Sobre la meva obra

Quaderns Divulgatius, 40: IV Congrés de Literatura Infantil i Juvenil Catalana
Josep Vallverdú

He publicat en alguna banda com va impressionar-me una frase de les Memòries d’Ingmar Bergman: «De petits rebem tot d’impactes, lumínics, sonors, cinètics, volumètrics, de colors; alguns de nosaltres, quan som grans, tenim la facultat de fer-los reviure i donar-los sentit.»
Són més o menys aquestes paraules: els autors que són presents segurament assentiran com jo mateix. La primera matèria de què està formada l’expressió literària són aquells impactes, impressions, tocs, carícies, refusos, suavitats i aspereses que ens van visitar quan érem xics. Hi afegirem la memòria concreta, les experiències viscudes, el raciocini, i tindrem el producte.
No fa gaire em van demanar: estàs content de la tasca feta? Vaig respondre que en general sí, força. Però no tant pels resultats com pel goig d’anar treballant, perquè el camí en ell mateix és gratificant.
Poques coses satisfan més, a parer meu, que anar enllestint un relat, una historieta gràfica, una peça escènica per a la gent menuda i els joves tot just encetats. La complicitat de l’autor amb el lector és molt operativa en el nostre particular planeta.
Diria que som uns afortunats mortals. Perquè, entre altres factors ens valoren les persones intel·ligents, en primer terme els lectors específics de les edats consumidores dels nostres llibres i després els adults que saben navegar dins la literatura juvenil. Els altres, els que encara aixequen una cella pretesament displicent, no ens interessen: són ignorants que es perden molts de tresors, desentenent-se’n; són tan cecs que pareix que ni volen esbrinar una mica què és aqueixa literatura específica.
De vegades un llibre nostre adquireix una especial dimensió, és molt divulgat. Passa molt poc, ben cert. Però hem d’anar amb compte de no caure en el cofoisme: una sèrie d’encerts mitjans valen més, em sembla, que no un sol èxit esclatant. Vull dir que un Rovelló no és un àpat.
Potser aniria bé una confessió: que poc canvien algunes persones per dintre. Passen els anys i les veiem amb aspecte físic diferent... Es veu que les marques del temps hi són, però en alguns caires del seu tarannà no hi ha variacions. Poden conservar maneres de fer que ja tenien de petits. O tendències de conducta o habilitats que no es perden per temps que passi.
Jo escric tan bé ara com quan tenia trenta anys. Semblaria plausible que amb el pas de diversos lustres hagués millorat la meva art. Potser aplico al text en curs unes dosis més d’astúcia, certs ardits de gat vell, però substancialment no he millorat; això volia dir quan he emprat aquella comparança a temps reculat dient: tan bé ara com als trenta anys.
L’«escriptor tot terreny», com em van batejar, confessa que continua trepitjant espais molt diversos, però amb tendència a reduir el tros de terreny corresponent a la narrativa per a joves i densificar més l’apartat de dietaris, memòries, reculls d’articles i de conferències, o llibres singulars. Ja entre 1996 i 2000 trec la trilogia autobiogràfica Vagó de tercera, Garbinada i ponent i Desmudat i a les golfes; el 2000 també un llibre de viatges a Grècia, La llum dels herois, i un llibre juvenil, El patró Gombau. El 2003 és el darrer any totalment dedicat a narrativa: publico un llibre infantil, Primi quatre estrelles; un de juvenil, El silenci i la pedra, i dos dels que podem considerar de frontera entre el juvenil i d’adults, La presó de Lleida i Les raons de Divendres. Vaig derivant vers novel·les un punt complexes, on la peripècia està entreteixida d’un dibuix més afinat dels personatges i, per tant, si el lector és juvenil, millor serà que pertangui a la franja de més edat d’aquesta categoria. El 2004 només registro la traducció –inèdita encara perquè era feta per a una companyia de teatre– de la versió teatral (no la televisiva) de Dotze (homes) sense pietat, de Reginald Rose. El 2005 surten dos títols més: Lleida cordialment, que és el text descriptiu i al mateix temps historiconarratiu corresponent a un llibre de fotografies de Lleida, i Hora nona, el primer dels dietaris que m’ocupen bona part del temps darrerament. El 2007 registro La caiguda de Lleida 1705, guió per a un àlbum de tires il·lustrades, Pelegrí dels mots, memorial comentat dels meus llibres, i referent per a treballs crítics sobre la meva producció i El testament de John Silver, nova narració de frontera, a frec de la novel·lística per a adults. El 2008, un segon dietari, Quasi nou llunes, un recull de relats per a adults, La germana de la núvia, i un llibre infantil, Xau, el gos nàufrag. Aquest 2009 ha sortit un recull de conferències, Viatge al segle xx i altres proses, i queden per sortir, però ja en possessió de les editorials, un segon recull de narracions per a adults, de títol provisional L’aviador xiroi, un tercer dietari, Ciutadà s/n, i una novel·la de frontera, Blai Joncar.
