Evolució i situació actual de la literatura infantil i juvenil

Quaderns Divulgatius, 40: IV Congrés de Literatura Infantil i Juvenil Catalana
Lluís Farré

Abans de començar a fúmer queixalades en totes direccions (perquè queixalaré en totes direccions, sóc així de geniüt, jo), m’agradaria deixar molt clar que tot el que pugui expressar respecte a aquesta qüestió surt tan sols de la meva experiència com a professional de la il·lustració i l’escriptura en aquest àmbit, des de fa quinze anys. No he fet estudis de mercat, no he fet enquestes, no he estudiat teòricament els canvis que ha experimentat la literatura infantil i juvenil amb el pas del temps; simplement, visc diàriament, en primera persona i de bracet amb els llibres, aquesta qüestió.
També en primera persona i, per tant, de manera totalment subjectiva, em puc atrevir a parlar-ne.
Si em situo en posició d’observar la situació del mercat i els númerosque s’hi maneguen, veig que hauríem de referir-nos-hi amb un somriure amplíssim i bussejant en l’autocomplaença: l’espai de la literatura infantil i juvenil és fort i molt fecund. Molt fecund. De fet, aviat haurem de fer servir la capacitat reproductiva del sector editorial com a model d’exuberància, en detriment dels conills, que fins ara eren els que dominaven el rànquing en aquestesqüestions.
Cada pocs mesos hi ha novetats per a totes les franges de lectors als mostradors de les llibreries. Els lectors voraços de tot allò nou poden saciar la seva voracitat a una velocitat de vertigen. També a una velocitat de vertigen, però, els llibres desapareixen de les prestatgeries d’aquestes mateixes llibreries i s’amunteguen als magatzems de les editorials, en espera de finalitzar el contracte que els manté amb vida; o reapareixen en cabassos de vímet de tendes de saldos, a preus de saldo, evidentment.
La competència no s’estableix en termes d’aconseguir fer de cadascun dels seus productes un èxit editorial en termes econòmics i de longevitat. La competència s’estableix en termes de quantitats de novetats que garanteixin ocupar permanentment el màxim possible de superfície dels expositors de les llibreries.
Així cal, sigui com sigui, produir un nombre determinat de títols per a cadascuna de les franges i tipologies de lectura: els qui no llegeixen, de 3 a 6 anys, de 6 a 9, de 10 en endavant, de ciències, de curiositats, d’estirar cosetes i de desplegar-ne d’altres, etc., etc., etc.
Aquesta velocitat i aquesta voracitat del mercat han donat lloc a una demanda d’autors i il·lustradors com mai abans, probablement, no s’havia produït. De feina, doncs, en sobra. Això, que se suposa que hauria de ser el somni de tot professional s’ha transformat, paradoxalment, en el nostre malson. Una producció tan exagerada comporta una competència ferotge. Els llibres han de sortir de les impremtes sense descans.
Aquesta producció és, però, desproporcionadíssima respecte del nombre de professionals que es necessiten per donar forma a tants llibres. S’ha de recórrer, doncs, a altres tipus de creadors: il·lustradors i escriptors dels qui s’hi dediquen per la gràcia que els fa veure la seva «feina» impresa, però que no sempre saben com aguantar un llapis, òptic o de mines, els uns, o com explicar res de res, encara que maneguin a la perfecció el programa word, els altres. Però tant és. Aquella muntanya de llibres que s’ha planificat a començament de temporada, s’ha de fer. I punt.
Els il·lustradors, doncs, veiem com planen sobre nostre les ombres de la competència «deslleial», i la falta de temps i de condicions. Hem de treballar a preu fet, i sovint sota la llosa de fer-nos saber en tot moment com en som, de substituïbles.
El més problemàtic, però, és que la major part del material escrit que ens cau a les mans per revestir amb la nostra feina, ens demana (a part de paciència i de vegades un fetge de la mida del dels ànecs de fer paté) un veritable domini de l’art dels malabarismes perquè prengui una mica de cos, i sembli un llibre que val la pena de comprar.
