La llum i el no-res

Benzina, maig de 2010
Mirabete, Ricard

La poesia és un homenatge a la llengua com a generadora de paraula i de pensament. Els poemes de l’Antoni Clapés són breus, essencials, que proven de transmetre molt més del que declaren. Per al poeta, els versos són una aposta per fer desaparèixer la persona i que resti la paraula, que és el nucli de la vida i el pensament possible. Clapés sempre ha tingut l’objectiu de construir un discurs poètic que s’acosti a la poesia del silenci; és a dir, a una poesia mínima però totalitzadora. L’expressió voreja l’acció de callar, el dir és un objecte no pas una expressió. En certa manera La llum i el no-res és un poemari que es va fonent a les nostres mans i tot allò escrit va sedimentant en nosaltres. Hi ha un joc de paral·lelismes que ja inaugura el títol: la llum és un miratge i el no-res és el buit. Què ens podria quedar davant nostre? El silenci de la vida.
Al llarg del llibre el poeta ens proposa els poemes i els dubtes. Per mitjà de la intel·ligència podem percebre allò que és. Mitjançant la percepció visual podem abastar el misteri. Semblaria una paradoxa si no fos que tota expressió possible ja és una paradoxa també. A través de la mirada hi ha l’inconegut i els enigmes. Per mitjà de la paraula hi ha el silenci d’abans i el de després de callar. El motiu temàtic cabdal del poemari és el silenci. Fins a un cert punt, el silenci és la vida i també la mort i, per tant, segons el poeta és allò que configura la forma i el sentit de les coses. Aquest llibre és també molt visual, la llum va tenyint els paisatges externs i els de l’ànima. No és només una poesia conceptual sinó que el poeta la transfigura en l’espai: «esborrar-se mots –callar / dir el gran i sublim silenci / mentre la llum incendia l’absent.» (Poema XXXII .)
Hi ha també el silenci de Déu com a punt de partida de la reflexió poètica. Qui és el creador segons la fe cristiana és l’origen de totes les coses. Tanmateix, el poeta se sap individu que ha de cercar endins o enfora el seu espai. Ens parla d’una escriptura en blanc, que és un miratge sense forma, misteri. Ens parla també d’una escriptura sense paraules, que és la vida, el record. Al llarg dels poemes se’ns va presentant el fet de viure com alguna cosa semblant a anar deambulant cap al no-res sense poder entendre l’abast de cada instant que hem viscut. I l’instant arriba a ser també etern. Es perllonga davant nostre i caiem en l’estupefacció.
Tot i així, l’aposta per la vida es manté inalterable: «Gosa parlar ara gosa dir / sigues desig essent / esquinça la tènue boirina / que (et) vela l’aquí i l’enllà / habita just a la llinda / de la paraula –allí on la llum / és invisible i tot esdevé visible.» (Poema XXIX.) S’ha parlat sovint de la poesia de la transcendència com si també en la poètica de Clapés hi hagués un cert misticisme. Les fronteres entre l’espiritualitat i la humanitat estricta són força difuses i, per aquesta raó, seria del tot agosarat afirmar que la seva poesia és transcendent. Caldria provar d’entendre la seva recerca existencial com l’anhel de tota persona per saber si el seu lloc en el món és un espai, o bé una manera de sentir
particular i intransferible. La recerca del poeta segueix en peu, dia rere dia, paraula rere paraula, amb el desig d’entendre cada vegada més i millor què és el que realment vivim quan afirmem que vivim.