En aquests tretze anys anys he tret divuit títols, dels quals només quatre són infantils-juvenils, dos de frontera i els altres dotze per a un públic adult. Mai abans d’ara un servidor havia segregat (com diria en Josep Pla) segregat, dic, tanta profusió de dietaris –afegeixoque n’estic acabant el quart, Quadern de les coves–, ni de narrativa per a adults, memòries i assaigs. D’aquest profús torrent en surten perdedors els llibres per als més joves, que escric només quan el tema és llaminer, o em sento molt inclinat a abocar-m’hi. És comprensible que un autor d’edat prou avançada freqüenti la literaturade testimoni, a frec de la testamentària, i li costi més de conrear el relat infantil.
Però, tot amb tot, el relat infantil em tempta de vegades. Els autors que m’escolten saben d’aquella menjança (mot inventat per Ramon Llull) que et pren quan tens ben pensada l’empresa d’escriure’n un de nou, que estàs segur del terreny que petges tot i que, en teclejar –imagino que això passsa també als altres col·legues–, freqüents i imprevistos impulsos et marquen petits desviaments divertits i imaginatius. Si no ens agradés fer llibres per als joves no en faríem; vivim un miracle, companys, no ens dolgui de confessar-ho: els primers que ens ho passem bé som nosaltres.
El 1961, un any després d’aparèixer Serra d’Or, jo, en un article sovint evocat pels meus estudiosos, demanava que en la resurrecció de la narrativa catalana es tingués ben present la «necessitat d’una literatura majoritària» (aquesta frase era el títol de l’article). M’havia adonat que en la represa cultural, en el primer afluixament de rigor en els permisos per a obres en català, però encara llastats en part pels obstacles dreçats anys i anys per la censura, es tendia a una prosa un punt elitista, diríem que herència del cultisme per una banda i afirmació de les metes aconseguides pel noucentisme al llarg del decapitat segle xx per una altra. Hom detectava una mena d’orgull d’escriure en català, i en català culte. I jo, que ja havia encetat pel meu compte i en solitari la narrativa per a joves, pensava que calia també oferir material als lectors de cultura indígena directa, popular, possibles lectors no cultivats, entre els quals comptava aquells que, sense cap record de preguerra, haurien de llegir en català per primera vegada. Cavall Fort ja pensava el mateix; nosaltres, aquells quatre gats dels primers anys seixantes, deixaríem arraconada bona part d’una possible carrera en la literatura per a grans, que ens hauria guanyat segurament alguna atenció de la crítica, i ens afanyaríem a omplir, amb propòsit de servei, aquell espai de la literatura per a un gran públic, el juvenil en primer terme. Ja comptàvem que els mitjans i la crítica no s’ocuparien tant d’aquell sector com del destinat al públic adult, però de debò que no ens hauríem cregut mai que passaríem prop de mig segle veient com aquella literatura per a jovenets i mossetes continuaria essent considerada, en la més gran part de la galàxia dels mitjans, com un mal menor, o un fenomen folklòric de baixa potència.
Darrere els quatre gats, per sort, s’han obert pas noves generacions d’autores i autors, amb les quals, els que hem arribat a fer molts anys, hem tingut el privilegi de conviure.
A tots aquests servidors de la literatura juvenil els haig de desitjarmolta tenacitat, empenta, molt de treball d’orfebreria, autoexigènciai encert, des de la consciència d’estar servint un públic i, sobretot, un poble.

JOSEP VALLVERDÚ. Filologia clàssica. Catedràtic d’institut. Assagista, novel·lista i traductor. La meitat de la seva llarga i variada producció és narrativa juvenil, amb alguns títols esdevinguts clàssics, com Rovelló, El fill de la pluja d’or, Un cavall contra Roma. Traduït a diferents llengües, ha obtingut premis i reconeixements destacables: J.M. Folch i Torres, Joaquim Ruyra, Generalitat de Catalunya, Ministerio de Cultura, Serra d’Or i, l’any 2000, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.