L'aposta oral

Quaderns Divulgatius, 40: IV Congrés de Literatura Infantil i Juvenil Catalana
Pep Tort

Quan em van proposar participar en la taula rodona sobre «els altres llenguatges…», pel que fa a l’oralitat vaig prendre la decisió de plantejar la intervenció valorant el directe, l’aposta oral, per parlar d’aquest llenguatge. En posar sobre el paper la meva aportació, he volgut ser fidel al que vam compartir aquell matí de diumenge; el que hi trobareu és, doncs, una transcripció despullada de l’expressió del rostre, de les mans i dels matisos de la veu…, i en la qual us estalviaré repeticions, expressions col·loquials, referències als presents… És, doncs, un tast, un record d’una vivència a cau d’orella.
La meva feina penso que és la de narrador (almenys, quan faig targetes de presentació, hi poso que sóc «narrador», així m’agrada anomenar-me).
He fet ràdio, a l’Escola de titelles de Lleida he fet titelles, però també hi he fet de narrador, és a dir, explicant les històries. Utilitzantcom a eina de treball exclusivament la paraula, he explicat contes no només aquí sinó que, durant anys, també ho he fet fora de Catalunya.
I… ja em perdonareu, però «viure del conte» té gràcia, però dir en castellà que «vives del cuento» és molt millor, perquè jo els deia «Yo vivo del cuento, pero lo cuento, otros viven del cuento y no lo cuentan y viven mejor que yo.» I els hi afegia: «Tarde o temprano les pillan.» Però em miraven com volent dir… «Sí, home! N’hi ha que no.»
¿Com ho puc fer per dir-vos què és l’oralitat, la narració de contes? De l’única manera que jo ho sé fer és explicant-vos per què serveixen, quin és el seu origen… a través de la pròpia narració dels contes. En Gabriel Janer Manila ens diu: «… el llenguatge és energia, és coneixement, és comunicació i és creativitat». Però, si us sembla bé, primer ho vivenciem i després embastem la teoria.
Voldria començar, doncs, per explicar-vos què li va passar a aquell home que era al moll del port, a la vora de l’aigua, veient, entre molta d’altra gent, que algú s’estava ofegant. Amb un tres i no res ell que ja és a l’aigua i que el treu. Tothom l’aplaudeix i l’aclama com a un heroi: «L’ha salvat!» Ell que es posa dret i, desconcertat, mira tothom com qui cerca alguna cosa que ha perdut. I un que li fa: «Què busqueu, bon home?» I ell li respon: «El qui m’ha donat l’empenta!»
Gràcies, doncs, a l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i als organitzadors del Congrés en especial, per «haver-me donat l’empenta» per participar avui en aquesta taula rodona en representació dels qui treballem amb l’oralitat.
Tot sovint explico contes a escoles o a gent gran, també imparteixo tallers o cursos…
En una ocasió, explicant contes a l’Escola de Magisteri, quan ja estava acabant la sessió, algú va obrir la porta al fons de la sala i va cridar: «Fora, és la meva hora!»
Perplex, vaig mirar la mestra que m’havia convidat i ella em digué: «Tranquil, sempre és així.»
Molt sorprès i en veu baixa li vaig preguntar: «Qui és?» Em respongué a cau d’orella: «És una mestra d’aquí, ara té classe ella.»
Vaig acabar acomiadant-me del grup, i en sortir amb els nois i noies que no «rebien» aquella assignatura, un d’ells em va dir: «Pep, per què no truques a la porta i li expliques el conte del barquer?»
Primer us l’explicaré i després us diré què vaig fer.
Un barquer s’esperava a la vora d’un llac, quan se li acostà un home molt tibat i li va dir:
–Escolti, que em pot travessar a l’altra banda?
El barquer se’l va mirar tot pensant: «És clar, és la meva feina.» Van embarcar, el barquer va començar a remar i al cap de no res, quan ja s’allunyaven de la riba, l’home féu:
–Escolti, no li sembla que plourà?
