Troianes del segle XXI

Pròleg del llibre, 11 de novembre de 2009
Foguet, Francesc

 
[Hècuba:] Ploreu per mi, troianes!
Sóc malfadada, estic perduda,
pobra de mi, que he anat a topar
amb la sort més funesta!
Les troianes, d’Eurípides
trad. de Carles Riba

Manuel Molins aporta una nova baula en la seva ja dilatadíssima trajectòria amb un text sorprenent que renova i enriqueix, tot preservant-los, l’estil i les constants de la seva dramatúrgia. Dones, dones, dones s’avé amb la intenció de fons d’Una altra Ofèlia o de Shakespeare (la mujer silenciada); s’acosta a les formes i els procediments de Trilogia d’exilis, i fins recorda alguns dels personatges de Centaures o d’Elisa, per citar les peces més concomitants. Així i tot, no és ben bé el mateix. Perquè a Dones, dones, dones Molins ha jugat més fort que mai la doble carta del mite i de la coralitat per fer –amb una suma de monòlegs aparents– un autèntic al·legat, de pell endins, a favor de la plenitud i la llibertat del gènere femení. L’epicentre mític de Dones, dones, dones és Hècuba, esposa de Príam i reina de Troia, víctima de la guerra i de l’odi dels homes. Al seu voltant, en un oratori laic de veus i ressons, s’hi convoquen sis dones més: Sandra, Marta, Alberta, Maria, Cassandra i Sofia. Si Hècuba, com a dona mítica, reflexiona sobre la condició del seu sexe en termes simbòlics i universals («Una dona entre dones / Entre milions de dones / Del passat i el present i el futur», diu ella mateixa), els altres personatges són dones d’avui, dones concretes, de carn i ossos, que, a desgrat de pertànyer al segle que –segons es proclama a tort i a dret– els pertany, han de patir encara, captives del seu món, les violències estructurals que s’hi acarnissen.
Com a riu subterrani de Dones, dones, dones hi ha el referent deliberat de Les troianes, d’Eurípides, una tragèdia sobre la injustícia i la ignomínia en què els planys d’Hècuba per la dissort del seu poble es barregen amb el desig de venjança que congria Cassandra, forçada a maridar-se amb Agamèmnon, el rei dels aqueus. En certa manera, les dones molinsianes esdevenen, saltant els segles i els paisatges, les «noves troianes», hereves d’aquelles altres i representatives de les dones contemporànies, en la mesura que encarnen casos humans, punyents i contradictoris, que, sense màscares ni atenuants, es «despullen» després de la desfeta. Sigui en la guerra de Troia, en la de Secessió nordamericana o en la postguerra espanyola, sigui en l’època de les crisis induïdes d’aquests primers anys del segle XXI. Com a dones tipus, aquestes «noves troianes» destil·len, també, «un codi de presència universal», per dir-ho en termes de George Steiner (Antígones).
Si bé el punt d’enllaç és la seva participació en el banquet de boda de Cassandra i, simbòlicament, el mite d’Hècuba, els conflictes que viuen enfilen històries autònomes, obertes, que s’autoalimenten mútuament i que conflueixen al final de tot. Les sis dones s’adscriuen a tres generacions d’una mateixa família, que, com acostuma a passar, és font de conxorxes, desavinences, complicitats i enigmes inescrutables: l’àvia (Sofia), les dues filles (Marta i Maria), la néta (Cassandra, filla de Maria), un nét transsexual (Hipòlit / Sandra, filla de Marta) i, com a contrast socioeconòmic, una jove assistenta peruana (Alberta). Tenen en comú, tot i oferir caràcters molt diferents, el fet de portar a sobre el dogal de l’herència rebuda i, en contrapartida, de ser dones fortes, supervivents i, al mateix temps, de gaudir d’una vida interior molt rica, esquinçada, que exterioritzen amb un sobrepreu de dolor.
Sofia, matriarca de la família, una dona lúcida feta a si mateixa, esguarda el món des de la distància del qui ja està de tornada de tot i que sap que les flors, a la seva edat, només poden ser un signe de mort (que, en una provocadora pirueta final, sap capgirar en vida). Marta, la seva filla gran, esdevé l’encarnació de la burgeseta ressentida i acomodatícia que sublima amb l’alcohol la seva frustració, mentre que Maria, la petita, una treballadora exigent, rigorosa i justa, amaga darrere de la façana de dona dura i antipàtica un secret inconfessable. Sandra, filla de Marta, un transsexual agullonat per l’exemple de l’Scarlett O’Hara (Vivien Leigh) de Gone with the Wind, necessita autoafirmar públicament, davant del menyspreu, les resistències o el rebuig dels seus, la seva identitat femenina. Cassandra, filla de Maria, proclama el triomf de la memòria, el risc i l’amor. Alberta, índia peruana, es converteix en el suport emocional i físic de Sofia i, com a emigrant, pateix l’explotació laboral i unes condicions de vida infrahumanes. Hècuba, finalment, representant del cor o corifeu mític, s’erigeix en el símbol de la lluita de les dones de tots els llocs i de tots els temps: convida a cridar «contra tanta violència» per fer «més justa la justícia» i alçar la veu «perquè els sexes no torben / la causa de la llum».
