Núria Cadenes, de la A a la Z

Lletres, 39, estiu de 2009
Vidal, Agnès

Per a molta gent, Núria Cadenes és encara aquella jove acusada de pertànyer a Terra Lliure i de voler cometre un atemptat que va resultar frustrat. Més enllà de formar part de Maulets, mai no van poder provar la seua pertinença a l’organització. Així i tot, va haver de passar sis anys de la seua vida –en tenia divuit en el moment de la detenció– lluny de la seua terra i de la seua gent. El seu empresonament va desencadenar un degoteig constant de mostres de suport i esdevení un símbol per a l’independentisme català. La indignació es va escampar arreu de la nostra geografia. Les places de molts pobles es despertaren amb pintades que demanaven la seua llibertat, mentre Núria no deixava de rebre postals i cartes de suport. Aquest moviment popular, que clamava també des de les pàgines d’alguns periòdics, o fins i tot en lletres de cançons, va ser determinant perquè fóra posada en llibertat.
Els anys han passat i, a més de treballar com a periodista al setmanari El Temps, Núria Cadenes ha escrit diversos llibres, com la novel·la El cel de les oques, una biografia sobre Ovidi Montllor, i Vine al sud, una invitació a conèixer el País Valencià, a més d’una compilació de cartes i de les memòries del temps que va haver de passar a presó. AZ és la seua darrera obra, un recull de contes que li van fer merèixer el Premi de narrativa Ciutat d’Elx 2008 i que, ja ho avancem, no deixen el lector indiferent.
Darrere d’aquest títol hi ha vint-i-sis narracions independents, els títols de les quals corresponen als noms dels personatges principals. En un moment determinat, a mesura que escrivia els contes, l’autora es va adonar que estava conformant un alfabet humà: el nom de cadascun dels protagonistes, Àngel, Bàrbara, Càndida, David, Elies, Yperita, etc., comencen per una lletra diferent del nostre abecedari. Malgrat que alguns dels noms foren buscats a posteriori per tal que casaren amb la seua història, és d’aquest abecedari d’on prové el significat d’AZ. Resulta curiós que la yperita siga un element químic amb el qual es fabricaren algunes de les bombes que els americans van fer servir a la guerra del Vietnam. A propòsit d’aquest joc de paraules, de la boca d’Yperita podem escoltar frases com «llençaran la bomba! La bomba, déumeu! La bombaaaa...!», que ressonaran en el nostre cap com si ens trobéssim al bell centre d’una ciutat deserta.
Només hi ha dos contes que no tenen nom. Aquests són M i H. H no en té per innombrable perquè, encara que no s’esmente, queda clar sobre qui tracta –no serem nosaltres qui desvetllem l’interrogant. «Aquesta història m’ha fet patir molt. L’escriptor pot forçar la realitat en una narració, però sempre ha de ser fidel a la realitat creada. Hom pot inventar les situacions més absurdes, o aparentment absurdes, però s’ha de saber moure en les coordenades que estableix» –ens comentava Núria no fa gaire.
Els personatges que omplen les pàgines d’AZ no amaguen les seues misèries. Posen al descobert la seua cara més autèntica, sense les màscares amb què ens disfressem cada matí. Es mostren tal com són. Així, podem trobar des del personatge víctima de la cerca de la fama (la fam per eixir en televisió el corca per dins) fins a aquell altre que queda atrapat dins un capítol inacabat en morir el seu creador, passant pel poder de seducció de l’homenet roig que habita el semàfor, la fauna de personatges que omple una sala pomposa i plena d’autoritats, o aquell que veia campanyes publicitàries darrere de qualsevol advertència ecològica. Però, què passaria si reuníssim en un mateix conte tots els personatges de la societat AZ? La mateixa pregunta que ens fem, li la vam formular a l’autora i ens va assegurar que no s’ho prendrien gaire bé. «No podrien conviure, com tampoc podrien conviure moltes persones de la mateixa ciutat» –afirmava contundent. Tots junts conformarien una petita olla de grills, que esclataria i ens esguitaria de maldat, ambició o tendresa. Aquest llibre és un mirall de la societat en què ens ha tocat viure, on hi trobem torturadors, indesitjables, gent preciosa, poca-soltes i, a la vegada, ens convida a reflexionar al voltant del conjunt de les relacions humanes. La contraportada del llibre ja ens adverteix que el seu interior amaga un abecedari bèstia i surrealista. I divertit com la vida mateixa, afegiríem. Núria cuina les seues obres a foc lent i això es nota en el bon sabor de boca que deixen les seues històries. Amanides amb intel·ligents jocs de paraules i amb un estil clar i directe, fan de la seua lectura una veritable delícia. El cert és que acostuma a revisar moltes vegades el que escriu, per curt que siga el text. Una coma la pot arribar a obsessionar. Per això, quan arriba el moment decisiu de les galerades i la publicació, emprèn una batalla de mots amb amics i assessors de l’editorial en un estira-i-arronsa literari i lingüístic que troba molt fructífer. Cada vegada que llig el que ha escrit, troba coses que modificaria, motiu pel qual, quan el treball editorial està tan avançat que ja no és possible fer canvis, es desespera. Finalment ha optat per no llegir els seus llibres una vegada estan acabats i publicats. Prefereix dedicar el poc temps que té a llegir altres escriptors. «Són molt pocs els llibres que llegim en comparació amb els que s’editen. No tindre temps provoca una sensació angoixant... voldries que el dia se’t desplegués» –reflexionava Núria en veu alta.