El barquer, sense mirar-se’l li respongué:
–Sabria pas no dir-li…
–Com ho ha dit?
–Sabria pas no dir-li.
–Renoi, «sabria pas no dir-li»! Vós no sabeu gramàtica. I si no sabeu gramàtica ja podeu comptar que heu perdut mitja vida.
El barquer no va dir res. Però quan eren al mig del llac es va posar a ploure, a ploure de debò. La barca feia aigües. Renoi, el barquer prou que ho sabia que la barca era tan vella com ell!
El barquer se’l va mirar i li va dir:
–Escolti, que sap nedar, vostè?
–No, no he perdut mai el temps amb aquestes ximpleries!
–Doncs miri, vostè no ha perdut mitja vida no, l’ha perdut sencera, perquè això s’enfonsa sense remei. Apa, adéu-siau.
Ja podeu suposar que no vaig trucar a la porta ni li vaig explicar el conte a aquella bona dona, perquè jo sí que li tenia por.
Aquest conte és també una mostra de quina és la funció dels contes i de què han servit gairebé sempre.
Quan estic en una sessió de contes no puc deixar de pensar en el Didier, un noi de Rwanda que estava estudiant a Bèlgica quan en el seu país van patir aquell conflicte entre hutus i tutsis i que ens va portar a Manresa, la meva ciutat, a viure un moment dolorós, perquè una noia de Manresa havia mort en un hospital rwandès quan hi van entrar uns soldats i van matar tothom. Aleshores, els manresans ens vam mobilitzar per conèixer de primera mà el que succeïa a la zona dels Grans Llacs. A casa vam acollir en Didier. Un vespre, tot sopant, li vaig demanar que m’expliqués coses de Rwanda i ell em va dir:
–Jo no puc tornar al meu país!
Jo li vaig preguntar: –Per què
–Perquè sé llegir i escriure.
És clar, em vaig quedar parat. I m’ho va aclarir.
–Com que sé llegir i escriure em mataran, perquè… qui sap llegir el que passa al món ho pot saber i ho pot explicar a tothom; qui sap escriure el que li passa a ell ho pot escriure i tothom ho pot saber. I «ells» això ho saben… Si torno a Rwanda, em mataran.
Li vaig dir: –Jo he de parlar de tu. –Però imagineu-vos, parlar d’ell sense poder explicar un conte del seu país!…
Doncs us puc ben assegurar que em va costar Déu i ajut que me n’expliqués un; però hi vaig insistir un munt (sóc tossut com la meva mare, nascuda a Villafeliche, al costat de Calatayud). Ell gairebé plorava, quan m’ho justificava: –No, no te’n puc explicar cap, perquè els contes, a Rwanda, els escoltem cada vespre tots junts, amb els germans, els pares, els avis… I ara, cada vegada que escolto un conte, cada vegada que algú me’n demana un, penso en ells i no sé pas si són vius ni si els tornaré a veure. La meva àvia segur que ja no hi és…
Quan es va calmar, me’n va poder explicar un que, com que ara no tenim temps, us l’explicaré un altre dia.
A l’estació d’autobusos, quan ell ja marxava, li vaig demanar: –Escriu-me i explica’m més contes i més coses de la teva terra.
Però ell em respongué: –Pep, no puc, no puc!, ho he fet perquè hi has insistit tant, però, ara per ara, no te’n podré explicar cap més.
Jo, a totes les sessions que faig, parlo d’en Didier, i parlo justament de la importància del conte a través d’ell; i el recordo, i demano als qui m’escolten: –Recordeu-vos d’en Didier, si us plau.
