'La penombra de la coloma'

Blog Sota la creueta, 5 de juny de 2011
Aliaga, Xavier

En un post anterior a propòsit del tema de l’autoedició avançàvem que parlaríem amb més deteniment d’un llibre, La penombra de la coloma (Autoedició, 2010), d’Andreu Sevilla, que, unes altres disquisicions al marge, ha sorprès gratament una part de la crítica. L’argument parteix d’un incident cavalleresc, protagonitzat pel jove Roderic de Beaumont, que desemboca en una rocambolesca recerca del manuscrit de Tirant lo Blanc i dóna peu a una desfilada exuberant de personatges i referències històriques i literàries que actuen com una foto fixa del període en què es desenvolupa la narració. Aquesta és interessant, enganxa, està ben trenada i resolta, i es complementa amb trames i personatges secundaris que l’enriqueixen. Especialment sucoses són les seues aproximacions als individus de les classes inferiors i els ambients més sòrdids, descrits amb una colpidora cruesa i realisme. Alguns lectors, per contra, gaudiran amb la intel·ligent i erudita recreació dels ambients literaris, plens d’ironia i mala llet dosificada. Els episodis amorosos, mentrestant, actuen com a contrapunt elegant i cavalleresc d’una història que no sembla deixar fora cap dels ingredients del gènere.

Tanmateix, allà on Sevilla fa un pas endavant respecte de les propostes habituals de novel·la històrica, al nostre entorn i fora, és en l’embolcall, en la presentació formal, en una prosa rica, llegidora i fluïda en ocasions, en unes altres més complexa, però quasi sempre brillant. Un discurs literari de volada nodrit d’un lèxic generós, precís i extremadament treballat, que entrebanca de vegades la lectura però, al mateix temps, la fa més fèrtil i enriquidora.

Relacionat amb això està el llenguatge dels diàlegs, ple de troballes, modèlic (al meu parer) en la recreació del que podrien ser els diferents registres col·loquials del català de la ciutat de València a finals del segle XV. Un treball curós i minuciós, fins i tot honest: allò més fàcil (i peresós) és bastir un registre adaptat que puga ser seguit amb facilitat pel lector, tot i que siga a costa de la versemblança. Sevilla defuig això i lliura un llibre que ens reconcilia amb la novel·la històrica gràcies al seu rigor no exempt d’amenitat. Valors, ambdós, que no tenen per què estar dissociats.