Literatura i teatre de titelles

Quaderns Divulgatius, 40: IV Congrés de Literatura Infantil i Juvenil Catalana
Joan-Andreu Vallvé

Jo no vaig néixer literat. Em direu que no s’hi neix, que és tot un procés el que mena a algú a exercir aquesta professió. Malgrat tot, gosaria dir que sí que vaig néixer dibuixant. El meu pare era escenògraf i, des que tinc ús de raó, que em veig a mi mateix amb un llapis a la mà, dibuixant tothora i a tot i arreu. De ben menut, si alguna cosa em neguitejava, era sentir que m’estava dibuixant a sobre i no saber què dibuixar. Llavors, la musa salvadora, la meva mare, em deia: «Per què no dibuixes...?» Tant se val el que em digués, dit per ella, sonava com la cosa més fantàstica que es pogués dibuixar mai.
És així com vaig prendre consciència que forma i contingut no eren pas el mateix, malgrat que poguessin mostrar-se fusionats. Jo em sentia empès per les formes, per les seves plasmació i invenció. Però el contingut... el contingut era talment la idea força, la motivació, l’espurna o l’encesa del motoret creatiu i això no sempre ho trobava a la mina del llapis.
Jo pertanyo a una família de deu germans, amb uns pares que exercien la seva tasca amb autèntiques vocació i dedicació. Recordo que, de petits, en sentir el dring de les claus rere la porta, tots corríem a rebre el pare i a preguntar-li, impacients: «Quina n’ha fet avui, el cavall?» El pare sempre començava per dir-nos: «Ui, el cavall...! No ho vulgueu pas saber!» I és que el nostre cavall de cartró, no era com els altres. Ell les feia de l’alçada d’un campanar. Tot sopant, el pare ens ho explicava i ens feia recargolar de riure. Llàstima que mai no va escriure aquelles aventures. Sí, però, que ens va escriure unes quantes peces de teatre i uns Pastorets que, durant una pila d’anys i sota la seva direcció, representàrem prop de quaranta cosins germans al teatre familiar que es muntava a casa.
La meva mare, que tocava el violí, ens engrescava a fruir del cant i, en absència del pare, es feia càrrec també d’explicar-nos contes i rondalles. Històries que si bé i en un inici ens feien riure, en un moment o altre es capgiraven i acabaven per fer-nos plorar. Amb ella vaig entendre per què les dues caràtules del teatre, comèdia i tragèdia, van sempre de bracet.
Sovint, havent sopat, els pares marxaven cap a una o altra reunió. Llavors, gairebé sempre, els meus germans m’atiaven: «Xeu! Xeu... (així em deien) fes tonteries!» «Si vosaltres despareu taula –els responia jo després de fer-me pregar una mica–, us en faré.» M’havia de preparar! Amb foteses com aquestes, més pròpies d’un foc de camp, vaig començar a percebre què significa, per a l’actor, la càlida resposta d’un públic i a interpretar, al meu aire, la terminologia d’Arts Aplicades com un: serveix-te del que saps fer, sigues feliç i fins és probable que, amb això, facis un bon servei als altres.
Amb aquest currículum, és lògic que anés a raure al món de la il·lustració, al de les «historietes», com en dèiem llavors, i al dels titelles.
Era l’any seixanta-nou. Amb uns quants amics i, entre ells, germans i cosins, vaig crear la companyia de titelles L’Espantall. En aquells dies, teníem la sensació que a l’entorn del català, la literatura, la cançó, el teatre... tot s’iniciava de bell nou. Érem molt joves, estudiants i ens mancaven referents. Ni tan sols sabíem si d’allò que fèiem amb els titelles se’n podia dir teatre. Per a mi era il·lustració viva.
L’anada a alguns festivals estrangers i, posteriorment, la lectura d’autors del nostre abast, entre ells Xavier Fàbregas, em van ser de gran ajut. Recordo que en algun dels seus llibres Fàbregas, anant a l’essència, deia: «El teatre és allò que passa entre l’actor i l’espectador.» Calien, tan sols, un actor i un espectador per a propiciar el fet teatral. I el titella, llavors, on encaixava? Podia ser que el titella fos com un apèndix del titellaire? I el titellaire?
L’experiència em va demostrar que el titellaire és un actor força singular. Si d’una banda podíem dir que l’actor dramàtic és aquell que assumeix, en pròpia carn, la creació del personatge i ell mateix es transforma en l’obra d’art, de l’altra, afirmaríem que el titellaire és aquell actor que, tot i assumir la tasca expressiva del personatge, és capaç de traspassar-la al titella o element plàstic perquè aquest, i a ulls de l’espectador, esdevingui el protagonista de l’escena.
