Quan les històries esculpeixen les persones

El País. Quadern [València], 27 de gener de 2011
Calafat, Francesc

Raquel Ricart, coneguda sobretot per la seua literatura orientada als joves, aconsegueix amb el darrer llibre, mereixedor del Premi Octubre de narrativa, donar una empenta significativa a la seua trajectòria literària.

Com podem dir-ho? Les ratlles de la vida és d’aquelles novel·les que comencen amb un colp d’alta tensió i, una vegada situat en el cor del drama, arrosseguen el lector per unes muntanyes russes d’emocions, de canvis de temps i de punts de mira. L’autora parla d’un segle, dels trasbalsos que travessen el segle XX fins al present, però no pretén de bastir un fris històric i evita caure en un costumisme embafós. De fet, és la història d’una família a través de quatre dones de quatre generacions. L’estratègia que fa servir Raquel Ricart no és la creació d’uns personatges per a explicar una època, sinó més aviat el contrari: les circumstàncies i la mentalitat són la via per a explorar la profunda humanitat d’uns personatges corrents. Des d’aquesta òptica, les històries que conten, senten i viuen els personatges són una de les claus de pas als sentits motors del llibre. Al cap i la fi, com diu Ermerinda a la protagonista més jove, les arrugues de la cara representen les històries que esculpeixen els perfils singulars de cada personatge. Com que no són només narracions, hem d’afegir-hi els buits i els misteris, perquè en cada vivència contada, suposada i descoberta els personatges es veuen obligats a refer-se davant d’un mateix i dels altres. Així, reescriuen la seua vida.

El terme història saltirona sovint per les pàgines del llibre i adquireix significats múltiples. Unes vegades, a més de coneixement, esdevé gaudi i voracitat per descobrir més coses. I, si ens situen en l’àmbit real, veiem que laRepública i la Guerra representen l’esclat de versions múltiples. En canvi, el règim autoritari del franquisme represent a la dieta estricta de la paraula, la pobresa absoluta de la creació personal. Tot plegat, l’estructura coral de Les ratlles de la vida projecta la fabulació com una madeixa esplèndida de matisos gràcies al fil amb què els personatges teixeixen les seues vides tot aportant un angle particular a les experiències compartides.

En una saga familiar tradicional com aquesta, la religió i els costums tenen un domini aclaparador, i poden fer estralls en la vida d’un poble. La potència dels personatges rau, en darrer terme, en la manera com gestionen aqueixa força invisible i la reorganitzen segons les circumstàncies. En aquest sentit, sembla encertat el tractament de la religió com una mitologia que protegeix i aporta sentit al món, especialment en les àvies, però amb el temps es desfigura. Un altre aspecte que cal valorar per la sensibilitat és l’evolució de l’educació i de la vivència de la sexualitat que amb els anys canviarà radicalment.

El punt fort de Les ratlles de la vida, ja ho hem apuntat, és l’estructura, que, sobre una base circular per a il·luminar el llibre, desplega una teranyina narrativa, repleta d’avançades i reculades, ben pautada. Encara que el final siga un pèl precipitat, corona amb eficàcia la novel·la. Potser el que recordarà el lector seran els personatges, els femenins bàsicament, pels replecs que contenen i perquè, tot i solcats per la tragèdia i l’infortuni, respiren un afany contagiós de viure, uns personatges modulats per una llengua vivaç i de ressonàncies líriques.