Però la funció que han fet sempre els contes: de record, d’explicar de quina manera hauríem de viure, com ens hem de respectar, com conviure… són semblants arreu del món. «Som –com diu Paul Ricoeur– éssers narratius i no podem comprendre’ns al marge de les narracions que, des de petits, han configurat la nostra mentalitat i la concepció de la realitat. Som una compilació de relats, d’històries, de veus que, en ocasions, esdevenen fites exemplars, models a seguir, estímuls per realitzar excel·lentment l’ofici de ser persona.»(1)
No sé si coneixeu l’experiència de Ballobar, un poble molt petit al costat de Fraga: es troben cada mes per passar-se novel·les i contes per llegir. L’activitat l’anomenen «Leer juntos», però fora millor anomenar-la «Leer juntas», perquè només hi compareixen dones. Em van dir que els homes només hi van quan hi ha sopar o fotografies.
A Ballobar hi vaig anar a explicar contes i, al final de la sessió, la Isabel va aixecar la mà i em va dir: –Que et puc explicar un conte que m’explicava el meu avi?
I amb molt de gust el vaig voler escoltar!
L’avi de la Isabel li explicava que «quan la divinitat va portar el cep a la terra perquè l’home i la dona poguessin fruir del raïm, ningú no en va fer cas. Però el dimoni, el diable, sí. El dimoni s’hi va acostar i va regar el cep amb sang, amb sang de gall. L’home i la dona, però, ni cas. El dimoni s’hi va tornar a acostar i el va tornar a regar, ara amb sang de mico. Al cap d’un temps, quan ja estava brotant, el dimoni el va tornar a regar, aquest cop amb sang de lleó. I quan ja hi havia el raïm i eren a punt de tastar-lo, el dimoni s’hi va acostar, i de pressa, de pressa, el va regar amb sang, però aquestavegada amb sang de porc».
I ens va explicar que l’avi li deia:
–És per això que quan un noi o una noia beu un got de vi, fa com els galls, fa el «milhomes». És per això que quan un noi o una noia en beu dos gots, fa com els micos, fa ximpleries. És per això que quan un noi o una noia en beu tres gots, es baralla com un lleó. I és per això que quan un noi o una noia en beu més, el trobes per terra vomitant o dormint.
I també és per això que quan els nois i les noies escolten aquesta història et miren, i amb un gest de cap confirmen el que estàs explicant, potser perquè ho han vist o ho han viscut.
Heu pogut comprovar, doncs, que la mateixa funció que fan els contes a l’Àfrica la fan a Ballobar. Però ara… qui té temps per escoltar?
El meu avi sempre em parlava del rector de Vallfogona. Avui molts ja no saben ni què és un rector. En vaig parlar en una residència de Vic, i després d’explicar, entre d’altres, algunes de les històries de la majordona del rector de Vallfogona, en acabar la sessió, em diu el responsable de l’activitat:
–Saps qui hi tenies, a la primera fila, escoltant-te asseguda en una cadira de rodes?
–No ho sé pas!
–Una de les majordones del rector de Vallfogona.(2)
–Caram, m’ho hauríeu pogut dir abans…!
La pena és que totes aquestes persones i el tresor dels seus records se’ns en van. Quan vas a fer una sessió i vols recuperar alguna història antiga que l’avi t’explicava, t’adones que s’està produint un trencament, un canvi: d’escala de valors, de formes de viure, en la manera de relacionar-se, de prioritats…
Actualment, les històries les adaptem, doncs, al que vivim. Em ve a la memòria aquella dona que és a l’aeroport i que està esperant l’anunci de l’embarcament del seu vol i que, com que ja sap que s’haurà d’esperar i esperar, se’n va a comprar galetes i un llibre i s’asseu i, renoi, de cop i volta veu que s’asseu al seu costat, també esperant el seu vol, un home que es posa, com ella, a llegir; i s’adona que, renoi, quina barra, l’home agafa una galeta del paquet que hi ha damunt la cadira que els separa i se la menja (què s’ha cregut aquest?), i ella se’l mira de reüll i, molesta també n’agafa una (què s’ha pensat, aquest!) i, apa tu, l’altre, tranquil·lament, agafa una altra galeta! (no sap pas amb qui se la juga, aquest; què s’ha cregut!). I ella, enfadada, en torna a agafar una altra. I quan ja només queda una galeta, l’home l’agafa, la parteix, en deixa la meitat i l’altra meitat se la menja. (Fins aquí podíem arribar!)
