Narrativa breu i alfabètica

Caràcters, 49, octubre de 2009
Moll Soldevila, Isabel Clara

Zòtic és el personatge protagonista del brevíssim conte que tanca el recull AZ, de Núria Cadenes. A diferència d’ell, i moguda, supose, per una imperiosa necessitat d’escriure, la periodista i escriptora sí que s’ha preocupat de plasmar «sobre el paper» més de «dues frases seguides». L’excés de prudència i la por al fracàs col·loquen el talentós escriptor fictici, de nom exòtic, en un estat de permanent ataràxia, que no té res a veure amb el de la narradora que li dóna vida.
Núria Cadenes fa molt de temps que escriu. El primer que li publicaren, les conegudes Cartes de la presó, ja demostraven que, més enllà de les tristes circumstàncies que l’inspiraren i de la barreja impetuosa de sentiments juvenils que s’hi dibuixaven, havien estat redactades per una persona amb fusta d’escriptora. Això ho ha anat confirmant amb els anys i amb els diferents registres i gèneres amb què s’ha encarat de manera decidida i valenta. A banda de la seua actual ocupació periodística, la condició de lletraferida l’ha exercida a través de la literatura autobiogràfica (Memòries de presó), la novel·la (El cel de les oques), la biografia (L’Ovidi) o l’assaig divulgatiu (Vine al sud! Guia lúdica del País Valencià).
Ara deixa de banda qualsevol d’aquests gèneres, però no s’aparta de la destresa que ha anat aconseguint com a fabuladora, i ens sorprèn amb un llibre de contes que explora la condició humana. Ara em direu que aquest últim apunt que faig sobre el tema del recull és tan vague com prudent, i tindreu raó. Però si bé és cert que AZ podria resultar un llibre de contes que aplega aleatòriament –una mica a la manera dels Cent mille milliards de poèmes de Queneau i la seua màquina informàtica– un seguit de contes units simplement i fràgil per la successió d’uns noms ordenats alfabèticament, cal fer constar que estem lluny d’això. Ben al contrari. Els contes ens mostren uns protagonistes aparentment normals, que experimenten la perplexitat més pregona en trobar-se amb alguna situació inhòspita. En aquest sentit, en destaque dos que m’han semblant especialment reeixits: «Càndida» i «Ket». Amb un final inexorablement tràgic, ambdós protagonistes es veuen abocats, per la multitud, al pou i no poden fer pràcticament res per deslliurar-se’n. Cadascun dels contes ens faria servei com a punt de partida per parlar de la llibertat (d’expressió), de l’individu i les masses, dels poders establerts, etc.
L’autora s’ha esforçat a crear i recrear diferents registres per atorgar a cada peça aquesta pretesa unicitat, compacta i essencial, que, segons la majoria dels teòrics del conte, ha de tenir precisament una narració breu. La retòrica majestuosa i pomposament vàcua de «Ket» n’és un exemple. Per altra banda, l’estirabot escatològic, que ens acosta a un humor certament agredolç, també té cabuda a dos contes que van fent-se amb aparent naturalitat, són «Elies» i «Fina». Les veus que tenen l’eco del més enllà i que, tanmateix, continuen reclamant la seua presència al món dels vius constitueixen el pilar bàsic d’«Obituat», «Quitèria» i «Vània». A més a més, també trobem dos personatges de referència, mítics i presents al nostre imaginari col·lectiu per raons ben diverses i que s’amaguen darrere d’unes inicials que contribueixen a sostenir una incògnita necessària, són «H» i «M». Els finals impactants i colpidors els trobem magistralment inserits en les narracions «Bàrbara» i «Xim». Però no tot són flors i violes, i, al costat de contes que tenen ressonàncies a Orwell, Calders, Monzó, Pere Quart o, fins i tot, als contes més clàssics de la nostra infantesa, també en trobem d’altres de qualitat clarament inferior, com «Llimona» o «Úrsula».
En conjunt, però, l’obra no constitueix una simple juxtaposició de noms més o menys originals i de les seues històries inconnexes, sinó que ens trobem davant d’un recull que sap articular la fragmentació del discurs a favor d’una visió totalitzadora i volgudament inquietant de l’ànima humana. Si és que això és possible, és clar.