Lucidesa de la memòria

Saó, núm. 340, juliol-agost de 2009
Rodríguez-Castelló, Manel

En el poema en prosa titulat «Biografia», de La mirada ingènua (1992), Jaume Pérez Montaner (l’Alfàs del Pi, 1938) marca amb nitidesa alguns punts cardinals de la pròpia trajectòria vital, els corresponents a la infantesa (el poble) i primera joventut (Alcoi) –la part americana i valenciana de la «història» queden àmpliament poetitzades, per diferents camins, en tota la seua obra. Però la importància del poema a l’hora d’oferir-nos unes claus interpretatives rau en la manera com l’autor fusiona la geografia (la terra) i la paraula (la poesia, la pròpia poesia) a la segona part del poema, on apareixen els títols dels poemaris publicats o tramats fins aleshores (en quedarien fora L’oblit, de 1996, i l’actual Solatge), que destaquem en cursiva:

«Viure o morir fou un miratge només en aquell temps: la poesia, la taula que ara toque, el got, la meua mà i la teua i el record o els fragments del record, l’odi que dia a dia fa el seu niu i esclata amb un soroll de flors vermelles, l’heura que s’abraona al cos o és el desig que reviscola en els moderns museus de cendres? Tot és, al capdavall, un prisma, un resum de memòries trencades o són potser les màscares que amaguen als meus ulls les infinites fronteres del silenci. Potser el verd de l’illa em seduí, la mar i la distància o les ciutats de noms polsosos o els rius que serpentegen entre el verd i l’arena. De tot això se’n diu necessitat, fugida, exili o desarrelament, perquè la vida ens força i ens emmotla al seu antull; de tot això se’n diu enyorament, utopia, una terra que vols i que no és teua.»

Observe el lector la interrogació que afecta tota la primera frase, la reiteració de «fragments del record» en «memòries trencades» i el paral·lelisme entre «exili o desarrelament » i «enyorament, utopia» d’una terra que es vol i no es posseeix. La poesia de Jaume Pérez Montaner descansa més aviat en la incertesa que no pas en la convicció i és exercici d’una memòria que se sap incompleta, trencada o fragmentada. Vista en conjunt, doncs, el darrer títol és fidel a la veu que va inaugurar en 1976 Adveniment de l’odi i que té com a centre generador el temps i la memòria i com a tonalitat l’elegia, que s’estén també a tot allò que no va poder ser. Avancem-ho: el nostre autor és un dels majors creadors de la gravetat en poesia, un escandellador permanent de profunditats, a penes temptat per les gràcils efusions del lirisme o la jovialitat de les troballes. És Solatge, doncs, un llibre que ha anat dipositant-se molt lentament (hi ha poemes «rescatats» d’edicions col·lectives com «Notícies de la guerra», de 2003, i «Tornar», dedicat a Carles Jorro, de 2006, o de llibres d’artista com la sèrie «Argúcies» dedicada a Rafael Armengol, de 1996, i de rebatejats i lleugerament reescrits com els pertanyents a la secció «Ciutat que s’endevina», títol homenatge a Vicent Andrés Estellés), que concentra els millors guanys de la poesia del seu autor i que té a més la virtut de traçar una obertura a la part més esperançada i lumínica de l’experiència (com si els clarobscurs del desig es decantaren, per un suau moviment d’equilibri, cap a aquest sol que lluu al fons del solatge). El contrast que resulta de la lectura d’un poema tan amarg (tan montanerià diríem) com «Sota el poema» al costat de, per exemple, «Ulzamea», inspirat per la vall navarresa del riu Ultzama, xifren aquest poder de síntesi del llibre, d’una concepció globalitzadora de l’experiència humana, capaç d’evocar la infantesa a «Paradís » entre l’alegria del record i l’amarguesa de la pèrdua. Dividit en set seccions d’extensió desigual i combinant de manera coherent les solucions formals (poemes sense puntuació ni majúscules, a la manera d’e.e. cummings, al costat d’estructures pautades), Solatge desplega els recursos més estimats per l’autor: el poema reflexiu que incorpora el diàleg amb un tu que és sovint el mateix jo líric, les referències geogràfiques o paisatgístiques explícites o no, l’autoreferencialitat amb funció simbòlica (aquells «lacais de les rates» o aquells «obscurs presagis» d’antics poemes), l’íntima connexió entre l’experiència personal i la col·lectiva dels poemes més civils, l’ampli ventall d’animals símbols (amb els ocells omnipresents de la llibertat), entre d’altres. Jaume Pérez Montaner, per a satisfacció del bon lector, continua traçant la cartografia de la seua memòria. És potser l’hora de reunir l’obra d’un dels poetes centrals de la poesia feta dels anys setantes ençà, de tastar, sense els entrebancs de les edicions disperses o introbables, el solatge d’una gran obra.