser protagonitzada per Compare Llop i viceversa. No hi ha cap picardia del Rabosot o Guilla que no pugui ser representada pel murri, pobre i espavilat Arlechino i la seva companya Colombina, i viceversa. Totes les bravates i fatxenderies del Capitano poden ser interpretades per l’Ós i viceversa. I també pots bescanviar el Dottore pel Cavall o pel Porc.Tota la resta d’animals de les faules catalanes podrien fer de zanni, llevat del Poll i la Puça, que es volen casar i els cal l’ajut de tothom, tal com a la Commedia dell’Arte tots els zanni ajuden els innamorati.
–Aaaahh! Grrrroaooorrr! I què em vols dir, amb això?
–Vull dir-te que de les farses medievals d’animals, i no pas de les rondalles meravelloses, que hi ha qui considera escorrialles de les llegendes i mites anteriors, en va poder florir tota una branca teatral de la comèdia o farsa carnestoltenca, molt ben aprofitada i esponerosa a la Itàlia renaixentista i barroca, que aquí a Catalunya no va arribar a florir, però que hem conservat i congelat encara amb l’aparença d’uns pocs i selectes animals emmascarats dins la literatura popular...
Així que en Graells va citar el Barroc, el més acadèmic dels escriptorets no es va poder estar de saltar a la palestra:
–Perquè, pel que fa a la literatura culta barroca, cal no oblidar a Jean de La Fontaine, coetani de Charles Perrault que reescriu en vers rimat els isopets, afegint-hi altres faules de collita pròpia, i que aquí ens va traduir, molts segles després, en Benguerel. Es veu que a la França del Grand Siècle, això de reescriure per a les precioses ridícules allò que el populatxo se sabia de memòria es va posar de moda... En resum, que de les antigues històries d’animals, que perduraven i perduren en la memòria del poble, durant el Barroc en surten tres branques tan ufanoses com les del pi que van:
• vers la poesia i la prosa canònica amb La Fontaine i Perrault
• vers la Commedia dell’Arte a Itàlia,
• vers l’òpera i el teatre culte (La gatomaquia de Lope, La Calisto de Cavalli, Carlo Goldoni, etc.).

(Pàgina següent)