Final de trajecte

Caràcters, núm. 53, octubre 2010
Falguera, Enric

La vida és un camí cap a la mort. Ja ho afirmava Pere March a finals del segle XIV: «Al punt que hom neix comença a morir.» I, justament, tota una reflexió sobre la mort és el darrer llibre de Ramon Guillem, Abisme i ocell. El poemari, que combina poemes en vers amb algun exemple de poema en prosa, és l’intent de lluitar contra l’inexorable a través fonamentalment de la paraula poètica. El títol del volum ja dóna compte d’aquests dos elements constitutius: la mort (l’abisme) i la reflexió poètica sobre aquesta (l’ocell), símbol, d’altra banda, carregat de significacionsen la tradició simbolista.

La primera secció del llibre «Abisme», de to més aviat pessimista davant la impossibilitat de lluitar o combatre la mort, s’obre amb un poema en què es desmitifica el tòpic de la llum al final del túnel, posant en relleu així que la mort és el final del camí i tots ens hi abocarem: «qui s’aboca al pou / corre perill de caure». El poema, de retruc, fa referència a la transformació / destrucció del paisatge, cosa que també és present al poema següent «Una bicicleta blava». Allò que aparentment és vida, bellesa, la mar, l’Albufera, amaga «un petroli fondo, secret, entre les ones». La sensació dels primers poemes és fosca, els aspectes més negatius guanyen presència i la mort, terreny: «la cendra del cor / no ha fet sinó créixer». En aquest segon poema la mort del pare és associada a la mort del paisatge. Precisament, els poemes que parteixen d’anècdotes personals i posen l’accent en el record són, al meu entendre, els millors del llibre. «Una bicicleta blava», «Aranyes», «El poeta», «Fotografies antigues» o «La butaca de l’avi» són poemes que excel·leixen en el tractament de l’anècdota i en la recuperació del passat a través del record.

«Aranyes» per exemple es divideix en dues parts claríssimes que ens permeten veure el sistema de composició de l’autor: a la primera, el poeta explica l’anècdota d’unes aranyes trobades a la piscina; a la segona, l’anècdota s’eleva a la reflexió existencial sobre la por a la mort, com aquesta sempre és present i ignorem el que el demà ens pot deparar, si, encara que no ho sapiguem, la mort ja ha niat dins nostre, «no sabem […] / si el cos ha de ser un dia com el baf pudent / d’una casa vella d’humitats malalta», a l’estil del poema «Una carronya» de Baudelaire que se’nsfa present a «Fotografies antigues» o «Gangrena». I és que com una teranyina que creix atrapant cada silenci, cada gest, una mort són totes les morts. La mort d’algú o d’alguna cosa ens recorda sempre, inevitablement, la nostra mort. Aquesta idea és un dels motius del poemari. I, a vegades, ni els mots ni la reflexió poètica poden salvar les paraules, els records.

Altres vegades, però, sí. Aleshores la funció de la poesia és agombolar el poeta, el lector en la calidesa dels seus versos com un refugi transcendent del silenci final: «Sempre hi ha una veu / que pels abismes del temps ressona.» És la veu de la poesia, l’esperança, el recer, el consol, el record i la llum en la foscor. Aquest és el sentit del poema «El poeta», un dels millors del llibre, que a través d’un enfilall de bones imatges ens recorda quin és el paper del poeta i la poesia. Un paper gairebé místic, de connexió amb l’abisme que representa la pròpia identitat, d’introspecció, amb alguns referents romàntics, per, després, poder volar pels viaranys de l’existència, ple de coneixements simbòlics (l’ocell, el mar, el cel, la rosa que simbolitzen allò pel qual val la pena lluitar contra la mort). Aquesta simbologia Guillem ens la mostra a través d’algunes imatges i comparacions excel·lents («La vida i les paraules: / ferida de llum / que no es tanca» o «Com un fil d’aigua, / callada, la vida sempre brolla / entre les esquerdes de l’ombra »). Hem entrat en una dimensió més optimista, d’esperança i lluita.

En aquest sentit, un dels mecanismes que serveixen per combatre la mort és l’amor i el sexe, especialment presents en la segona secció del poemari «Tot i la fosca». Aquí es deixa notar la influència de Vicent Andrés Estellés i la seva poetització de la quotidianitat en poemes com «Llibre vermell». Guillem utilitza sovint un estil narratiu, on predomina el vers lliure i la mètrica anisosil·làbica, com el seu il·lustre compatriota. La poesia o el record també esdevenen una manera de fer front al pas del temps. «Solar», «La gramàtica i l’atzar» o el ja esmentat «La butaca de l’avi» evidencien que no tot és negatiu a la vida.

Així, la conclusió final del poemari és que la vida, com els poemes, és alegria i tristesa, por i esperança, vida i mort, que conviuen i lluiten per agafar protagonisme. Aquesta síntesi la manifesta molt bé, per exemple, el poema en prosa «1936». Amb l’ajuda de l’art hi ha alguns poemes dedicats a la música o la pintura, la poesia, la bellesa (en un sentit verlerià) i el paisatge, el volum traça un itinerari vitalista, malgrat tot, on el passat (pedra foguera) constitueix el present (l’abisme) i aquest esdevé un mecanisme de protecció (l’ocell) davant les inclemències vitals i, en última instància, davant la parada final. Un ocell que s’eleva gràcies a la força de l’amor i la poesia. Una gran lliçó per aquests temps nostres!