Viatge interior

El País. 15 de juliol de 2010
Castaño, Manuel

«Dolça i clara i sense vent ens ve la nit» és el primer vers d’El Preludi, llibre amb què el 1979 va debutar AntoniMarí com a poeta. En canvi, el que ara ens ocupa comença dient: «Han vingut uns amics, aquest matí, a veure’m». El contrast entre aquests dos tons tan diferents és el primer interrogant que se’ns planteja. De seguida es veu que la dimensió poètica ha patit un retrocés, i que el llenguatge, abans carregat d’imatges i ric de ressonàncies, es redueix ara a fer una tasca gairebé merament informativa. Tant és així que ens veiem obligats a llegir Han vingut uns amics no en clau poètica sinó com una narració breu en què les línies, si alguna vegada es poden fer passar per versos, és ben bé per casualitat.

Escrita en primera persona, el protagonista es troba enmig d’una llarga convalescència, obligat al repòs en lacasa pairal. Es manté en contacte amb amics, que pugen a veure’l o li escriuen, i li expliquen les novetats. «Des que sóc aquí, desconec el món, però conec les representacions que altres n’han fet, del món.»

La formació filosòfica de Marí li permet fàcilment treure partit d’aquest aïllament elevant-lo a emblema d’una reflexió sobre l’existència. L’anècdota quotidiana queda aviat en segon pla, com una acotació a partir de la qual desplegar un viatge interior. Quan, donada la limitació física i l’allunyament del tràfec mundà, «tot esdevé pensamentper a mi», la consciència és més inquisitiva, els records tornen més vívids, les preguntes es fan més angoixants i la pròpia identitat més present. Llavors hom s’adona de lapertinència de la sentència d’Eliot: «el gènere humà no pot suportar massa realitat».

La visita d’un amic poeta, que celebra entusiasta en elsseus versos l’ordre del món, el porta a reflexionar sobre la funció i l’abast de la creació poètica. Davant la creença en la pregona unitat entre la paraula i les coses –o en la natura com un temple ple de símbols que el poeta desxifra, perdir-ho com Baudelaire–, el nostre protagonista reacciona afirmant que el sentit que donem als esdeveniments que conformen la nostra realitat és il·lusori; renuncia a aquesta «lluita que mai no pot donar altra cosa que harmonia», i creu que «la poesia és un joc privat, que no fa mal a ningú, sinó al mateix poeta». Tot seguit evoca l’operació quirúrgica de la qual s’està recuperant, i les sensacions llavors experimentades, i també un amor perdut que ara reviu en la memòria amb una intensitat inesperada. La necessitat d’expressar amb paraules coses així, tan íntimament certes –ara que la reclusió li ha permès «entrar a lacambra de les passes perdudes»–, el porta a pensar com hauria de ser una poesia que en donés raó fidel més enllà de la retòrica heretada.

La seva recepta és abandonar les analogies gastades a l’hora de voler expressar l’inexpressable, i emprar el llenguatge de tothom i de cada dia, sense renunciar però a la dimensió metafísica. I ara se’ns fa entenedor el peculiar estil prosaic adoptat; un estil reiteratiu, sense escatimar adjectius, que dóna voltes a una idea fins a exhaurir-la, i que simula el discurs oral, com si el més gran perill fos assemblar-se al que habitualment entenem per poesia. Per vies diferents, Marí sembla haver arribat a una conclusió semblant a la de Joan Margarit quan diu que «només és vàlida la poesia que s’entén» i que «sorgeix de la vida». Però Margarit no deixa de fer versos, mentre que Marí, tot i afirmar que «entendre un poema és com entendre un tema musical», resta en l’àmbit de la prosa. Això no és regatejar-li mèrits, només una característica.