La llum i el no-res

L’eco de Sitges, 28 de novembre de 2009
Costa-Gramunt, Teresa

Els fruits del no-res són incommensurables. L’experiència del buit, del desert, fan revenir l’esperit amagat en les fondàries de l’ésser, de la naturalesa tota. L’emergència de l’esperit es fa visible en la llum, realitat còsmica indescriptible si no és a través de metàfores. Això és la poesia, la poesia és llum.
Totes aquestes afirmacions m’han vingut al cap mentre llegia La llum i el no-res (Meteora), d’Antoni Clapés, un poemari d’alta volada lírica en què el profit, contràriament al que es pensa, sorgeix de la nuesa total, de la nada, com deia Joan de la Creu.
Hi ha una mística catalana. Les virtuts de la nostra llengua i una certa contenció en el llenguatge obren pas a una expressió sintètica que, sense menysprear l’artifici, no se’n serveix. A casa nostra tenim poetes místics. I entengui’s bé el que vull dir, ja que, tot i que la nostra tradició occidental el connecta amb la religió, el misticisme és una manifestació espiritual de signe transversal.
Una de les formes més populars de la poesia japonesa és l’haiku. L’haiku demana un despullament total de retòrica per apuntar l’essencial de l’experiència, que és sempre present. L’haiku és la poètica de l’instant reflectida amb una gran economia de versos, però plena de fulgor, d’intensitat. L’haiku no parteix pas de la religió sinó de la més pura experiència que connecta els éssers amb els fenòmens de la naturalesa.
La llengua i la cosmovisió japonesa, d’una subtilitat extrema, facilita la creació d’haikus. La llengua i la cosmovisió catalana apunta a una essencialitat semblant. Per aquesta raó la tècnica de l’haiku ha seduït poetes de la talla de Riba, Espriu, Palau i Fabre… Per això parlo d’una mística catalana. En aquesta mística el poeta, igual que l’haijin (poeta de haikus), es buida de si mateix per recrear estèticament la imatge més genuïna. Sense buidament de si mateix la imatge poètica no pot emergir diàfana.
En La llum i el no-res, el poeta Antoni Clapés ‘desapareix’ per donar vida a l’experiència de la contemplació, fins i tot del mateix poema:
«Fondre’s amb el poema –desaparèixer dins el text– ser (el) poema.»
Aquí voldria reclamar l’atenció sobre l’ús de guions en aquests poemes breus d’Antoni Clapés a fi i efecte que la lectura sigui encara més pausada. Marina Tsvietàieva feia ús de guions en els seus poemes segurament amb el mateix propòsit de marcar pauses que fan ressaltar la intensitat de les imatges.
La força rau en la fragilitat. «Allò més suau i més fràgil guanya el més dur i fort», diu Laozi al Daodejing. I va més lluny encara quan afirma: «L’home autèntic va a l’essència.» Mestre Eckhart, el místic alemany del segle XIII , diu que qui busca Déu sota una forma s’agafa a la forma i perd el Déu que s’hi oculta.
És difícil dir l’essencial, el no-res. A través d’imatges poètiques d’una gran eficàcia i bellesa, Antoni Clapés ens convida a degustar-ne el fruit més pregon: la llum de l’existència mateixa, sense trampes, sense additius.