Després d'Auschwitz

El País, Quadern [València], 16 de desembre de 2010
Sòria, Enric

Si la traducció de poesia al català no viu en els últims anys el seus moments millors, cal dir que hi ha excepcions notables a aquesta atonia. Així, gràcies als esforços d’un grapat reduït de traductors i d’editorials, podem llegar un grapat d’exemples representatius de l’obra dels millors poetes polonesos del segle XX. És una gran sort, perquè aquesta poesia compta entre les més trasbalsadores, i per tant més dignes de ser conegudes, que s’han escrit en els últims 60 anys. Tenim, entre altres, el que potser és el millor llibre de Zbigniew Herbert, Informe des de la ciutat assetjada, en la versió de G. Gryc, gràcies a la valenciana Denes; Vista amb gra de sorra, de Wislawa Szymbroska, traduïda per Josep M. de Sagarra, i Terra de foc d’Adam Zagajewski, per Xavier Farré. El mateix Farré ha traduït una antologia extensa i memorable de Czeslow Milosz, Travessant fronteres, i el valencià Josep-Antoni Ysern ens ha oferit mostres d’Ewa Lipska i de Tadeusz Rózewicz.

Els valencians han contribuït prou al coneixement de la literatura polonesa, en part gràcies al fet que alguns escriptors del nostre país han treballat com a lectors de català en universitats poloneses, i han aprés bé un idioma que els parlants romànics solem trobar ausades enrevessat. És el cas de Guillem Calaforra, autor d’una excel·lent traducció de La ment captiva de Czeslaw Milosz i d’un recull de Pensaments despentinats de Stanislaw Jerzy Lec, i del ja esmentat Josep-Antoni Ysern. Aquest traductor, nascut a València el 1966, acaba de traure a la llum una àmplia antologia, Udols d’un llop de paper, de Tadeusz Rózewicz, en Edicions 96. Ens hem de felicitar perquè una editorial modesta s’haja atrevit a publicar l’obra d’un poeta excepcional, però ací poc conegut, i que ho haja fet en un llibre molt ben presentat, en edició bilingüe, amb notes i un estudi curós i informatiu a càrrec del mateix traductor. 

Quant a la traducció, he de dir que m’enutja una mica que Ysern opte per usar les formes verbals del català oriental, quan el lèxic que utilitza amb més naturalitat és el propi de l’occidental. Aquesta barreja produeix en algun moment una impressió d’artificiosa incongruència que més aviat destorba. Llevat d’això, que és una nimietat, Ysern encerta a reproduir la ràbia sardònica, la desolació i el dens desassossec que constitueixen el clima interior d’aquests versos i que els doten d’una intensitat laceradora. També en això, aquest és un gran llibre.

Sense la II Guerra Mundial, és possible que Rózewicz haguera sigut un mordaç poeta satíric o un avantguardista sinuós, o les dues coses. La invasió de Polònia, i l’immens crim que se’n va seguir, sorollaren la seua trajectòria. Els alemanys van assassinar un germà seu i ell mateix va participar en la resistència. Entre els 18 i els 24 anys, Rózewicz va conèixer de prop l’horror que ha obsedit el segle XX, i no en va eixir indemne. La imposició de la dictadura estalinista a Polònia va extirpar les últimes il·lusions ideològiques que hauria pogut covar.
La cèlebre pregunta d’Adorno, com es pot escriure poesia després d’Auschwitz, ha esdevingut un tòpic que ja només serveix perquè els partidaris de la nul·litat i el balbuceig tinguen un pretext docte on agafar-se, però si es planteja seriosament, continua sent una interrogació acuciant: com es pot escriure versos, o compondre partitures, o pensar filosofies, com es pot fer res d’autènticament humà, quan sabem que el mal més aberrant pot sorgir al cor mateix de la civilització? La resposta a aquesta pregunta no pot ser negativa, perquè llavors la cultura mateixa seria l’última víctima d’Auschwitz i el triomf de la barbàrie esdevindria absolut, però el mateix fet de formular-la situa la nostra idea d’humanitat davall d’una llum crua. Qüestions com aquesta travessen l’obra d’autors com Milosz o Rózewicz. Són poetes que no toleren l’edulcoració ni el camuflatge. La poesia no pot ser un succedani de la redempció ni un anestèsic; al contrari, el seu àmbit no és altre que la veritat. Per això, com la destral de Kafka, el poema ha de sacsejar l’ànim del lector: ha de commoure’l.

La poesia de Rózewicz descreu de les metàfores tant com dels maquillatges. La seua sonoritat és seca, percucient, obsessiva, el sarcasme és ecumènic i la desesperança ignora els límits. La seua negativitat pot arribar a ser tan massissa que el mateix Milosz (que tampoc no se’n feia gaires il·lusions) va haver de mitigar-la alguna volta. Fins i tot descreu de les paraules que arrenglera, perquè «les pròpies paraules no serveixen ni per a expressar el significat d’unes altres paraules». Si Rózewicz s’esforça a dir la veritat, és perquè sap que aquesta és indicible. Justament per això, els seus versos són certs i ens commouen. La poesia del nostre segle es podia escriure així.