Dos triomfs

Avui. Cultura, 14 de març de 2009
Abrams, Sam

Rares vegades la cultura catalana té el privilegi de veure l’aparició de llibres tan perfectes com les darreres obres de Carles Miralles, el poemari, L’ombra dels dies roja i el recull d’articles literaris Sota el signe del fènix. Com a poeta i crític, Miralles ha assolit un nivell de maduresa humana, moral, intel·lectual i artística que el situa, a ple dret, entre les grans figures de la literatura catalana moderna, figures de la talla de Maragall, Riba, Bartra, Espriu i Ferrater.
L’ombra dels dies roja és, ara per ara, la culminació del projecte líric de Miralles, perquè desenvolupa unes certes tendències que més aviat apareixien aïlladament en els poemaris anteriors, tendències cap al formalisme, el lirisme, el conceptualisme… El nou poemari ho recull tot i ho porta a les seves màximes conseqüències.
He de confessar que feia molt de temps que no llegia un poemari de tanta grandesa des de tots els punts de vista. El llibre és una estructura closa de 25 poemes dividits en dos cicles de 12 i un epíleg, i entronca intertextualment amb dos poemaris anteriors, La mà de l’arquer i Mans lentes d’aigua. Cada poema és una creació autònoma que després ocupa el seu lloc en el conjunt. Cada poema és una creació extrordinària que sacia completament l’apetit del lector i justifica l’existència del llibre.
L’estatura moral del llibre és insuperable. En uns poemes bells, treballats, intel·ligents i emocionants, Miralles reivindica la llengua, la poesia, la sensibilitat, la consciència i el compromís en la nostra època, una època que es caracteritza per «guerra, injustícia […], l’especulació, el consum ultrat, el crim, la indignitat, la misèria». Aquell o aquella que vulgui saber què és la gran poesia, com és el món o quina és la funció del poeta avui, haurà de llegir L’ombra dels dies roja.
Sota el signe del fènix és el complement ideal de L’ombra dels dies roja, perquè Miralles és l’encarnació de la figura del poeta-crític segons T. S. Eliot, és a dir, el poeta que desenvolupa una obra crítica de reflexió en paral·lel a la seva producció de creació. El llibre aplega 34 treballs, la majoria publicats al suplement Cultura de l’Avui quan el dirigia David Castillo.
Els articles dibuixen un fabulós arc d’èpoques i interessos diferents que van d’Homer, Safo i Sòfocles a Kavafis, Eliot, Campana, Auden, Cernuda, Celan, Leiris i Luzi, passant per Maragall, Costa, Alcover, Caterina Albert, Ruyra, Foix, Rodoreda, Joan Ferraté, Anglada i Segimon Serrallonga.

Gran teixit de relacions

El llibre funciona a diferents nivells. Primer, sempre hi ha el vincle amb l’actualitat per demostrar que la gran literatura, els grans autors, sempre tornen com el fènix. Després, entren en escena nocions de comparativisme, perquè per Miralles la gran literatura de tots els temps forma un gran teixit de relacions, vincles i complicitats. I d’aquesta manera, de passada, com qui no vol la cosa, Miralles posa tranquil·lament la literatura catalana al lloc que li pertoca a la cultura europea i internacional. I finalment Miralles aprofita el pretext puntual d’un autor o una obra per anar més enllà, per plantejar grans qüestions fonamentals que afecten la literatura, com ara el compromís de l’artista amb el seu art, la relació entre art i pensament, la relació entre l’art i la història, la literatura i la llibertat, el sentit últim de la tradició, la recepció de la literatura, la projecció de la cultura i moltes més.
Dos llibres, dos autèntics triomfs!