Veus? Tots aquests ja estan morts

Lletres Valencianes, 28, 2010
Roig, Josep Lluís

Una de les coses que més sobta d’aquest llibre, és la capacitat gairebé infinita de la poesia, del poeta, per reflexionar sobre el món on viu, sobre les experiències que s’acumulen a la vida. Així, Ramon Guillem, amb la sensació d’haver travessat el mezzo del cammin della vita, gira els ulls cap enrere i recompta els morts: aquest és l’abisme únic i final: pare, amics, familiars i coneguts o desconeguts. Fins i tot els paisatges com l’albufera han mort: «Sempre que mire fotografies antigues / l’amic diu: / Veus? Tots aquests ja estan morts.» Així, entre el simbolisme i la quotidianitat, bastirà el poemari.

És, la primera part del llibre, desolada. Decididament desolada, amb molts pocs punts de fuga per on reprendre l’alè. Fins i tot podríem afirmar que els pocs moments on sembla que ens deixarà respirar només ho fa per colpejar amb més destresa, després: «M’he preguntat tantes vegades per què escric / que fins i tot alguna nit de pluja insomne / he cregut intuir-ne la resposta. / I m’he enganyat, sí, com l’error del cos / que s’estima i s’abandona, o com la terra fèrtil / que l’excés de llum transforma en erma, / o com l’absurd prestigi de la mort, / de vestit elegant i gris, tallat a mida.» Al cap i a la fi «una mort és la memòria de totes les morts».

Tanmateix, com el mateix títol Abisme i ocell indica, el món no és només negre i a més de l’abisme de la primera part trobem l’ocell a la segona, que, tanmateix, sempre tindrà l’abisme al retrovisor. Així, aquesta segona part més «optimista» se subdivideix al seu torn en dues subparts que recullen els motius per l’esperança.

La primera, de títol evident («Tot i la fosca») planteja la salvació a través de l’amor o el desig. És aquesta una salvació menuda, quotidiana, però concreta i constatable.I, el més important, esperançadora: «Com un fil d’aigua, / callada, la vida sempre brolla / entre les esquerdes de l’ombra.» Això escriu al primer poema de la darrera subpart, «Pedra foguera», on ens mostra la resta d’elements que l’ajuden a salvar-se. D’entre tots destacarà, però, l’escriptura i la lectura: la literatura.

Podríem assegurar que ens trobem davant d’un llibre madur i de maduresa, possiblement una de les fites de l’autor i, en tot cas, una joia literària que també ajuda a salvar-se el lector, una manera de descobrir «que, de vegades, / fins i tot els déus / tenen un forat a les butxaques». Encara que, ben mirat, l’ocell pot sobrevolar l’abisme, però mai no el negarà.