Enric Sòria mostra la riquesa de la literatura catalana amb el recull 'En el curs del temps'

El Temps, 1 de març de 2011
Bonada, Lluís

Dels clàssics als coetanis, Enric Sòria (Oliva, Safor, 1958) proposa, amb el recull En el curs del temps, un «itinerari a través de vuit-cents anys de literatura catalana», com diu el subtítol del llibre, acabat de publicar per l’Editorial Moll. L’origen dels textos aplegats és divers: ressenyes, balanços, comentaris, articles, ponències, la major part, publicats a la premsa des del 1997, però també n’hi ha d’inèdits. Més diversa és la nòmina d’autors comentats.

Entre els clàssics, Llull, Roís de Corella, Martorell i Marc, bàsicament. Entre els pertanyents als segles XIX i XX, Antoni M. Alcover, Vicent Andrés Estellés, Agustí Bartra, Hèctor Bofill, Josep Carner, Narcís Comadira, Gabriel Ferrater, Joan Fuster, Joan Maragall, Marià Manent, Josep Pla, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Vinyoli, Carles Riba, Salvador Espriu, Maria Beneyto, Joan Margarit, Pere Rovira, Joan Oliver, Josep Piera, Pere Gimferrer, Vicent Alonso, Llorenç Villalonga, Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà i Valentí Puig. Alguns protagonitzen els textos, i alguns altres apareixen esmentats diverses vegades a través del recull.

Però aquests autors porten a grans noms de la literatura i la cultura universals, i per això hi trobem un gran nombre de referències a autors de totes les èpoques. Els més citats són Eliot, Goethe, Hölderlin, Horaci, Kafka, Kavafis, Mallarmé, Maquiavel, Nabokov, Nietzsche, Novalis, Quevedo, Rilke i Rimbaud.

El volum és gruixut: 556 pàgines. Però com que escriure sobre literatura catalana s’ha convertit en una de les poques constants de la vida de l’escriptor, encara el troba insuficient. Li hauria agradat escriure més –i millor– sobre algun dels escriptors que més admira. De Pla i Xènius, per exemple, n’ha parlat en uns altres llibres, però no tant ni tan bé com la seva obra mereixeria, pensa, i el sobta de comprovar que en el recull els esmenta de passada. També hauria volgut dedicar a Ausiàs Marc un estudi detingut, minuciós i no del tot indigne de la seva extraordinària poesia. I de molts autors més, dels noms consagrats als més recents, hauria volgut parlar-ne amb més atenció. Però queda el futur, com diu, i amb el temps espera compensar alguna d’aquestes absències.

Ara bé, l’objectiu de l’articulisme, bàsicament periodístic, d’Enric Sòria no és d’analitzar a fons els autors, d’exhibir tot allò que en sap, sinó de dialogar-hi, i d’encomanar al lector el plaer i la felicitat que ha sentit en llegir-los. Perquè l’amor als llibres, considera, és una passió que vol ser compartida. Com comenta el pròleg, l’ofici de llegir consisteix en el seu cas a respondre a les paraules d’altri, a construir un vast epistolari amb interlocutors múltiples que travessa el temps. Un diàleg que, pensa, a voltes és intermitent, a voltes estrepitós, i que traça un cercle on el centre és pertot arreu i la circumferència enlloc, tal com el Déu que potser intuí Empèdocles i els hermenèutics somniaren. És, diu, un cercle feliç, perquè «poques coses n’hi ha de més adients que l’estima per la literatura s’expresse per escrit».