Les influències de Vallverdú més enllà de la literatura catalana: un camí d'un sol sentit?

Quaderns Divulgatius, 40: IV Congrés de Literatura Infantil i Juvenil Catalana
Maria Pujol i Valls

A partir de la perspectiva universalista de l’obra de Josep Vallverdú, he volgut assenyalar les influències que han rebut les novel·les El viatge del Dofí Rialler, Les raons de Divendres i El testament de John Silver i la repercussió que ha obtingut aquest autor a l’estranger.(1) D’una banda, com a mostra de la incorporació de referents anglosaxons en la seva obra, s’analitzen les tres novel·les que crea a partir dels clàssics Robinson Crusoe i L’illa del tresor, que coneixia a bastament com a lector i traductor. De l’altra, s’examina la seva repercussió a l’estranger a través de les traduccions dels seus llibres i es valora si els gèneres pels quals és més conegut a casa també són els que han creuat fronteres. Finalment, comparo l’abast de les influències en tots dos sentits, encara que no es pugui establir un paral·lelisme exacte entre dos elements que, per la seva naturalesa, fan referència a aspectes diferents.
Josep Vallverdú va estar en contacte amb la tradició anglesa com a traductor sobretot des de final dels anys quaranta fins a la meitat dels noranta. La majoria dels encàrrecs eren de l’anglès al català –al principi acostumaven a ser al castellà i també n’hi va haver algun del francès i de l’italià– i cobrien una gran varietat de gèneres, registresi estils literaris. Aquesta activitat comportava un estudi detallat de les obres que treballava i en alguns casos van inspirar-lo per desenvolupar les seves novel·les. En els comentaris i assajos arran de la seva producció ofereix pistes sobre la influència d’una tasca en l’altra; per exemple, ha deixat constància de l’origen del protagonista de les narracions compilades a Una quarta a babord: «La inspiració última del llibre venia d’un personatge de W. W. Jacobs –un dels autors traduïts per mi fa més de cinquanta anys– el personatge del vigilant nocturn, que figura que explica facècies i aventures viscudes o presenciades.» (Vallverdú 2007a, 59).
Dos clàssics universals són clarament representatius de l’impacte de les traduccions i de les lectures de joventut en la seva trajectòria artística: L’illa del tresor i Robinson Crusoe. L’any 1990, sis anys després que Vallverdú traduís el text de Robert Louis Stevenson, va publicar VDR, una continuació de les aventures de Jim Hawkins i John Silver. Aquesta novel·la, destinada a lectors de més de dotze anys, explica el segon viatge de Jim a l’illa del tresor, acompanyat de la seva dona i a bord del vaixell Dofí Rialler. Disset anys més tard va escriure una altra possible segona part del mateix clàssic, TJS, però per a un públic més madur; el llibre tracta de les aventures del pirata després d’escapar-se de la Hispaniola, el vaixell que, en l’obra original, havia sortit d’Anglaterra en direcció al mar del Carib a la recerca del tresor. Pel que fa a la narració de Daniel Defoe, Vallverdú va publicar una adaptació abreujada al català de Robinson Crusoe l’any 1991 i va escriure una novel·la que s’hi basava el 2003, anomenada RD, tal com ell mateix afirma: «Estic ben content de l’adaptació i d’haver estudiat a fons la figura del nàufrag que deu anys més tard [...] co-protagonitzaria Les raons de Divendres.» (Ibid, 78). De la mateixa manera que TJS, RD també està dirigida a joves adults. Aquesta història dóna compte de l’episodi de Divendres i Robinson a l’illa deserta, extreta de la novel·la de Defoe, però explicada des del punt de vista del servent. És a dir, Vallverdú substitueix la narració des del punt de vista de Robinson per la de Divendres.