Essent ja professor a l’Institut del Teatre recordo com, sovint, alguns alumnes d’interpretació es qüestionaven la presència del titella com una interferència en el seu afer comunicatiu amb el públic. No fóra més senzill, em deien, adreçar-se als espectadors, directament? La resposta arribava, a voltes, de la mera observació d’algun dels alumnes d’escenografia que, amb el titella entre les mans i sense dir ni un mot, era capaç de transportar la classe vers la màgia de la plasticitat gestual, amb la qual prenia vida un nou personatge. La singularitat del titellaire rau, justament, en aquesta actitud creativa. Essent un actor, el titellaire es comporta, alhora, com un artista plàstic, atès que transmet la seva expressió a la matèria morta i la transforma en obra d’art. Una obra d’art que, en el teatre, esdevé convencionalment viva, animada i efímera; el seu alter ego dramàtic. El teatre de titelles o teatre de l’artifici seria, sens dubte, el teatre per excel·lència. Què hi pot haver més teatral que un protagonista de pur artifici?
En repetits moments de la història, el text dramàtic ha esdevingut gairebé sinònim de contingut dramàtic, pel fet que n’arrencaven i n’arrenquen, encara avui, la major part dels processos creatius teatrals. Cal ser conscients, però, que el text, d’existir, és sempre un component més del teatre. Un component, tanmateix, optatiu i que en tot moment comparteix l’expressió del contingut amb els altres llenguatges presents a l’escena.
El text dramàtic es crea, fonamentalment, per ser dit i vivenciatpels actors-personatges, per ser visionat i prendre cos. El text dramàtic es crea també, i sobretot, per ser escoltat i captat pel públic, amb tots els sentits. Empès per la convencionalitat de l’escena, el text dramàtic esdevé, tothora, igualment convencional i artificiós. El seu autèntic sentit tan sols s’evidencia a l’escena.
L’emfasització d’un o altre llenguatge, el literari o el de l’artifici, genera dues modalitats expressives que conviuen i es complementen: el teatre dels literats i el teatre dels escenògrafs.
El teatre visual, per tant, no és un invent d’avui. És el teatre que preconitza l’acció, els efectes visuals o les noves tecnologies, com a tramoies d’última generació. És el teatre que s’endinsa en l’expressionisme, en l’abstracció o el minimalisme de les formes i de les mateixes dramatúrgies. És un teatre que les noves generacions han reimpulsat. Un teatre que, bastit amb l’absència del text, genera un llenguatge comunicatiu universal que ultrapassa fronteres i en facilitala presència en programacions internacionals.
El teatre de text, per la seva banda, és l’opció que incorpora la riquesa i la vivacitat pròpies de la llengua, com un component més, però rellevant, de comunicació teatral amb el públic. La llengua pròpia és l’expressió més directa i sincera del sentir. És l’expressió d’identitat, de convivència i també, en molts casos, una expressió vinculant i compromesa amb la pròpia cultura i el propi país. El teatre, fonamentat en el text, però, necessita ser traduït o versionat per poder fer-ne arribar el contingut a públics d’altres pobles i cultures.
Tot i engatjat al teatre de protagonisme plàstic, jo sempre he optat per integrar la paraula a la dinàmica creativa de l’escena, cosa que en un principi no va ser fàcil. Ni pel que fa al teatre per a infants, ni menys encara al dels titelles, no podem dir que comptéssim amb un engrescador repertori literari. Els que com jo volíem abocar-nos al teatre de titelles, vam haver d’aprendre a treure’ns les castanyes del foc per nosaltres mateixos. Primer, recorrérem al fons popular de rondalles i contes breus. Més tard, en dirigir la companyia de l’Escola de Titelles de l’Institut del Teatre, vaig començar a incorporar textos teatrals com El metge a garrotades, El criat de dos amos, Miles gloriosus... que prèviament ja havien estat adaptats al teatre d’infants per Francesc Nel·lo i Francesc Alborch. Textos que, a la vegada, em calia reajustar atenent les peculiaritats de cada posada en escena, els prototipus de titelles emprats i les seves possibilitats expressives.
La necessitat de travar continguts provinents de la paraula i de la imatge, en una dinàmica expressiva conjunta i de cercar la fluïdesa expressiva d’aquesta narrativa resultant, em van empènyer no només a afrontar l’adaptació de novel·les o temes literaris per al teatre de titelles, tot i crear-ne de nous, sinó també a elaborar un sistema propi de treball. Un treball abocat a fer néixer, a l’uníson, la concepció plàstica i dramàtica de l’espectacle.
Servint-me del meu ofici de dibuixant i partint d’una idea força, que és la que em posa en marxa, el meu procés de treball simultanieja, sempre, el dibuix de la composició escènica i l’escriptura de les situacions dramàtiques. Un procés de plasmació altament útil, a través del qual les idees sorgides del text dramàtic van modificant el projecte escenogràfic o, per contra, aquest, amb la seva capacitat de suggeriment, d’ubicació espacial i de mutació, va donant joc a l’activitat actoral i titellaire, fins perfilar i definir la nova dramatúrgia.