Hi ha autors novells que, quan comencen a escriure, es decanten per la brevetat dels contes, ja que els permeten valorar els resultats sense haver d’esperar gaire temps. No és el cas de Núria Cadenes. Les novel·les no li espanten. Al poc temps d’eixir de la presó ja va publicar El cel de les oques, la història d’una independentista en els primers anys de militància que, com que és una persona que té aquesta necessitat d’escriure, li va servir per fer neteja. No està d’acord amb aquells que consideren que puges un escaló quan d’escriure contes passes a escriure novel·la. «Cada moment et demana la seua cosa. Vivim en un país de contistes, però també tenim grans novel·listes. Vull dir, que no són contradictòries ambdues coses. La Rodoreda escrivia contes, i el Calders també feia novel·les» –ens apuntava Núria, reivindicant que els contes també tenen entitat pròpia.
El llibre explica anècdotes la base de les quals és real, com la del nen que esperava amb candeletes la mort de la iaia perquè així heretaria el pis. «Això ho explicava la iaia a l’autobús, que jo la vaig sentir! I la dona tota encantada! Estava per dir-li: “senyora, deixi’l estar. Aquest nen és un monstre!”» –ens comentava. De vegades els personatges són tan reals que semblen mentida. De fet, hi ha històries que li han explicat i que no ha gosat incloure en cap conte per estalviar-se escoltar que estan passades de voltes i que resulten inversemblants... i són tan certes! «Són molt cafres, però és que la vida és molt cafre de vegades. Les persones som molt bèsties i extremades» –afegia. Alguns personatges potser se situen en el marge, el límit, del que pot ser i del que no pot ser, però aquest és l’encant d’AZ.
La majoria de les històries no són el que semblen. Núria sap com portar el lector al seu terreny. La manganxa literària que proposa deixa el seu interlocutor fora de joc, amb un final contundent que l’atrapa. Li dóna les directrius per portar-lo pel camí que vol i després li diu que s’ha equivocat. «Ha! Ha! Ha!» –riu. Potser per aquest motiu, la iaia de la portada té aquesta expressió burleta. La foto de la coberta ja apunta que a dins hi ha quelcom de surreal. De fet, aquesta fotografia, que diu molt del contingut de l’obra, la va proposar l’autora. Era la imatge d’una postal que l’ha acompanyada durant molts anys. Penjada al mirall, se’n reia cada vegada que Núria intentava imitar la seua expressió.
En el seu dia fou la detenció de Núria Cadenes i la de molts altres companys, però les agressions i amenaces cap a qualsevol cosa que faça olor a nacionalisme continuen omplint pàgines als diaris. Ben mirat, tampoc no cal recórrer a les hemeroteques per recordar casos més recents, com el d’Èric Bertran o aquells dos estudiants del Morell que van haver de comparèixer davant l’Audiència Nacional per haver penjat al seu institut –i amb permís de la direcció del centre– cartells solidaris en suport als joves encausats per la crema de les fotos del rei a Girona. Aquest món absurd i destrellat és el que Núria retrata amb solvència en el seu AZ.