La manera com Vallverdú escriu tots tres llibres respecta els arguments de Defoe i Stevenson, però els dos clàssics només són un punt de partida per a unes novel·les completament noves i diferents. L’autor català selecciona alguns elements de L’illa del tresor i Robinson Crusoe com a base per bastir-hi les seves històries, sense trobar-se encotillat per haver de ser-hi fidel. Té la llibertat d’adoptar, adaptar i afegir personatges, completar l’argument amb esdeveniments imprevisibles, substituir els narradors i tractar alguns temes des d’una perspectiva moderna. També es veuen diferències entre els originals i les versions modernes en la mena de lectors als quals anaven dirigides en un principi. Cada autor narra per a un públic diferent, tot i que els cinc llibres són novel·les d’aventura. Defoe va destinar Robinson Crusoe a adults, però va tenir èxit també entre joves. En canvi, Stevenson va escriure L’illa del tresor per al seu fillastre quan era petit i es va publicar en la revista Young Folks Magazine; més endavant, la novel·la va fascinar gent de totes les edats. Si bé la majoria de la ficció de Vallverdú s’ha escrit per a lectors joves (VDR n’és un exemple clar), les seves altres dues novel·lesno s’han considerat literatura juvenil estrictament perquè la intenció de l’autor és que tant lectors joves com adults en gaudeixin. RD forma part d’una col·lecció de joves adults, mentre que TJS no encaixava en cap col·lecció de l’editorial i es va publicar independentment com a novel·la de frontera. Aquests fets demostren que els autors construeixen les obres pensant en uns lectors; però, quan les narracions arriben a les mans dels editors i dels lectors, els llibres poden canviar de classificació i acaben destinats a un públic diferent sense que el text en si hagi canviat. Aquesta circumstància s’explica perquè la frontera entre llibres per a joves i adults no està definida i la maduresa dels lectors no només depèn de l’edat. És una de les raons que justifica per què RD i TJS poden interessar lectors amb més experiència o menys, encara que no en trauran la mateixa interpretació. L’autor hi fa ús de figures estilístiques que només pot percebre un lector avançat.(2) Per exemple, diverses dobles interpretacions de fragments de RD i TJS i també de Robinson Crusoe i L’illa del tresor són possibles gràcies a l’ús de la ironia.(3) Una mostra en la novel·la d’Stevenson es troba en l’episodi després del motí dels mariners, narrat per Jim Hawkins.(4) S’han ferit i matat membres de tots dos bàndols en la lluita i, tal com alguns lectors poden percebre, el metge ha influït en la mort d’alguns del pirates revoltats quan feia veure que els curava. Aquesta acció apareix narrada de la manera següent (i hi he destacat amb negreta els fragments que ofereixen dues interpretacions): «Dels vuit homes caiguts en l’acció, només tres respiraven encara: aquell dels pirates que havia caigut part de dins de l’estacada, Hunter i el capità Smollet; i d’aquests tres, els dos primers era com si fossin morts; l’amotinat, de fet, morí durant l’operació que li féu el doctor;(5) i Hunter, tot i els nostres esforços, mai no recobrà la consciència. Tot el dia agonitzà [...] i en algun moment de la nit següent, sense adonar-nos-en, retornà al Creador.» (Stevenson 1999, 175).
La ironia també ajuda a construir el tòpic de les falses aparences en L’illa del tresor, on diversos personatges adquireixen personalitats diferents. Per exemple, se suposa que Jim Hawkins va en contra dels pirates, però algunes de les seves accions es podrien entendre com una traïció. Aquesta ambigüitat es mostra quan s’escapa amb els mariners amotinats amb els bots salvavides des del vaixell a la costa, i els amics que es queden a bord diuen explícitament que estan preocupats per Jim, tot i que també es pot interpretar que implícitament el consideren un traïdor: «Eren cap a dos quarts de dues –tres campanades en el llenguatge mariner–, quan els dos bots procedents de la Hispaniola arribaren a la costa. [...] Si hi hagués hagut la menor bufada de vent, nosaltres hauríem caigut damunt els sis amotinats que quedaven a bord, hauríem llevat àncores i hauríem salpat. Però, de vent, no n’hi havia gota; i per a completar la nostra indefensió, arribà Hunter amb la notícia que Jim Hawkins s’havia esconillat dins un bot i havia anat a l’illa amb els altres. No ens passà pas pel magí de dubtar de Jim Hawkins; però ens feia patir la seva seguretat.» (Ibid, 133).
