La serenitat crítica d’Enric Balaguer

L’Espill, núm. 32, tardor de 2009
Caturla, Ximo

Amb un títol tan bonic manllevat dels versos de Salvat Papasseit, aquest llibre cau de ple dins els anomenats gèneres derivats de l’assaig, on tenen cabuda evidentment tots els diaris/dietaris que es fan i es desfan arreu. L’experiència de la lectura m’ha resultat extraordinàriament gratificant, no sols pel contingut heterogeni i tanmateix coherent, que tot seguit analitzarem, sinó perquè de les pàgines escrites per Enric Balaguer es desprèn una mena de serenitat, de bonhomia, de lucidesa i modèstia, tot alhora i, principalment, perquè malgrat els problemes a què s’enfronta, problemes exteriors i interiors, el llibre emana, repetesc, una serenitat que reconforta l’esperit.
Diuen els experts en teoria literària que l’assaig pretén ser un gènere modest; ben mirat, assaig vol dir provatura, temptativa. Un gènere on l’autor, sovint en primera persona, com ara és el cas, volent o sense voler, es despulla amb timidesa o sense, amb pudor o amb insolència, respectuosament o provocativament. Un gènere en definitiva on l’autor de manera reflexiva i en aparença discontínua, en anotacions llargues o, potser en breus aforismes, estampa el paper de les dèries, les frustracions, els pensaments enginyosos, les crítiques, i també les il·lusions, les ànsies i les pors que l’acompanyen dia a dia. Ens trobem de pla i de ple amb la literatura d’ideees de què parlava Joan Fuster amb la vida com a tema, i també amb la funció exorcitzadora de tota obra literària: «Agafí la ploma, que sovint grans mals descansa», va dir Joan Roís de Corella. El mateix expressa Enric Balaguer, dit d’una altra manera: «Quan escric anotacions en el diari, una part meua vol teoritzar, una altra explicar, una altra analitzar, una altra confessar-se, una altra refermar-se, una altra ensenyar, una altra retenir allò viscut i tornar-ho a sentir…»
La literatura d’ideees en català compta amb una nòmina important: Josep Pla, Eugeni d’Ors, Joan Fuster, Josep Vicent Marqués, Joan Francec Mira, Josep Iborra, Josep Piera, Josep Palau i Fabre… En aquesta llista, que podríem ampliar fàcilment, troba també un lloc el mateix Balaguer, que ja té publicat més d’un llibre d’aquest tipus: Paper reciclat, La totalitat impossible, Ressonàncies orientals, Budisme, taoisme i literatura.
Al volum que ens ocupa, La casa que vull, tot comença perquè l’autor, escriptor i professor universitari, s’ha comprat unes terres, que fiten amb altres terres familiars, en un paratge que es diu Gines, a la vall de Guadalest, unes terres muntanyenques on ell es vol fer una caseta. Amb el pretext de la construcció de la nova casa, els avatars que tot allò comporta, les relacions amb els familiars, amb el veïnat, amb els obrers, a més del pes del món urbà (alacantí) i universitari que l’autor porta a sobre (perquè ell continua vivint a Alacant, on treballa), l’Enric, que s’autodefineix com a neorural, ens mostra un text estructuralment dividit en quatre parts que corresponen a les quatre estacions de l’any: des de Nadal de 2002 fins a Nadal de 2003, és a dir, tot el 2003, si fa no fa. Dins cada capítol trobem un bon grapat de reflexions, vivències personals, aforismes, anàlisis polítiques, referències a diversos escriptors, pintors i músics, elements d’espiritualitat…
En definitiva, un llibre polièdric, giroscòpic, que arranca des d’un petit punt del Mediterrani meridional que es converteix en centre de l’univers i punt d’observació del món interior i exterior. En aquest sentit, la citació de Jules Renard amb què l’autor obre el llibre és ben significativa: «El meu poble és el centre del món perquè el centre del món és a tot arreu.»
