Entorn dels models escrits i orals de la LIJ

Quaderns Divulgatius, 40: IV Congrés de Literatura Infantil i Juvenil Catalana
Pep Molist

Com en les redaccions que fèiem a l’escola en què ens marcaven un tema concret com ara «La primavera», o «Què m’han portat els Reis?» i ens hi havíem de cenyir, jo, d’entrada, m’he centrat en el tema proposat, encara que després m’he dispersat cap a temes col·laterals, cosa que penso que pot servir per a un debat posterior. O no. Vosaltres direu.
La literatura infantil i juvenil en català és relativament jove. Podríem dir que ha entrat a la segona edat, a la maduresa, amb els seus quaranta anys i escaig.
Va renéixer de les cendres del franquisme i es va anar construint, molt de mica en mica, a partir dels anys seixanta.
Hi ha models literaris catalans d’abans de la guerra i de la postguerra (Carles Riba, Josep Carner, Josep M. Folch i Torres, Carles Soldevila, Lola Anglada...), que van anar seguits d’un gran buit, d’un silenci absolut i imposat, fins que als anys seixanta, arribà l’anomenada «Represa».
Fins gairebé els nostres dies, els principals referents i models escrits dels escriptors per a infants del nostre país han estat aquells autors que van obrir camí, que van ser en el moment i el lloc adequatescrivint unes primeres obres infantils que havien de servir de llibres de lectura en català per als infants i les escoles, però que sobrepassarien totes les expectatives. Es van fer tan populars que es convertiren en el principal referent literari de diverses generacions de nois i noies del país i que ara, any més, any menys, van celebrant els seus quaranta anys.
Obres com El zoo d’en Pitus, de Sebastià Sorribas, La casa sota la sorra, de Joaquim Carbó, el mateix Rovelló, de Josep Vallverdú, L’ocell de foc, d’Emili Teixidor, i d’altres que, per un aspecte o per un altre, van fer forat en el sentiment dels lectors, però tots ells amb un nivell d’exigència força elevat.
Els autors que gradualment es van anar incorporant a la nòmina d’escriptors en català, els van anar seguint, alhora que també es fixaven en la literatura importada d'altres cultures amb una tradició de literatura infantil i juvenil molt més rica i variada, que no havia patit trasbalsos tan cruels i tan extensos en la seva trajectòria. Entre elles, per posar alguns exemples, la tradició francesa, l’alemanya, l’americana, la nòrdica, i sobretot l’anglesa, que és la tradició literària infantil per excel·lència. Amb clàssics d’abans (R. L. Stevenson, J. M. Barrie, E. T. A. Hoffmann, Jean de Brunhoff...) i clàssics dels darrers anys (Leo Lionni, Roald Dahl, Astrid Lindgren, Michael Ende...).
El panorama actual ha canviat moltíssim. La llista d’autors de literatura infantil i juvenil en català és immensa en relació amb vint anys enrere.
Els referents són ara els d’un món global. En teoria són amplíssims però, a la pràctica, són aquells que marca i indica el mercat, aquells vagons carregats d’allò que funciona i on s’intenta enfilar tothom.
Els autors tenen els seus referents, les seves preferències i la seva línia clara. Alguns estan al cas d’allò que es publica, i coneixen a fons la literatura infantil i allò que fan els seus col·legues de professió, i amb una mica d’aquí i una mica d’allà, i a empentes i rodolons, van evolucionant. Altres, segueixen el seu model propi, la seva línia, i escriuen sense models preestablerts, ni analitzant ni observant res que els pugui contaminar.
Si la comparem a vint anys enrere, la llista d’editorials actualment és enorme. La major part d’elles es veuen en l’obligació de publicar una determinada quantitat de llibres cada any, i aquesta és una de les causes que ha provocat la gran ampliació d’autors. I també és una de les causes que ha fet rebaixar el nivell d’exigència qualitativa general.
No és l’única. La reforma educativa, que ha allargat el temps que un alumne rep l’ensenyament obligatori, també n'és una de les causes. L’escola continua sent el client del món editorial infantil en català, amb un nombre elevat de lectors potencials. El fet de fer arribar llibres a aquest elevat potencial, entre els quals hi ha un innombrable exèrcit de no lectors, ha col·laborat en la minva de qualitat del producte en general, encara que també, i en clau positiva, ha diversificat l’oferta, ha augmentat el ventall de productes i ha provocat aquesta més gran nòmina d’escriptors.
Per a il·lustrar aquest aspecte, sovint faig servir una reflexió que em deia un amic: –Abans menjaven pollastre uns quants, i aquest era d’enorme qualitat. De pagès, alimentat en llibertat i amb allò que trobava al voltant de la masia. Ara, en menja tothom, però la qualitat hi és escassa. Sol ser de granja, alimentat en captivitat, amb el pinso i altres succedanis que li donen. Qui vol menjar la qualitat d’abans, l’ha de pagar, i continua sent privilegi d’uns quants.
