Els altres llenguatges

Quaderns Divulgatius, 40: IV Congrés de Literatura Infantil i Juvenil Catalana
Anna Llopart Farrés

Primer de tot, gràcies a l’organització per haver-me convidat.
Amb l’objectiu de començar a traçar la intervenció d’avui, he agafat el Diccionario de Teatro de Patrice Pavis. És un llibre de referència en el món del teatre. Quan estudiava em van dir que el Pavis era un teòric destacat, molt respectat (d’aquí la compra d’aquest llibre). Tinc certes garanties, doncs, d’anar pel bon camí. Vaig a l’índex temàtic i dins l’apartat de gèneres i formes trobo:
«Teatro alternativo
Teatro antropológico
Teatro autobiográfico
Teatro burgués
»
(...)
«Teatro experimental
Teatro de la crueldad
Teatro de las mujere

(...)
«Teatro espontáneo
Teatro gestual
Teatro intercultural
Teatro invisible
»
Vaja... del «teatro gestual» passa al «teatro intercultural». Ni rastre del «teatro infantil». Torno a repassar l’índex. Potser hi ha alguna accepció que m’ha passat per alt i que fa referència al teatre infantil. Torno a llegir:
«Teatro narración
Teatro para leer
Teatro pobre
»
M’aturo. Potser aquí trobaré alguna pista. Busco la definició: «Teatro pobre: Término forjado por Grotowski (1971) para adjetivar su estilo de escenificación basado en una extrema economía de los medios escénicos (decorados, accesorios, vestuario) y capaz de llenar este vacío mediante una gran intensidad de la interpretación y una profundización de la relación actor/espectador. [...] Esta tendencia a la pobreza es muy acusada en la puesta en escena contemporánea por razones más estéticas que económicas [...]» (p. 459).
Llàstima... Dubto que el reciclatge d’escenografia o vestuari sigui, en el teatre infantil, un acte voluntàriament ideològic.
Així doncs... dins del diccionari del prestigiós Pavis no hi ha cap rastre del teatre infantil? És un error? Potser Pavis creu que el teatre infantil no és un gènere. Potser pensa que ni tan sols és teatre. I començo a donar voltes a aquesta idea. I penso quina és la naturalesa essencial del teatre i em ve a la ment un altre llibre d’un director molt reputat: El espacio vacío, de Peter Brook.
Brook comença aquest llibre amb unes primeres paraules cèlebres en el món del teatre: «Puedo tomar cualquier espacio vacío y llamarlo un escenario desnudo. Un hombre camina por este espacio vacío mientras otro le observa, y esto es todo lo que se necesita para realizar un acto teatral.»
Així doncs, el teatre és un acte en viu que s’esdevé entre un individu que té voluntat de mirar (l’espectador) i un actor que té voluntat de ser vist. Dit en altres paraules, l’essència del teatre se sosté en un contracte entre un espectador i un actor. La resta (llums, telons, escenografia, vestuari, música, etc.) també forma part del teatre, però no és essencial. I llavors estiro aquest fil i penso en l’espectador que mira, en el nen que mira una obra infantil. I veig nens amb els ulls ben oberts, que ho miren tot (platea inclosa), nens que no necessàriament estan atents al que s’esdevé damunt l’escenari, ni miren el lloc més il·luminat, ni l’actor que parla. Veig nens que no jerarquitzen estímuls. I llavors m’adono que, de fet, els nens no han decidit quina obra anaven a veure. Ni tan sols han decidit que anaven al teatre. I malgrat tot, l’obra que van a veure està específicament destinada a ells. Els seus pares, en canvi, sí que han decidit anar al teatre i també han decidit quina obra van a veure. I malgrat tot, l’obra no està específicament destinada a ells. Uf!
¿Té raó Pavis quan no inclou cap entrada en el seu prestigiós diccionari sobre «teatre infantil»? Si no hi ha contracte entre espectador i actor, no hi ha teatre. M’embranco en un carreró sense sortida. Potser no existeix el teatre infantil, però tots sabem que rere el terme «teatre infantil» s’amaga una realitat ben concreta.
Deixant de banda reflexions lingüístiques que ara mateix no ens porten enlloc, podem estar d’acord que els nens són un públic no voluntari, un fals públic. Tot i així, val a dir que, si l’obra els agrada, esdevenen un públic entusiasta. I, si no els agrada, sol ser una experiència terrible. No hi ha mitges tintes. Peter Brook –i em permeto de citar un altre cop aquest «gran» del teatre– afirma que el diable del teatre és l’avorriment. I és clar que els nens són uns grans caçadors de diables. En aquest sentit, podem afirmar que el teatre infantil implica molt de compromís de tots els qui el fan possible (dramaturgs, directors, actors, etc.), perquè no hi ha prejudicisni pàtines intel·lectuals on amagar-se. És un teatre net, lliure, sense aquest sentit del deure absurd que es desprèn de la cultura i en nom del qual som capaços d’aguantar una certa dosi d’avorriment. El teatre infantil no permet refugiar-se en el mur de la cultura o dels prejudicis culturals, perquè els nens no tenen cap a priori cultural. D’aquí la relació sincera i intensa que tenen amb la representació teatral.