El tema de les falses identitats també és present en TJS i RD perquè la ironia suggereix més d’una lectura. A la continuació de L’illa del tresor, el vell John Silver podria fer veure que ha perdut la memòria després d’haver rebut una pallissa. Un lector experimentat pot qüestionar-se l’amnèsia de Silver i plantejar-se si el pirata fa servir el resultat de la pallissa com a punt d’inflexió dins de la seva vida per començar de nou una existència anònima:
«[Silver] obria una estona els ulls, però mirava inexpressivament i no parlava ni responia als estímuls. No seguia cap conversa. Feia fila de no entendre res del que li deien.» (Vallverdú 2007b, 206).
«–On vas navegar, John?– preguntà ella, afable.
–Amb Jim.
–I qui era aquest capità Jim?
–No ho sé.
S’havia acostumat a dir “no ho sé” si no recordava bé el fet o la persona.» (Ibid, 219).
«A partir d’un determinat moment de la seva vida [...], Silver queia en mutisme i en aparent desesma.» (Ibid, 223).
Una altra doble interpretació de TJS està relacionada amb el tema de l’esclavitud. En aquest fragment del principi del llibre, en què John Silver s’ha escapat amb el tresor i viatja a bord d’un vaixell, el lector intueix que està tripulat per pirates. Quan el vaixell arriba a la nit a la destinació, Silver no veu que ningú baixi a terra, però el lector pot preguntar-se si els esclaus desembarquen secretament: «Finalment arribaren a Santa Cruz del Boyo, al vespre. Ningú no desembarcà, almenys aquest fou l’efecte que li féu a Silver.» (Ibid, 33).
El fet que Robinson Crusoe, L’illa del tresor, RD i TJS no es puguin classificar com a literatura juvenil o per a adults d’una manera clara suggereix una connexió entre els dos clàssics i les narracions de Vallverdú. Malgrat que aquesta similitud es pot interpretar com una mera coincidència, hi ha altres factors que fan enllaçar les novel·les de Vallverdú amb les de Defoe i Stevenson. Encara que situar les aventures marítimes al segle xviii o xix i fer-les protagonitzar per personatges britànics s’interpreta com un tret exòtic per a la tradició catalana, aquesta combinació de tradicions s’entén si es té en compte la tasca de traductor de Vallverdú i la varietat de localitzacions de les novel·les d’aventures al llarg de la seva carrera. És un autor polifacètic i amb una perspectiva universalista, i ha situat els seus llibres tant en el mar com a terra endins, en el present i el passat històric i mitològic, al Mediterrani i també a Amèrica. Per exemple, li agrada localitzar diverses obres en la imaginària illa grega de Piranos –inventada per l’autor–, en la Roma imperial –tal com és d’esperar d’un professor de clàssiques–, al far west americà, en una illa caribenya i, fins i tot, a l’espai:(6) «He confessat manta vegades [sic] que la diversitat de vegades marejadora dels temes, dels personatges i, sobretot, de les èpoques de les meves novel·les, és precisament per a mi un dels motors de la producció. Potser és efecte de la curiositat natural que em fa aprofitar tot de detalls de signe cultural, fisiogràfic i anecdòtic arreu.» (Vallverdú 2007a, 66).