Però, aleshores, allò típic: «El vol no sé què… està…» Lluny, lluny eh! perquè tu estàs en una porta i sempre està en una porta llunyana… La dona ho agafa tot, marxa corrents, arriba dalt l’avió enfadadíssima. (Quina barra, una mica més i aquest m’hauria sentit!).
I, aleshores, a seure, el cinturó…, ella tot seguit agafa la bossa, hi posa el llibre i les ulleres i… (renoi, el paquet de galetes sencer…). Pobre home!
Sabeu aquell que diu:
–On vas corrents per la vora del riu, on vas corrents?
–La meva dona ha caigut a l’aigua!
–Sí, home, però què fas corrents riu amunt!
–Ai, que poc que la coneixes, si et penses que quan ha caigut a l’aigua ha anat riu avall…!
L’altre dia, en el tren, una doctora em va preguntar:
–Quina feina fas?
I jo li vaig respondre:
–Explico contes, sóc narrador.
I ella va exclamar:
–Això és terapèutic!
I vaig pensar: «És ben veritat.» De fet jo ho dic sovint, que és terapèutic explicar contes. El que passa és que quan preguntes què vol dir teràpia, terapèutic…, et quedes molt parat. L’altre dia ho vaig preguntar i un nen va aixecar la mà i digué:
–Dermoestètica.
–Home, depèn –vaig dir jo–, ara seria llarg d’explicar-ho, però…
I jo els conto la història d’un nen que va néixer a Pèrsia i aleshores, perquè ells també treballin el llenguatge, els dic: –Jo sóc de Manresa.
I els pregunto: –Un nen i una nena de Manresa que són?
I ells diuen: –Manresà i manresana.
–Molt bé. I de Lleida?
I ells: –Lleidatà i lleidatana.
–I de Pèrsia?
I ells, convençuts: –Persià i persiana!
–I és contorsionista i treballa al circ!
I et miren com volent dir: «Al circ?»
–És clar –els dic jo–, si és una persiana «crec-crec-crec-crec» s’enrotlla i «crec-crec-crec-crec» es desenrotlla, treballa al circ. És clar que no, perquè és persa el nen i persa la nena.
I aleshores ve la part terapèutica: Els parlo d’aquell nen de Pèrsia que, des que va néixer, tots menys els seus pares es van adonar que, de gran, seria RE-PEL-LENT! Però no era pas culpa seva. Ell, des de ben petit, es va adonar que quan plorava li donaven alguna cosa. De més gran no li calia ni plorar, li donaven tot el que demanava. Sovint, perquè callés i no molestés, també li feien regals. El van convertir en un nen «RE-PEL-LENT».
A l’escola, el mestre li va dir: –Noi, has d’aprendre a llegir.
La seva resposta va ser: –No, això no, que cansa…!
Que van fer els de casa? Li van posar un mestre només per a ell; un mestre persa, que quan el va veure, de seguida va pensar: «Aquest nen és RE-PEL-LENT!»
Li va ensenyar un llibre i li va dir: –Mira, això és una «A».
El nen la va mirar i va dir: –Una «A»? Per què una «A»? Què demostra que és una «A»?
El mestre era savi i li va dir: –Mira, això és una «B».
El nen la va mirar i va dir: –Una «B»? Per què una «B»? Què demostra que és una «B»?
El mestre, com us he dit, era savi i també tranquil (perquè no sé si ho sabeu, però a Pèrsia, quan un nen es comportava així, l’agafaven pel coll i l’anaven escanyant fins que canviava de color). Ell era un mestre savi i tranquil. Va callar un instant i va continuar: –Mira, això és una «C».