Hem quedat, doncs, que el teatre infantil té un grup d’espectadors complexos i eclèctics. La pregunta ara és: A qui hem de satisfer? És a dir, quan fem una dramatúrgia infantil, hem de pensar en els nens o en els pares? Teatre familiar? Teatre infantil?...
Darrerament s’utilitza més l’expressió teatre familiar que no pas teatre infantil. ¿Serà que el teatre infantil presumptament pot avorrir els adults i, en canvi, el teatre familiar pretén divertir adults i nens? Una trampa lingüística, un eufemisme.
És prou difícil acontentar tothom (nens i adults), encara que en aquest cas tenim un adult certament benèvol que pretén gaudir d’una experiència comuna amb el(s) seu(s) fill(s). És un adult amb ulls de nen, però el cervell continua sent d’adult.
I nens i pares no tenen el mateix sentit de l’humor. I diuen que els nens no poden aguantar més d’una hora assegudets al teatre i als pares, generalment, se’ls pressuposa més paciència.
Els nens xerren perquè comenten el que veuen, els pares els fan callar. Però si els nens callen, els pares xerren. No fos cas que el fill perdés el fil de la narració.
I jo em demano: Cal entendre tota l’obra per gaudir-ne?
Crec que no. Els conceptes musicals i pictòrics de ritme i de composició visual són, al meu entendre, més importants que no pas els narratius. El teatre infantil no sempre s’ha de basar en la forma aristòtèlica de «hi havia una vegada». Un nen se sent més proper a la poesia escènica que no pas a la narrativa escènica, ja que el món del nen és molt permeable, és ple de metàfores, és poètic, no hi ha fronteres. L’ordre que implica una estructura narrativa és profundament artificiosa. I fins que no tenim interioritzat l’esquema narratiu es fa difícil jerarquitzar els estímuls que ofereix una obra de teatre.
En teatre infantil, la forma pot ser el contingut.
Un nen és més proper al món de la poesia que al de la narrativa. La història de la literatura també ha evolucionat així. Els grans filòsofs escrivien en forma de poema.
Agafar un urinari, posar-lo del revés i dir que és una font, és un acte més propi d’un nen o d’un adult?
El dadaisme, és més proper a la sensibilitat adulta o a la sensibilitat infantil? (Deixem de banda el discurs ideològic de les avantguardes i quedem-nos només amb els seus fruits artístics). I començoa pensar en les constants de la dramatúrgia infantil, elements dramatúrgics i estètics, tots ells molt lícits, però que si s’utilizen com un a priori fan una certa angúnia. N’anomeno alguns:
– Coloraines. Coloraines en el vestuari, l’escenografia, els filtres dels llums... Podem fer una obra infantil en blanc i negre?
– Participació del públic, no sempre justificada dins la dramatúrgia.
– Entrades d’actors des de la platea per aproximar l’espectador a l’actor. Es pot substituir la proximitat física per la intimitat?
– Sobreactuació dels actors, que acostumen a parlar amb lentitud i afectats. Podem fer una obra infantil amb actors austers i sobris?
– El teatre infantil s’ha de limitar al gènere de la comèdia? Podem arribar als nens a través del drama? Qualsevol gènere pot ser teatre infantil? Per què no fer un drama infantil sobre la violència o el racisme?
I encara més preguntes:
– Per què no hi ha repertori infantil? Per què la majoria d’obres teatrals infantils són adaptacions de contes clàssics? És un problema de producció (els productors no volen apostar per noves dramatúrgies)? D’imaginació? Dels pares que decideixen anar a veure un clàssic en lloc d’un text de nova creació?
Per a molts, ser dramaturg infantil és una etapa d’iniciació, una manera d’aprendre a escriure teatre sense pressions i amb total llibertat. Fracassar, en teatre infantil, és relatiu, tenint en compte el poc cas que fan els mitjans de comunicació al gènere. Això també vol dir que un èxit, en teatre infantil, és relatiu, perquè té molt poc ressò mediàtic.
El teatre infantil és, per a molts, l’avantsala del teatre per a adults. Però jo em nego a pensar així. El teatre infantil no ha de ser un mitjà. Ha d’existir per si mateix, perquè sempre hi haurà pares disposats a portar els seus fills al teatre. I perquè un nen habituat a veure representacions infantils no garanteix que de gran sigui un adult aficionat al teatre.

ANNA LLOPART FARRÉS. Llicenciada en comunicació audiovisual i en direcció i dramatúrgia. Professionalment s’ha dedicat a espectacles operístics i musicals. També col·labora amb el pianista i compositor Carles Santos. Ha fet dramatúrgies per a la ràdio. Ha fet la dramatúrgia i la direcció escènica dels musicals El vestit nou de l’emperador i La primera cançó.