Amb aquests principis, la casa que vol Enric Balaguer té unes dimensions reals i unes dimensions figurades; al·legòriques, si ho preferiu. En una primera instància, La casa que vull és l’espai físic, habitable, que l’escriptor que ara s’instal·la al camp es construeix, l’hort que ell mateix planta i rega amb les seues mans, el paisatge que recorre sempre a peu. En un segon pas, La casa que vull al·ludiria al nostre país, al País Valencià, als Països Catalans. Al·lusió al·legòrica gens estranya a la nostra llengua, ja que és freqüent emprar l’expressió «casa nostra» referida a la nostra terra o a les coses que ens són pròpies. Una tercera dimensió de La casa que vull seria, naturalment, el món, la casa de tots, que en aquell any 2003 sofrí, entre d’altres, el daltabaix de la guerra d’Iraq. I he deixat per a últim lloc, tancant el cicle, la dimensió més íntima de La casa que vull, aquella que faria referència a la pròpia persona, al món més personal de l’autor.
Pel que fa a la casa com a habitacle, cal ressaltar que la paraula casa apareix sempre associada a la paraula terra, en tot moment i des de les primeres pàgines, «la terra rojosa i el fang», amb el contacte amb la natura, les oliveres, els pinars, el romer, amb el passeig plaent que renova l’esperit de l’escriptor, i on ell troba un «…ingredient religiós que disposa el cos i la ment al canvi. A la redempció. I amb el canvi redemptor, el benestar. En aquest sentit, el senderisme actual –quin dubte hi ha!– és nítidament la versió laica del pelegrinatge». La casa i el paisatge, «sentir la terra en la planta dels peus… Som fills de la terra. I cada passa és un massatge als peus, una carícia de la mare terra… les passes acoblades, és una mena de mantra, regular, pausat, balsàmic». Subratlle el terme mantra que remet immediatament a una espiritualitat de tipus oriental que és perceptible tot al llarg del llibre de Balaguer.
Voldria fer referència a l’anotació titulada «Romer florit», que m’agrada molt. L’escriptor ha arribat a la seua caseta de Gines arrossegant encara el sac d’angoixes, vileses i totes les dèries i misèries amb què la vida l’ha anat carregant durant tota una setmana de treball. L’autor assaja la teràpia del passeig pel camp, però la pau no li arriba encara. És un moment de lluita interna: «Em concentre en els camins plens de romers que comencen a florir. Desprenen una flaire suau, dolça… Quan puc traspassar el llindar de l’home primari que m’acompanya, malgrat els malgrats, deixe d’estar induït a l’hostilitat. Llavors el món abandona la imatge de camp de combat. Mai, però, no hi ha pau sense esforç.» Aquesta darrera frase amb què Balaguer conclou el text, és una sentència, que és un dels trets característics del llibre-diari d’Enric. Un llibre-diari on no falten tampoc les pinzellades d’un humor fi, gairebé esbossat, com ara la referència al fred del camp que el fa «idealitzar els viatges al Sàhara», o el seu amor pel camp i per la terra que, segons diu, té un nom científic, «topofília», per afegir tot  seguit que la paraula li sona a perversió sexual.
Per acabar aquest primer apartat, voldria deixar ben clar que el nostre autor es troba lluny de posicions idealitzadores, mitificadores o romànticament bucòliques de la realitat del món rural. Massa bé sap ell que la vida al poble i el treball del camp és dur: «Els fills de llauradors havien de ser llauradors… les obligacions eren clares… els inconvenients d’aquesta mena d’existència vénen de la rigidesa i de la falta d’oxigen per respirar. Hi ha persones en el món rural que han sodomitzat la infelicitat en forma de faena, d’altres l’han desviat cap a passions estranyes. En alguns casos, han perdut el goig, la màgia i la fluïdesa de la vida. Hi ha qui porta la tristesa coagulada en el rostre i l’aixada al muscle. La vida del camp no ha donat mai eixides fàcils.»
Passem ara de la casa, sensu stricto, a una dimensió col·lectiva, la «casa nostra», el nostre benvolgut país. Els ulls d’Enric Balaguer es fixen en dues realitats ben importants: la llengua i la destrucció del territori. Arran d’un comentari del llibre Si això és un home de Primo Levi que parla de l’extermini dels jueus als camps de concentració nazis, on els presos eren despullats dels objectes personals, fins i tot dels noms, Balaguer estableix un paral·lelisme entre aquests fets i la destrucció al País Valencià: «Podríem aplicar això a la nostra terra, a les nostres ciutats, als nostres pobles, als nostres tossals… Primer han estat els noms, castellanitzats. Després els llocs transformats. Si alguna persona hagués estat uns quants anys, quatre o cinc, al llit, i ara de nou pogués anar per on se vol, es trobaria amb un entorn estrany: des d’ací al proper poble de la costa hi ha una carretera de dos carrils, quan abans n’hi havia un, i set rotondes, quan abans no n’hi havia cap. Ara tot està urbanitzat: quilòmetres i quilòmetres de ciment, locals, gasolineres, negocis, edificis, xalets… En definitiva el principal perill és entrar en un estat de crisi que en impedesca reconèixer-nos. A la força hem de preguntar-nos: qui som? I dubtar, és clar!» I en una altra anotació («El rum-rum de la forigonera») afegeix: «A mi, aquesta realitat em posa trist i em revolta. O és que no podem revoltar-nos contra aquest terrorisme d’asfalt i de ciment?»
