Sota l’ombra roja, les paraules clares

El Mundo. Tendències [ed. Catalunya], 12 de març de 2009
Llavina, Jordi

Ara fa set anys, Carles Miralles va aplegar la seva obra poètica completa fins aquell moment en el volum D’aspra dolcesa. Poesia 1963-2001 (Proa). Contenia set títols independents més una secció final intitulada Homenatges, poemes dedicats i de circumstàncies. És a partir del segon d’aquells llibres, Manual de cosmologia (de fet, una obra factícia: el bo i millor de tres llibres no editats de finals dels seixanta), però sobretot de Camí dels arbres i de tu, que reconeixem un estil propi, educat en la dicció severa dels clàssics de la tradició occidental. El repertori de temes que trobàvem en aquell volum de més de tres-centes pàgines era divers i ric: la fixació de la memòria personal i familiar (recordo uns poemes memorables de Mans lentes d’aigua sobre la mort del pare) simultaniejava amb l’interès per la memòria col·lectiva i per la cultura del país (la poesia de Miralles sempre ha mostrat, en aquest sentit, un compromís insubornable). Assumptes morals, que comprenien un espectre ben variat: la realitat inesquivable de la guerra –i el rebuig d’aquesta realitat funesta–; la reflexió madura sobre el temps (un dels temes de Camí dels arbres i de tu); el discurs líric sobre la ciutat de Barcelona (la matèria de La ciutat dels plàtans)… El lector hi podia anar resseguint, també, els principals referents simbòlics d’aquest prestigiós hel·lenista: l’arbre, la mar, la pluja, la lluna; fins i tot animals de llarga ascendència mítica, com la serp i el lleó. Tot plegat componia un volum important, que enquadernava l’obra en vers de més de quaranta anys; una poesia que, com els grans de la magrana, imposava la seva «aspra dolcesa».
Ara fa poc més d’un any, Miralles va tornar a l’actualitat editorial en presentar una antologia de la seva obra lírica: No me n’he anat (Edicions 62). La singularitat del volum, però, provenia no tant de la tria (que també) com dels antòlegs: nou, en concret. És a dir, nou lectors qualificats de la poesia de Miralles –dels poetes d’edat similar Parcerisas o Pessarrodona als més joves Cornudella o Castillo; d’un poeta i editor, Àlex Susanna, a una col·lega d’estudis hel·lenístics, Eulàlia Vintró, entre altres–; nou veus acreditades que s’enfrontaven a una obra poètica, en feien una selecció i, a més, justificaven les raons de la tria.
L’ombra dels dies roja comprèn vint-i-cinc poemes, dividits en tres seccions (la tercera inclou només un poema; les dues precedents, dotze cada una). Són poemes llargs, de treball minuciós. L’ombra dels dies es tenyeix de sang; per la barbàrie del món, per la guerra («Guerres i guerres i la fam i l’ombra / dels dies roja a la paret de l’odi»), per la indiferència i la buidor del món («és buit el món / com el teu cos és buit»), per la violència domèstica (a la qual dedica el poema La boca plena de serradures). I tot i això no és un llibre desolat, no representa l’artització d’un clam desesperançat: «En comptes de la mort, l’estesa vida.» Em sembla, per exemple, molt significativa la reinvindicació que s’hi fa de la poesia. De la poesia de compromís moral: «No juguis / amb les paraules, segades i mòltes / fins a ser la farina / del pa nostre de cada dia.» La poesia de la consciència busca, en la buidor de l’ésser, la promesa de l’aigua: «I ara sents el soroll / del teu poal a l’aigua soma.»
De tant en tant, una dicció específica exigeix que s’elideixin les pauses de les comes. Sovint notem una manera de dir deutora dels clàssics (d’Homer a Espriu, que és el poeta català de qui sospito que Miralles deu sentir-se més proper, molt més que de Riba): «Allí on l’alba / arriba freda i bella a encendre ara / el marbre gèlid dels rostres.» És una llei de retòrica molt mirallesiana. La boira groga de Londres, segons el conegut vers d’Eliot, aquí esdevé «àcid color llimona». És un llibre dur, amb fulguracions d’un lirisme molt intens, amb peces d’un simbolisme reconcentrat (La prada de l’oblit). Amb elegants antilogies: entre dues mars que pugnen; entre uns xiprers «seriosos i airívols» i unes «figueres nues, de braços desolats, patètiques ». Un llibre ben escrit (malgrat el mot arbitari abim), bell i mesurat.