I a tot això, s’hi suma la pressió constant de la visió comercial respecte al que fem, gràcies a la força i el poder de decisió que han assolit amb el temps els comercials de les editorials. Ara sembla que siguin ells els qui dicten les polítiques editorials, en funció d’allò que els costa més o menys de vendre als seus clients.
I encara n’hem de comptar una altra, de forma de pressió. Cada cop més treballem sota la vigilància permanent d’un nou tipus de censura que s’anomena correcció política i adequació a les necessitats de la classe docent respecte als llibres. Perquè ara el mercat del llibre de lectura és l’escola i, per tant, són els mestres els qui decideixen què és bo i què no. Hi ha un petit problema, però: els mestres utilitzen els llibres com a eina de treball. No n’hi ha prou que un llibre sigui de bon llegir i de bon mirar. Els dibuixos no han de demanar un esforç de cap mena, que la canalla perd el fil i es pot confondre. I s’ha de parlar de coses que es puguin aprofitar a la classe. Per això, hi ha tones i tones de llibres sobre l’egoisme del que és meu i només meu, de l’això ho vull i ho vull ara mateix, sobre com preparar la motxilla per anar d’excursió, sobre el germà petit que arriba i tot el drama de gelosies que comporta, sobre els nens nous –immigrants– de la classe, sobre els nens adoptats, etc., etc., etc.
Si ens traslladem a la literatura juvenil, no deu quedar cap tema noticiable que no hagi estat tocat i que no se segueixi tocant fins a la sacietat: l’anorèxia i la bulímia, les drogues, el botellón, la primera regla, la primera relació sexual, els pares mal divorciats, els grups urbans, les relacions per xat, etc., etc., etc.
Resultat de tot plegat: acabem fent els llibres com en una cadena de muntatge al més pur estil Charlot a Temps moderns. I així, de tota la criaturada que es publica cada any, si som honestos i severs (com s’ha de ser amb un mateix i amb la nostra canalla), haurem d’admetre que la majoria surten esguerrats, amb un mal o altre ( generalment, històries sense interès, que no regalaríem ni als nostres nebots ni fillols per no castigar-los la ment) i, el pitjor de tot, amb una expectativa de vida anòmalament curta. Escriptors i il·lustradors acabem veient com la descendència se’ns mor a les mans, amb el consegüent disgust, sobretot per allò de l’esperança que algun dia aquests nostres fills es cuidarien de la nostra manutenció en forma de drets.
I el més trist, però, és que en massa casos, a més, tant ens fa; enmig del procés els hem perdut l’estima, i arribem a un punt en què només esperem que surtin de damunt la taula de treball i, els qui com jo treballem amb ordinador, desar-los en un disc extern i així poder-los fer desaparèixer de l’escriptori.
Com amb els conills en els llocs on es van tornar plaga, potser hauríem de començar a establir mecanismes de control de la població, i començar a treballar per una nova fórmula, basada en la qualitat i no en la quantitat, abans no deixem el mercat irreversiblement erm.
P.D: De tant en tant, es fan productes davant els quals ens traiem el barret. Malauradament, se’ls sol comptar amb els dits de les mans, a tot estirar. I com que generalment es tracta d’iniciatives de grups molt petits, amb més il·lusió que recursos, col·laborar-hi gairebé s’emmarca en el camp del voluntariat i les ONG.
Havia avisat que queixalaria en totes direccions, oi?

LLUÍS FARRÉ. Llicenciat en belles arts per la Universitat de Barcelona, en l’especialitat de disseny. Va començar a treballar com a il·lustrador científic, per ampliar posteriorment el camp d’acció amb la il·lustració infantil. Com a il·lustrador va guanyar el Premi «Lazarillo» d’il·lustració el 1995, amb Una casa com un cabàs. Ha publicat diversos llibres com a autor i il·lustrador, i ha rebut el premi Serra d’Or en dues ocasions pel millor conte il·lustrat.