Pas a pas, dibuixant i escrivint alhora, sorgeix una complexa partitura escènica que em possibilita imaginar el global funcionament de l’espectacle i fins previsionar-lo. Llavors, gairebé sempre, en tant que previsionat, em sobrevé una certa mandra per realitzar-lo. Però hi manca encara el més important: la vida, i aquesta prové del treball, cos a cos, dels actors amb el material i damunt les taules.
Aquesta simbiosi entre el teatre de l’escenògraf i el del literat, sorgida ja sigui de la concepció d’un sol creador o del treball d’un equip de creadors en sintonia, és el que mena el públic a fer-ne una lectura cohesionada i a acceptar de ple la convenció, sense pretendre esbrinar què ha estat primer, si l’ou o la gallina.
En bona mesura encara, tant a casa nostra com també en gran part de la professió d’arreu, l’actual teatre de titelles és hereu d’aquesta trajectòria en què els seus creadors havien d’interpretar tots els papers de l’auca. Llevat d’algunes tradicions orientals on les escenificacions del teatre de titelles i d’ombres eren impulsades pels textos sagrats, o d’altres com el teatre japonès de Bunraku, amb obres especialment escrites per a aquesta modalitat, la literatura dramàtica de titelles no comença a constituir-se com a especialitat i a conformar un repertori fins a la creació dels teatres de titelles d’estat, als països socialistes de l’Europa de l’est. Durant molt de temps, la seva qualitat, la seva disciplina artística i el seu treball d’equip van esdevenir un bon referent per a la professió en general.
En més o menys grau d’aplicació, el teatre ha estat sempre un treball d’equip. Fins i tot, avui, això es fa del tot palès atenent la pluridisciplinarietat creativa de gran part de les propostes dramàtiques que s’ofereixen al públic. Propostes que ens qüestionen, d’una banda, els possibles interessos que el text dramàtic pot desvetllar entre els sectors joves del públic, i de l’altra, la qualitat del llenguatge emprat a l’escena, en consonància o en contrast a l’empobriment sofert per la nostra llengua a l’espai quotidià.
Personalment, crec que al públic jove, igual com al d’infants, se l’ha d’ensenyar a assaborir-ho tot. El teatre, en tant que convenció, pot parodiar tant la quotidianitat com el seu llenguatge, però, així mateix i en tant que obra d’art, ha d’implicar-se en la creació de dramatúrgies d’avantguarda, on el llenguatge se situï al mateix nivell d’exigència i rigor que la resta de components artístics. Per experiència, gosaria afirmar que les propostes que transpiren sinceritat, vitalitat, rigor executiu i artístic, encara avui són capaces de sorprendre i meravellar els nostres joves.
Poder comptar amb bons directors, dramaturgs i escenògrafs, és fonamental per aconseguir aquests propòsits, però no sempre això és una possibilitat que es trobi a l’abast de les companyies de teatre infantil o juvenil. Sovint, prou que ho sabem, les principals causes són els baixos pressupostos que mouen aquesta activitat teatral i la manca de suport i d’atenció institucional que suporta.
Anant, però, cap a un pla més proper al nostre, m’atreviria a dir que tampoc nosaltres, els implicats, no hem estat capaços de crear un vincle prou estret entre els sectors, literari i teatral. Sense aquest nexe de comunicació i de coneixement de les possibilitats expressives d’uns i altres, es fa molt més difícil el ressorgiment d’una qualitativa literatura dramàtica infantil i juvenil, del nostre temps i, conseqüentment, el desenvolupament d’un sòlid repertori català.
En ocasions, des del Centre de Titelles de Lleida, entitat que, entre altres coses, organitza i dirigeix la Fira de Teatre de Titelles de Lleida, ens hem qüestionat la possibilitat d’impulsar aquest diàleg, i cercar la plataforma o el fòrum més propici per a iniciar-lo. Esperem que, algun dia, puguem posar-hi fil a l’agulla, més encara, després d’aquest esplèndid Congrés de Literatura Infantil i Juvenil, celebrat a Mollerussa on, entre altres qüestions d’interès, hi hem pogut reprendre els contactes i desvetllar, un xic més, aquestanecessitat.

JOAN-ANDREU VALLVÉ. Llicenciat en belles arts i també en escenografia. Creador de l’Escola de Titelles de l’Institut del Teatre de Barcelona i professor d’aquesta escola al llarg de disset anys. Il·lustrador, escriptor, dramaturg, escenògraf. El 1986, amb Julieta Agustí, crea el Centre de Titelles de Lleida i, des de llavors, hi exerceix de director artístic.