El nen la va mirar i va dir: –Una «C»? Per què una «C»? Què demostra que és una «C»?
El mestre va deixar el llibre. Ell, que era savi i tranquil, se’l va mirar i, agafant-lo per l’orella, li va fer una forta estrebada.
–Aaah! –va cridar el nen–, deixi’m l’orella, que em fa mal!…
–Orella? –va dir el mestre–, per què orella?, què ho demostra que és una orella?
–No ho sé! En diuen orella! Deixi’m anar, que em fa mal!
–Deu ser perquè en diuen orella? –va dir el mestre.
–Deu ser, però deixi’m anar! –cridava el nen.
–Doncs mira quina casualitat –digué el mestre–, de la «A» en diuen «A», de la «B» en diuen «B», de la «C» en diuen «C», i de la teva orella…
–Deixi-la estar, que encara em fa mal –s’apressà a dir el nen.
Va aprendre a llegir i escriure i de gran… es va fer filòleg.
I ell, que de nen havia estat un nen RE-PEL-LENT, de gran va ser un filòleg persa savi «i tranquil» (o no, cadascú s’agafa la vida com vol).
Arribats en aquest punt, quan dius «filòleg», els nens et miren com volent dir: «Deu ser horrorós»… –No, no és una malaltia –els dic jo.– És el que aprens quan vols saber per què de la «A» en diuen «A». Si ets filòleg saps perquè de la «B» en diuen «B» o de la «C» en diuen «C».
També és veritat que això ens ensenya coses i, d’alguna manera, quan expliques contes és el que fas.
Tot això és perquè veieu com viu l’oient la narració. La narració, quan són molt petits, la viuen com a protagonistes. Podem observar el mateix comportament quan van a veure un espectacle de titelles. Després, com en el conte que he explicat de la teràpia, la narració passa a oferir l’oportunitat de participació en l’activitat oral. I quan són grans, han de viure l’escolta com un impacte lúdic que deixa petjada en el record. I per a mi, la manera de fer-ho, és explicant coses que t’han passat o que han passat a un altre però que les vius com a pròpies, que te les has fet a mida, com un vestit de mudar.

Ecos de otros ecos,
sombras de sombras,
reflejos de reflejos.
No la verdad, tal vez, de los hechos,
pero sí su encantamiento.
(Roa Bastos)

Al final de les sessions sempre els recomano que escriguin el que els ha agradat més del que han escoltat, perquè així ho podran recordar i donar-ho a conèixer als altres.
I per acabar, un record per a l’escriptora i reconeguda poetessa Joana Raspall, que amb noranta-cinc anys té una gran vitalitat i una gran lucidesa.
Ella ens diu:

Un full de paper en blanc
és tot un món possible.
Penetra-hi amb peu franc!
Hi pots posar el teu nom
i dir-hi el què i el com
de tot allò intangible
que penses i que sents,
que entens i que no entens…
I quan hi hauràs deixat
el cor ben despullat,
seràs el petit déu
d’un univers sols teu!(3)

És ben bé així i cal que així ho visquin i ho entenguin, i a través de l’oralitat segur que els engresques i els fidelitzes fent que això sigui possible.

Notes
(1) Francesc Torralba: L’art de saber escoltar. Lleida: Pagès editors, 2006.
(2) Vallfogona de Riucorb va pertànyer al bisbat de Vic fins l’any 1957.
(3) Joana Raspall: «El paper en blanc», dins Bon dia, poesia!. Barcelona: Editorial Baula, 1998.

PEP TORT. Estudis de magisteri a la Universitat Autònoma de Barcelona. Compagina la seva tasca de mestre amb la narració de contes i l’escriptura, a més a més de dedicar temps a la ràdio. Ha publicat, entre altres, els llibres Bada i Catalunya de la A a la Z.