La curiositat que esmenta vers les cultures estrangeres i la seva familiaritat amb altres tradicions literàries pot venir motivada pels referents literaris acumulats no només com a traductor sinó com a lector: «Les lectures juvenils que jo havia fet –Verne, Stevenson, Salgari, James O. Curwood i el Victor Hugo d’El noranta-tres– em duien a pensar sovint si jo no seria capaç de temptar el camp d’aventures destinat a gent jove, o a qui interessés.» (Vallverdú 1998, 21). Fins i tot, uns quants anys més tard, també va expressar que d’adult continuava interessat en novel·listes i assagistes britànics del segle xviii (Ibid, 195).
Si bé les seves lectures i traduccions motiven la presència de la literatura estrangera en VDR, TJS i RD, la repercussió de la seva trajectòria fora de la tradició catalana és menys evident. Tot i que en aquest treball es compara la influència que ha rebut i la que ha deixat Josep Vallverdú, no es poden determinar semblances o diferències equiparables en aquests dos aspectes perquè el primer es refereix a la influència de certs autors en un altre i el segon s’atribueix a la recepció d’aquest autor en altres literatures; no obstant això, és interessant combinar aquests dos elements perquè de forma independent són absolutament rellevants per a l’anàlisi de la seva obra. Un dels indicadors bàsics de la repercussió a l’exterior que ha exercit aquest autor es troba en el nombre de traduccions dels seus títols. Una trentena llarga de narracions infantils i juvenils s’han traduït al castellà, quatre títols a l’italià i al basc, i en menor nombre al gallec, francès, rus i coreà. Aquestes dades demostren, en primer lloc, que gran part de la seva producció infantil i juvenil es tradueix i, en segon lloc, que aquestes traduccions acostumen a ser exclusivament al castellà. Aquesta paradoxa s’explica gràcies al prestigi que Vallverdú ha adquirit com a autor infantil i juvenil dins de l’Estat, juntament amb la peculiaritat que la indústria editorial en llengua castellana a Europa es trobi situada en gran mesura a Barcelona i faciliti que els títols originalment en català també es publiquin en castellà;(7) a més, l’hàbit que han adoptat diverses editorials de traduir obres de literatura infantil i juvenil catalanes al castellà també ha comportat que, a la resta de l’Estat, els seus autors siguin més coneguts que no pas escriptors catalans d’altres gèneres, per bé que el ressò és normalment invers en els Països Catalans o a l’estranger.
En canvi, el fet que la seva obra s’hagi publicat en tan poques altres llengües es deu en primer lloc a la dificultat de projectar internacionalment la literatura catalana. Malgrat que les institucions i els lectors n’han demostrat el reconeixement amb els premis més significatius per a narrativa infantil i juvenil en català,(8) els guardons internacionals han estat més escadussers i només concedits a l’obra per als més joves; en aquest àmbit cal destacar la incorporació a la Llista d’Honor de l’IBBY i la candidatura al Premi Andersen. Cal aclarir que la novel·la de Vallverdú que ha tingut més repercussió a l’estranger, bé que indirectament, és Rovelló perquè els dibuixos animats basats en la novel·la han aparegut a la gran i a la petita pantalla de diversos indrets del món com ara Austràlia, Mèxic, Alemanya, Europa de l’Est i països escandinaus i de parla àrab. Si bé Arenas i Škrabec (2006, 19) justifiquen que la retransmissió de les sèries i pel·lícules de Rovelló i de Les tres bessones –de Roser Capdevila, Mercè Company i Enric Larreula– a diversos països ha provocat un augment en el nombre de traduccions dels llibres, Rovelló ja havia aparegut per escrit en castellà, rus, basc, francès i italià molt abans que en imatges.
