El valor del dolor

El País, Quadern, 2 de desembre de 2010
Calafat, Francesc

De la poesia d’Anna Montero, els lectors sovint en destaquen la sensibilitat, la reticència, un to tènue i unrepertori d’imatges que ofereixen una mina de reverberacions. Encara que ho fem, no podem oblidar que sota la seda del vers corre la tensió continguda. La poeta valenciana s’obri en Teranyines als ecos del drama i enllaça amb les preocupacions de la nissaga dels «lúcids i desolats», queen diria Joan Fuster. El llibre es llança a l’arena de les veritatscrues i nues. Explora en carn viva les ferides obertesde l’existència i del pas del temps: «cada dia dins teu mor/ el déu que habitava cada cosa, / el déu que podies haver estat», «cada nit per tu, s’apaga un astre al cel que cap déu/ no t’ajuda a suportar».

La por, el buit, la mort, la monstruositat, la fragilitatde la vida conviuen amb nosaltres i com més va més companysassidus esdevenen. L’emoció tensa dels poemes, elsmira cara a cara, defuig els consols falsos, ja que és temptadord’alçar «muralles de por / contra la por». Serà dolorósser-ne conscient, però aquesta actitud esdevé tot unvalor, perquè no permet que la desesperació i el negre esdevinguen virus destructors; ajuda a aprofundir i gaudir tot el que ens puguen oferir els dies, fins i tot la bellesa de la monstruositat, per a copsar la vida que acompanya la destrucció. És l’única via per a comprendre plenament la vida i els seus significats. Els poemes sobre la por, la pèrdua, els límits del dolor són esborronadors, i trobaremen el dedicat al record del pare una idea atractiva: l’absència dels pròxims és diferent a la dels altres; els duem incorporats.

Tocar els grans temes, inserir-se en la pell de les paraules fonamentals, sense caure en la gestualitat histriònica oen la impostura. I sembla que Anna Montero ha cuit elseu llenguatge fins a trobar-lo. En les coloracions tràgiquesdialoga amb mites trasbalsadors, com ara Antígona, Medea, Clitemnestra o Eurídice, o amb les fotografies impactantsde la monstruositat de Diana Arbus. En general, poua motius concrets més pròxims, mínimament esbossats, i aposta bastant per una respiració més àmplia del vers, del poema i de la paraula despullada, sense abandonar la sensibilitat aguda per les imatges, per a bastir una veu reflexiva.

La força dels llibres escrits amb voluntat d’arrapar trossos de vida rau en el fet que els poemes són càpsules farcides de ressonàncies. Volem dir que Teranyines és molt més de les coses dites: hi tenen pes l’ànsia vital, l’amor, laconvivència en la maduresa, el reclam del suport de l’altrei de la seua mirada. És un llibre colpidor per la solidesadel vers, la factura diversa i clavada dels poemes, i sobretot per la seua amplitud en la davallada al fons per a «escrutarla flama que crema i vetlla» que és l’únic «camí cap a la llum».