Literatura sobre literatura, a favor de la memòria humana

Diari de Balears, suplement de cultura, 26 de març de 2011
Fiol, Bartomeu

«Som allò que recordem del nostre estrany periple al llarg del temps», ens entima Enric Sòria en un article sobre Vicent Alonso, recollit en el nou volum d’Els llibres de Pròsper: En el curs del temps. Un itinerari a través de vuit-cents anys de literatura catalana. I ho fa després de recordar-nos el desideràtum expressat pel príncep de Lampedusa, segon el qual tothom hauria d’escriure les seves memòries, ja que «així podria preservar-se el mésevanescent, però també el més essencial del nostre patrimoni, que no és més que una suma de records». Des del moment que, en el cas dels lletraferits, aquests records inclouen les nostres lectures, la literatura sobre literatura que practica sovint Sòria i la recopilació que en fa quedenben justificades.

L’eficàcia de l’escriptura del poeta, articulista, dietarista i crític de la Safor –la terra de Pere i Ausiàs March, Joanot Martorell i Roís de Corella– que n’és l’autor i el seu coneixementde primera mà de la literatura produïda en el País Valencià, una producció insuficientment coneguda per nosaltres, malgrat la seva excel·lència, són, sens dubte, els majors valors d’aquesta obra. Mirem de donar notícia d’alguns dels temes que més ens han cridat l’atenció.

Especial rellevància tenen els treballs dedicats a la figura i l’obra de Ramon Llull, el seu context històric, la descomunal tasca missionera que va voler realitzar, el seu pensament –la interpretació de l’autor que «per a Llull, l’Encarnació del Creador en la criatura humana és necessària perquè atorga plenitud a la creació: la completa, la perfà»– i, al capdavall, el desconhort i la «melancolia» –diu Sòria– provocat pel fracàs de la seva empresa missionera. També cal subratllar l’encert de les pàgines dedicades a Ausiàs March, «probablement el més gran poeta europeu del segle XV i un dels més grans de tots els temps», així com també la importància de la base econòmica que va suposar per a la Safor la producció del sucre de la canyamel, del qual se subministrava tot Europa.

Prou interessant és també la informació que trobam sobre Joan Boscà, més conegut com Juan Boscán, l’importador amb Garcilaso dels sonets i altres formes usades pels autors italians; l’humanista Joan Vives, natural de València, però l’ascendència jueva del qual el va obligar ja de ben jove a instal·lar-se als Països Baixos; Robert Robert, un periodista i polemista càustic de l’època d’Isabel II, que Sòria ens assabenta que, juntament amb Emili Vilanova, pot considerar-se un predecessor de Josep Pla; Teodor Llorente, el protagonista més decisiu de la Renaixença a València, injustament menysvalorat darrerament; o Joaquim Verdaguer i el seu colpidor Sum vermis final.

La influència de la cultura alemanya en la catalana és igualment un dels temes tractats, a partir de l’estrena a Barcelona de les grans òperes de Wagner i D’Ifigènia a Tauris de Goethe, traduïda per Joan Maragall, traductor també de Nietzsche; com la irrupció, després de 1906, del Noucentisme, un moviment elitista que va pretendre que la cultura catalana podia posar-se a nivell de l’europea enrocant-se en un aticisme apol·lini i menyspreant tot el que tingués res de plebeu, com el cine o el jazz, l’expressionisme o l’avantguarda. Sòria hi arriba a escriure: «El Noucentisme feia passar la repercussió social de l’art per un valor estètic, i, en conseqüència, convertia l’art en una arma de lluita social (fent-lo servir com a barrera), desvirtuant brutalment el seu vertader sentit, que és acompanyar els éssers humans, ajundant-los a entendre i suportar aquesta estranya cosa que és la vida i, sobretot, comunicant-los entre ells.» «Potser molts dels silencis, les misèries, els ensopiments i les exclusions de la cultura catalana d’avui encara provenen d’aquella confusió.»