Pel que fa a la recepció dels seus llibres per a adults al territori català, el panorama és ben diferent del de la seva obra infantil i juvenil. La figura del Vallverdú per a adults ha adquirit una disseminació més reduïda, fet que delata una deficiència en els mitjans de difusió i de crítica culturals. Tal com ha expressat el mateix autor fent un joc de paraules amb el títol del seu assaig memorialístic Desmudat i a les golfes, el Vallverdú assagista i articulista ha estat «descatalogat i a les golfes». Cal aclarir que, tot i que la literatura per als més joves ha fet ombra a l’obra per a adults, també ha servit, alhora, de carta de presentació per a editors i lectors. La poca divulgació d’aquests títols dins de la pròpia cultura comporta una projecció internacional inexistent. No només els llibres personals no han estat exaltats arreu, sinó també el vessant com a traductor, extremament prolífic i pioner en la creació d’un model lingüístic modern, atès que és un dels primers professionals que rep encàrrecs de traduccions al català des de l’inici del franquisme, al costat de Maria Aurèlia Capmany, Manuel de Pedrolo i Ramon Folch i Camarasa principalment. Estableixen un català escrit modern, apte per a diferents registres i desmarcat de l’artificiositat noucentista que els precedia.(9) Sabem que la literatura catalana no ha arribat a situar-se al mateix nivell que les que descansen sobre un Estat i aquesta circumstància n’és una demostració més; en conseqüència, el projecte cultural ideat per Vallverdú i els seus contemporanis de recuperar una cultura arrasada pel franquisme no ha tingut els resultats que havien imaginat –encara que avui dia,
gràcies a aquells primers esforços, la difusió internacional d’alguns autors catalans sí que ha reeixit.
Després d’analitzar la internacionalització de Vallverdú es pot afirmar que la influència de les literatures estrangeres en la seva obra és molt superior a la difusió que s’ha fet dels seus llibres a l’estranger perquè l’escriptor ha incorporat característiques dels textos que ha traduït en la seva literatura i, en canvi, la seva projecció és difícilment present fora de l’Estat, si bé només de títols infantils i juvenils, que és l’únic gènere que se li ha reconegut repetidament. Aquesta conclusió pot motivar reflexions sobre diferents aspectes: les raons del possible encasellament de Vallverdú i també d’altres autors; el prestigi de la literatura infantil i juvenil; el grau de percepció de la literatura catalana a l’estranger actualment, i els resultats de la feina titànica per recuperar la cultura catalana portada a terme durant la segona meitat del segle xx. Mentrestant, jo continuo examinant tots aquests fronts oberts en la meva tesi doctoral.

Notes
(1) En aquest treball, citaré aquestes tres obres amb les seves sigles (VDR, RD, TJS) en lloc del títol sencer.
(2) Lluch descriu la capacitat d’aquesta mena de lector com «un model de competència receptora literària, una competència enciclopèdica que suposa domini d’una llarga sèrie de codis i subcodis que van des del mateix sistema lingüístic fins a les regles de construcció narratives o els quadros intertextuals» (1988, 131).
(3) Vegeu Ballart (1994), Rico (2000) i Wall (1991) per ampliar el tema de les diferents interpretacions que proporciona l’ús de la ironia; i Stephens (1998, 267-307) sobre l’ambigüitat i l’ambivalència moral de Robinson Crusoe i L’illa del tresor.
(4) Alguns d’aquests exemples s’han extret de Pagès (2006, 146-153).
(5) La ironia encara és més clara en l’original anglès «the mutineer indeed died under the doctor’s knife» (Stevenson 1994, 134).
(6) Per ampliar el tema de la diversitat de localitzacions, vegeu Aloy (1998, 156–159).
(7) Vegeu a Arenas i Škrabec una breu descripció de les traduccions de la literatura catalana a Espanya (2006, 13-15).
(8) Se li ha atorgat el Premi Joaquim Ruyra, dos Premis Folch i Torres, el Premi Serra d’Or i el Premi Generalitat. Vegeu-ne una llista més completa a Aloy (1998, 65–66).