Fora dels referents de tota la vida, d’aquells autors que hem comentat que van obrir camí, la veritat és que costa trobar obres que per a la gran part dels especialistes i mediadors siguin considerades models infantils catalans contemporanis i compartits per ells. Costa trobar autors actuals i en català que a parer dels experts sobresurtin i marquin un perfil a seguir.
Quan hom visita alguna fira internacional de literatura, sigui infantil o d’adults, s’adona del minúscul espai que pertoca a l’edició en català, i que aquest es dedica bàsicament a la importació i molt poc a l’exportació.
Un dels llasts importants de la nostra literatura infantil és l’endogàmia, el fet que la literatura infantil en català té gairebé la impossibilitat de traspassar les seves fronteres idiomàtiques. Aquestes són tan sólides i gruixudes que s’assemblen més a les d’una presó que a les d’una cultura independent.
Per molta qualitat que tingui una obra en català, en la major part dels casos ni tan sols és traduïda al castellà. I, al país on pertanyem, desconeixen molta de la bona literatura que s’escriu aquí. En català hi ha autors amb un nivell qualitatiu elevadíssim i obres totalment exportables que, si no formessin part d’una literatura pertanyent a una cultura aparentment petita, podrien ser considerats referents, com Miquel Rayó, Miquel Desclot, Antoni Garcia Llorca, per posar-ne alguns exemples que, si bé són reconeguts per la crítica, tenen una minsa repercussió entre els lectors.
I, tot plegat, mina la moral general dels escriptors i apaivaga la seva importància real.
De la literatura infantil actual, em sembla interessant i destacable la diversitat de propostes que existeixen.
Estem en un congrés organitzat per escriptors, però quan parlem de literatura infantil i juvenil no estem parlant només de text. No estem parlant només d’alimentar de textos l’escola i per a l’ús dels escolars, no estem parlant únicament d’engrescar els lectors amb un text. La il·lustració hi és important, com ho és la imatge en aquest món actual.
En la literatura infantil i juvenil, cada vegada és més cabdal el paper de l’àlbum il·lustrat, l’elaboració d’obres en les quals text i il·lustració caminen i narren una història plegats, amb total compenetració.
L’àlbum és un tipus de llibre que s’adreça especialment al lector particular, de qualsevol edat, que compra, observa, toca i llegeix el llibre per plaer, encara que, perquè succeeixi això, és un tipus de llibre que també ha d’entrar a l’escola i ser treballat com es treballa la lectura del text.
Les grans editorials cuiden cada vegada més aquests formats, però el que és interessant és que hi ha editorials especialitzades en àlbums il·lustrats en català que, de forma sorprenent, subsisteixen, cosa impensable fa uns anys, elaborant productes propis i amb un segell molt personal.
En aquest cas, la literatura d’àlbum il·lustrat en català és molt més jove que la literatura de text, i els models en aquest món són els de les grans cultures, que compten ja amb una llarga tradició sorgida als anys seixanta, com, per exemple, la francesa, que es permet el luxe, entre moltes altres coses, d’editar en butxaca àlbums que han esdevingut clàssics, models que els lectors han fet seus i que són exemples a tenir en compte per als creadors de nous originals.
Malgrat tenir una escola catalana d’il·lustradors de gran prestigi, l’àlbum que es publica al país és, en la seva major part, d’importació, alguns d’ells amb un nivell d’exigència ben qüestionable. Això no treu, però, que estiguem començant a observar l’edició d’uns tipus de llibres que fins ara provenien només d’altres contrades.
A diferència de la literatura de text, aquí ens trobem amb més autors catalans que traspassen les nostres fronteres, perquè aquí no són ni sòlides ni gruixudes com les d’una presó. Senzillament, no existeixen fronteres, pel fet que la il·lustració és un llenguatge únic i universal.
Per acabar aquesta meva breu intervenció, voldria demanar el Llibre de Reclamacions i anotar-hi una observació.
Reclamaria que l’incipient esforç que es fa per promocionar la literatura catalana a fora –i poso com a exemple la darrera fira de Frankfurt on Catalunya hi era convidada d’honor–, no exclogui de manera continuada i insistent la literatura infantil, no s’oblidi d’aquesta literatura de base, necessària per a crear futurs lectors.
Per tenir models literaris també en català, en un món globalitzat, cal creure-hi, buscar els camins necessaris per a un coneixement i un reconeixement també exteriors, internacionals. Si no és complicat, per no dir impossible, competir i estar a l’alçada de tot allò que arriba de fora i que els mitjans de comunicació de masses, amb el seu tradicional rebombori, s’entesten a convertir en els models a seguir, en vagons on sembla que tots estem obligats a pujar-hi.

PEP MOLIST. Bibliotecari, crític literari i codirector de la revista de literatura infantil Faristol. Ha publicat Els llibres tranquils: el curs de la vida a través de la literatura infantil i Dins el mirall. la literatura infantil explicada als adults. Ha guanyat diversos premis de literatura infantil.