'Udols d'un llop de paper', Rózewicz - Ysern

Blog A la meitat del camí, 7 de febrer de 2011
Morant Llorca, Emili

Una de les meues primeres lectures de l’any ha estat una antologia poètica bilingue de Tadeusz Rózewicz preparada per Josep-Antoni Ysern, que ha traduït els versos i ha escrit les valuoses anotacions crítiques i biogràfiques que els acompanyen. El títol de l’antologia, publicada per Edicions 96, és Udols d’un llop de paper, i està extret d’un text del poeta polonès que apareix a la contraportada i a l’epíleg del llibre. Tot i els mèrits del llibre, ben probablement nohagués caigut a les meues mans si no hagués estat la proposta inaugural d’una espècie de club de lectura «a distància » recentment encetat al Patio Virtual: tot i que m’he retardat a l’hora d’incorporar-me al debat posterior a la lectura, el llibre m’ha transportat a territoris poètics desconeguts i m’ha despertat qüestions que intentaré traslladar.

Primer detall sobre el llibre: potser siga jo qui no ha sabut triar altres llibres o altres versions dels nostres propis poetes, però la quantitat i qualitat de la informació crítica que del poeta ens dóna Josep-Antoni Ysern és excel·lent, supera en molt el que m’he trobat sovint en reculls o antologies en català. Em ve al cap Cátedra, amb edicions assequibles de literatura en castellà de què fa goig llegir els pròlegs i les anotacions, pel seu rigor i pel seu enfocament no sé si dir «didàctic». Doncs bé, l’antologia de Rózewicz està així de ben treballada, i no cal ser un erudit polonista per a apreciar-ho i agrair-ho.

Un segon detall: l’estètica, la tria poètica de Rózewicz és, en el millor dels sentits possibles, simple, directa, nua, accessible, i allà on no és directament explícita (hi ha un bon grapat de poemes «metapoètics», és a dir, centrats en els perquès i el sentit, si el té, d’escriure poesia) les anotacions del traductor ajuden a comprendre-la, a contextualitzar-la. Si vos agrada el vers transparent, clar, rotund, planer, vos agradarà Rózewicz, a qui les circumstàncies vitals (combaté com a partisà durant la Segona Guerra Mundial) el dugueren a un rebuig bastant radical de la floritura verbal, de l’evasió esteticista. L’afirmació (de què se n’ha fet ús i abús) d’Adorno segons la qual no es podia fer poesia després d’Auschwitz rep ací una resposta poètica personal: quina poesia es pot fer després d’haver conviscut amb una forma de tragèdia que treu a la superfície l’absurditat, la banalitat, la brutalitat de la vida? La de Rózewicz és una actitud poètica coherent amb aquestes noves circumstàncies, de forma que fins i tot els qui no assumim la radicalitat d’aquestes postures, els qui continuem agraint l’esforç estètic d’alguns artistes de fer-nos més bell el món o més neta la mirada, podem endinsar-nos en aquest particular univers poètic. Copie ací un exemple (p. 165), mig a l’atzar, abans de tancar aquesta nota (l’absència de signes de puntuació és la constant en els versos de Rózewicz, no el resultat d’una còpia apressada):

Entre tantes ocupacions

tan urgents
m’he oblidat
que també cal
morir

capfluix
he negligit aquesta obligació
o l’he acomplerta
de qualsevol manera

des de demà
tot canviarà

començaré a morir acuradament
amb intel·ligència amb optimisme
sense perdre el temps

No seré jo qui diga que aquesta aparent simplicitat resulte fàcil de traduir (això seria restar-li mèrit a qui ho ha fet), però almenys sí permet al lector sospitar que no s’han perdut massa coses pel camí de la traducció (sempre se’n perden, ja ho sé). L’evitació sistemàtica dels recursos més sofisticats de la poesia potser fa de Rózewicz un poeta més «llegible» en català que altres, però la meua ignorància (del polonès i de tantes altres coses) fa que aquests darrers suggeriments no siguen més que especulacions sense fonament. La voluntat de Rózewicz és justament la d’arribar al lector, expressar preocupacions compartides sense artificis o fingiments (que els hi ha, evidentment: és poesia!): em ve al cap l’expressió «poeta del poble» que apliquem a alguns dels nostres homes de lletra, i no sé si el paral·lelisme amb la poesia polonesa pot funcionar o no. 

Per tot plegat, llegir Udols d’un llop de paper m’ha resultat una experiència d’allò més enriquidora, que espere haver descrit de manera més o menys general.