Amb la irreverència d’un Jean Giraudoux, d’un Salvador Espriu o d’un Heiner Müller, però sense endeutar-se amb ningú, Molins juga amb els referents clàssics –Eurípides, sobretot i, més remotament, Homer– per establir un diàleg entre el món antic i l’actual, però també per reivindicar-ne la contemporaneïtat i el valor intemporal de les passions i els desficis humans. Tot fent costat a Les troianes, en algunes de les veus si més no –en les de Maria i Sofia, de noms prou connotatius en aquest sentit–, hi ressonen ecos rodoredians. Al capdavall, les esberles d’aquest gran mirall trencat que reflecteix Dones, dones, dones no fan res més que captar l’essència íntima i col·lectiva de l’univers femení.
Amb una estructura simètrica i circular, en què el centre impulsor és el soliloqui simbòlic d’Hècuba, Dones, dones, dones entreteixeix sis veus que no es recreen en la concepció estàtica del monòleg, buit, amorf, insubstancial, relatiu o epidèrmic de les dramatúrgies més liquades. Ans al contrari: exploren, de ple a ple, la polifonia dinàmica de veus que contenen. Són, per dir-ho d’alguna manera, monodiàlegs interiors expansius, que, en la línia de la seva Trilogia d’exilis, acullen altres veus i altres diàlegs, sense renunciar a la introspecció, a l’intimisme.
Ordit de veus entrellaçades internament, els personatges femenins no es tanquen, en conseqüència, en castells inexpugnables, sinó que s’obren generosament –en el temps i com a figures representatives– a tot allò que els preocupa o els fibla cor endins. Representen despullaments anímics de dones concretes en què retrunyen les veus o relats d’altres dones. No es tracta de cap mena de «dissolució del jo», com proclama la postmodernitat més fada i hedonista, sinó de jos múltiples, de singularitats plurals, de veus que participen d’una veu coral, de relats d’un relat múltiple.
Com indica la primera didascàlia, el temps de l’acció és «el present» –poc abans i poc després del llançament ritual del ram de la núvia– i l’espai en què té lloc, les dependències de l’hotel (la sala, el servei de senyores, la cuina o el jardí) on se celebra el solemne i luxós banquet de boda de la jove Cassandra i, de passada, el vuitantè aniversari de Sofia, la matriarca (homenatge a Teresa Goday de Mirall trencat, de Rodoreda?). A més de l’efecte deliberat d’anacronisme i de l’enllaç intergeneracional i simbòlic en la tríada Cassandra / Sofia / Sandra, aquestes coordenades espaciotemporals reclamen també un esforç d’abstracció per situar l’obra en l’encreuament o la síntesi del present amb el passat mític –el de l’heroïna troiana– i, alhora, per capbussar-nos en el flux de consciència –en la vivència del temps– dels personatges femenins, la veu dels quals es converteix en gresol de veus múltiples, de diàlegs encreuats, de temps sense temps i de memòria ferida.
Homenatge al gènere femení, Dones, dones, dones recuperai renova algunes de les inquietuds i de les constants característiques de la dramatúrgia de Manuel Molins en una proposta poètica, irònica, satírica i paròdica que, tot prenent com a punt de partida el mite, aposta per una dramatúrgia oberta, plena i sòlida. Darrere d’aquesta història rodorediana d’una família de la burgesia, confegida a partir de veus múltiples i desbordants, el relat de conjunt que se’n deriva planteja –sense embuts ni tabús, sense hipocresia ni impostura– temàtiques que afecten especialment la tan esbombada condició femenina: la inferioritat en l’àmbit laboral, la submissió als codis mascles, les estretors de la revolució sexual, la violència exercida en el cos de la dona, la discriminació real per raó de sexe, la desemparança dels emigrants o la desigualtat de la pobresa. Crítica, reivindicació i joc es fonen en una peça valenta que, a més d’explorar les formes de la teatralitat, malda per esbatanar portes i finestres i insuflar aire nou en les cledes dels resclosits discursos de gènere.