(9) Vegeu Mora (2005, 353-363) sobre la faceta de Vallverdú com a traductor; Marco (2000), sobre la funció dels diferents models lingüístics de les traduccions catalanes al segle xx; Sellent (1998), sobre la influència posterior dels criteris lingüístics noucentistes, i Vallverdú (1998b), sobre la situació dels traductors a la represa.

Bibliografia

Obres de creació
Defoe, Daniel: Robinson Crusoe. Adaptació de Josep Vallverdú. Barcelona: Proa, 1991.
Stevenson, Robert Louis: Treasure Island. Londres: Penguin Group, 1994.
—: L’illa del tresor. Traducció de Josep Vallverdú. Barcelona: La Galera, 1999.
Tournier, Michel: Vendredi ou les limbes du Pacifique. París: Gallimard, 1967.
Vallverdú, Josep: El viatge del Dofí Rialler. Barcelona: Editorial Cruïlla, 1990.
—: Una quarta a babord. Barcelona: La Galera, 1995.
—: Garbinada i ponent. Els meus anys cinquanta. Barcelona: Proa, 1998a.
—: Desmudat i a les golfes. Barcelona: Proa, 2000.
—: Les raons de Divendres. Barcelona: Proa, 2003.
—: Pelegrí dels mots. Lleida: Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs, 2007a.
—: El testament de John Silver. Barcelona: La Galera, 2007b.

Bibliografia secundària

Aloy, Josep Maria: Camins i paraules. Lleida: Pagès editors, 1998.
Arenas, Carme i Škrabec, Simona: La literatura catalana i la traducció en un món globalitzat. Barcelona: Institució de les Lletres Catalanes i Institut Ramon Llull, 2006.
Ballart, Pere: Eironeia: La figuración irónica en el discurso literario moderno. Barcelona: Quaderns Crema, 1994.
Lluch, Gemma: «Per a qui escriuen els autors de literatura infantil?», Revista de Catalunya, 18, 1988, ps. 125-137.
Marco, Josep: «Funció de les traduccions i models estilístics: el cas de la traducció al català al segle xx», Quaderns. Revista de traducció, 5, 2000, ps. 21-26.
Mora, Anna Cris: «Josep Vallverdú. Translation as resistance and service», dins Albert Branchadell, Lovell Margaret West (ed.): Less translated languages. Amsterdam i Filadelfia: Benjamins, 2005.
Pagès Jordà, Vicenç: De Robinson Crusoe a Peter Pan. Un cànon de literatura juvenil. Barcelona: Proa, 2006.
Rico, Francisco: La novela picaresca y el punto de vista. Barcelona: Seix Barral, 2000.
Sellent Arús, Joan: «La traducció literària en català al segle xx: alguns títols representatius», Quaderns. Revista de traducció, 2, 1998, ps. 23-32.
Stephens, John i McCallum, Robyn: Retelling stories, framing culture: traditional story and metanarratives in children’s literature. Nova York: Garland Publishers, 1998.
Tournier, Michel: «¿Existe una literatura infantil?», Imaginaria, 96, 2003 (www.imaginaria.com.ar/09/6/tournier.htm, article consultat el 15 de febrer de 2008).
Vallverdú, Josep: «El traductor de 1966 i la llengua», dins Montserrat Bacardí, Joan Fontcuberta, Francesc Parcerisas (ed.): Cent anys de traducció al català (1981-1990). Vic: Eumo, 1998b, ps. 199-208.
Wall, Barbara: The narrator’s voice: the dilemma of children’s fiction. Houndmills, Basingstoke: Macmillan, 1991.

MARIA PUJOL i VALLS. Llicenciada en filologia catalana, va obtenir el màster en Publishing Studies (Màster en edició) a la Universitat d’Stirling, Escòcia. S’ha especialitzat en l’obra de Josep Vallverdú i en fa la recerca doctoral al Departament de Llengües i Cultures Europees de la Universitat de Lancaster, Anglaterra, on també imparteix classes de llengua i cultura catalanes.