Com veiem, per a l’autor la destrucció del territori i la de la nostra identitat corren paral·leles. En altres apunts Balaguer constata el retrocés del valencià en localitats tan teòricament inexpugnables com Callosa d’en Sarrià: l’allau de gent vinguda, la minorització de la nostra cultura semireconeguda… Una cultura, la nostra, que arran de l’Oscar concedit a Almodóvar, el duu a preguntar-se si això hauria estat possible si el film en qüestió haguera estat en català. Com a nota complementària, aporta unes converses amb professors italians que es pensaven que Mercè Rodoreda, a qui havien llegit en traduccions italianes, escrivia en castellà. Quan no hi ha estat propi…, reflexiona. Però, principalment, la mirada crítica de Balaguer s’esgarrifa quan s’adona que la «febre del ciment que recorre la Mediterrània» ens ha pervertit l’ànima amb la promesa que venent la terra «posseirem diners, benestar, cases noves. Que serem rics!».
Amb aquest bagatge, l’escriptor passa revista a fets d’un abast més ample que s’esdevingueren al llarg del 2003, l’any de la guerra d’Iraq: «L’acció d’un descervellat perdonavides que tria un enemic per lluir-se davant del món», i també l’any en què continuà perpetrant-se el genocidi silenciós del Tibet. «Foc en el país de les neus», així es diu l’epígraf on els ulls escrutadors de Balaguer denuncien la destrucció per les tropes xineses de més de sis mil monestirs; i allò que li resulta encara més insultant és l’equiparació que alguns mitjans de comunicació d’esquerres fan entre budisme i catolicisme vaticà. Sense perdre la serenitat, Enric s’indigna. I s’indigna també quan denuncia l’empobriment del llenguatge, quan dóna fe d’un cert enfonsament dels valors de l’esquerra absorbits pel sistema, quan assenyala que «pertanyem a una societat profundament insatisfeta mentre restem ofegats en l’abundància consumista. Aquest tedi existencial és el color més cridaner de la postmodernitat». Personalment voldria remarcar el to sentenciós, aforístic, amb què l’Enric remata gairebé sempre les seues reflexions. I de tornada cap a la política espanyola i internacional, l’assagista no s’està d’anotar fets i personatges que marquen negativament la vida de l’estat en què vivim: «Aznar i els seus han portat l’estat a una involució democràtica… Aznar i els seus són la derrota del pensament». «Oh temps de Ratzingers, de Bush, d’Aznars».
Però la casa que vol Enric Balaguer té també una altra accepció més íntima i personal. Com a bon diarista, l’autor no pot estar-se d’escodrinyar dins seu més d’una vegada, tant amb la idea d’autoexaminar-se com amb la finalitat d’analitzar el cercle més immediat en què es mou habitualment, ço és, el seu treball de professor universitari.
Un treball de professor universitari que l’obliga més d’una vegada a suportar de manera estoica les petulàncies d’alguns col·legues que han «dimitit de persones per a exercir de personatges», d’aquells que manen i disposen, que manifassegen, que intriguen, que van d’estreles. Quina anotació més interessant la d’«El narcisista oblic»: «El narcisista oblic busca que el veneren, que l’admiren amb la força d’una divinitat… La seua avidesa és infinita. Acostuma a pensar que si la resta dels mortals –reduïts a la condició d’audiència– li mostren indiferència, és que l’envegen.»
Però l’Enric Balaguer que més m’agrada és l’home serè que acara la vida amb la raó, amb la meditació, amb sensibilitat, estoïcisme i gust per la bellesa. Meditar és per a l’autor un punt bàsic per a la pròpia harmonia: «Rentar plats és meditació, i si no ho pots fer amb atenció tampoc no podràs meditar assegut en silenci… Aquest és un dels punts més pràctics del budisme. Aconseguir concentrar-se en el present, amb totes les seues conseqüències és satisfactori i reconfortant i terapèutic. Perquè és antiestressant. L’estrès és pensar que un ha de ser allà on no hi és i fer el que no fa.»
