L'extraordinària vitalitat poètica de Jaume Pérez-Montaner

Lletres Valencianes, núm. 27, primavera de 2010
Alpera, Lluís

El professor i crític Jaume Pérez Montaner (L’Alfàs delPi, 1938), després d’uns anys de silenci en la creació literària, ens torna a sorprendre amb un bell poemari, Solatge, de difícil catalogació d’entrada per l’amalgama d’interessos que s’hi troben i s’hi creuen. En efecte, d’una banda trobem una persistent remembrança i voluptuositat, d’altra, una nostàlgia dels records i del carpe diem fruïts i, per fi, unes amargues engrunes de l’enyor. Tot plegat ens duu a qüestionar-nos si es tracta d’un temps de retorns o d’oblits.
Ara bé, potser la definitiva praxi literària de Pérez Montaner surt en aquest poemari, com en altres anteriors, en la meravellosa transformació d’una conjunció d’anècdotes personals –viatges, amistats, l’eterna i impagable companya, Isabel– en categories, gràcies a la seua poderosa artesania lírica, amb què el gran poeta d’Alfàs del Pi ha anat encastant la seua inigualable orfebreria. A les constants preocupacions temàtiques de Pérez Montaner –crítica social i crítica, alguna vegada, dels polítics– hi apareixen altres temes com ara la lletgesa urbana –interessant tema ben poc tractat, l’insòlit poema «Notícies de la guerra» –un dels millors del poemari– el record per als amics desapareguts –B. Bonet, Jaume Fuster, M. G. Grau, C. Simon, J. L. Giménez-Frontín–, que ens recorda una preocupació d’Ibn Jafaya a la seua edat.
La referència constant sobretot de l’alemany Rilke i d’altres poetes de llengua anglesa com ara Milton, Wordsworth, Ashbery, marquen el caràcter de les cites i, per suposat, la lectura dels seus favorits. Tanmateix, la referència als versos de l’Estellés no encaixa gens amb la gravetat i ambició de Solatge. D’altra banda, hauríem de destacar composicions com «Sota el poema» o «Adéus», una mena d’autoretrat amb voluntat d’epitafi, d’allò que el lector futur haurà de llegir de la seua vida i obra: «cansat de tot ara recorda el lloc / on va teixir tenaç dies i afanys / papers i obscurs presagis / amb un ocult sentit / que potser no sabria destriar...» .
Jaume Pérez Montaner, amb la publicació del seu darrer poemari, demostra fins a quin punt la seua elaboració artesanal en la lírica arriba a uns nivells altíssims per la seua capacitat de síntesi conceptual i metafòrica que el manté, des de fa temps, en un lloc destacat dins de la
poesia catalana actual. Com a exemple del que diem us remet al poema «Paisatge» on hi veureu una sàvia combinació del paisatge físic amb una modèlica introspecció del jo: «un cel furtiu enllà de la finestra / els tarongers / la llum de plom sobre la plana / els astres nus / el vent sota les cames // des d’ací dalt potser / és la paraula l’única defensa / però el teu nom fluent // ha fet florir el fosc ramell del plor // sobre el teu cos ocells / de vol precís i metàl·liques ales // t’obrin el pit i et rebusquen les venes / i ara només et queda / la imatge dibuixada del teu crit solitari».