Enric Balaguer lluita per l’harmonia interior i troba ajuda, com acabem de veure, en la meditació però també en el gaudi estètic. Les seues descripcions de la badia d’Alacant que l’acompanya a la seua casa de la ciutat –«La badia, amb l’aigua astorada, combina el blau fosc amb puntets blancs de l’escuma de les ones»– l’ajuden a veure el món d’una manera més viva i complaent, fins i tot en els aspectes més quotidians. Li agrada la solitud perquè li aporta pau i serenitat: «La soledat ha estat per a mi un aliment essencial… En la soledat trobe energia, mentre que la multitud em cansa. Els grups, les colles, els còctels, les presentacions de llibres, el tumult… m’aclaparen.» Com deia Rousseau, se sent autèntic quan està sol. Ara, també sap que tot té la seva mesura, i la solitud també: «amb massa soledat hi ha una introspecció excessiva, segons com els deliris… Aquest és emotivament el perill més intens; deixar-se aclaparar per l’incessant remugar interior». Però Balaguer també té amistats, hi ha sopars i estones en bona companyia, hi ha també el sexe. I malgrat tot, alguna vegada, l’autor és envestit pel brau fosc de les pors interiors, com en l’anotació «Fantasmes dissabte a poqueta nit», molt interessant, on l’autor (trobe que és l’única vegada) és engolit per una sobtada por. És clar que l’autor ja sap, ho diu al llibre, que «som contradictoris perquè som humans». I amb aquest aforisme, accepta les pròpies limitacions.
I ja que he esmentat els aforismes, voldria exposar-ne alguns amb què ens fa senyals, com llamps, de la seua visió del món:
– «El victimisme, ¿no és la retòrica estratègica del vanitós?»
– «Una de les pors més intenses: l’animal que tots portem dins.»
– «L’equívoc. Vivia les carícies d’amor com una adulació. I l’adulació com una carícia afectiva. El resultat: una personalitat monstruosa.»
– «L’amor físic. El més important que ensenya l’amor físic és que l’amor no és físic.»
A més de tot això, La casa que vull és plena de comentaris sobre escriptors, pintors, músics, filòsofs, de manera que les anotacions de Balaguer se’ns apareixen sempre fonamentades en pensaments i fets artístics que l’ajuden, ens ajuden, a comprendre el món. Al llarg de la lectura del llibre de Balaguer m’he preguntat moltes vegades d’on trau les forces l’Enric per suportar amb aquesta serenitat les misèries humanes que dia per dia l’assetgen, les petites i grans maldats, la incertesa del nostre indefens país devastat, els ecos de les guerres, la involució ideològica que ens ofega, la supèrbia dels egòlatres, les insídies, el triomf dels poderosos? D’on trau les forces l’Enric Balaguer? Què o qui el salva? Qui o què li atorga aquesta serenitat compassiva-comprensiva que manté el seu discurs lúcid enmig de la tempesta? No m’enganye de molt si dic que el seu budisme hi té alguna cosa a veure, aquesta religió laica, com ell l’anomena, on «un és tot i tot és un», una percepció que costa d’entendre però que «significa traspassar sovint la por, el dolor i, sobretot, el neguit de la vida quotidiana». I en realitat Enric Balaguer només volia fer-se una caseta, una casa que done al verd (diu ell). Tant de bo es faça realitat el propòsit. Jo hi  aportaré dues cites literàries per ajudar-lo a fer la casa. «Tristeza y melancolía, no las quiero en casa mía», va dir Santa Teresa de Jesús i l’escriptora Susanna Tamaro, l’autora de Vés on et porte el cor, afegiria: «Als seixanta o setanta anys, tot de sobte, entens que el teu jardí i la teua casa ja no són un jardí i una casa on vius per comoditat, o per atzar, o perquè són bonics, sinó que són el teu jardí i la teua casa, et pertanyen de la mateixa manera que la closca pertany al mol·lusc que viu al seu interior. Has format la closca amb les teues secrecions, a les seues capes concèntriques hi ha gravada la teua història: la casa-closca t’embolcalla, és damunt de tu, al teu voltant, potser ni la mateixa mort puga deslliurar-la de la teua presència, de les alegries i els patiments que has sentit al seu interior.»