A contratemps

El País. Quadern, 17 de març de 2011
Sòria, Enric

Alguns lectors de lírica sostenen que la part més valuosa de l’obra dels poetes és la que escriuen de joves, quan tenen l’ímpetu i la gosadia d’establir amb veu pròpia les regles del seu joc, perquè després no fan més que reiterar –potser amb més destresa, però sense foc– les consecucions dels primers anys. Aquesta regla –matisen de seguida– tindria una òbvia excepció: quan el poeta ha arribat a la maduresa amb prou honestedat amb ell mateix, s’obri un període en què la seua obra pot guanyar altres virtuts: experiència, serenitat, despullament, fermesa. La memòria, com deia Estellés, és un trist animal, i, quan l’alè de la mort ha deixat de ser un símil exclusivament literari, el fet de saber que ens hem quedat amb més records que vísceres pot fer que sorgesquen versos autènticament trasbalsadors. Al cap i a la fi, que la vida és un joc que va de veres, només ho pot entendre íntimament qui s’adona que comença a perdre la partida.

Com tots els tòpics, aquest no acaba d’ajustar-se als fets. La majoria dels poetes no són innovadors i poderosos únicament en la joventut (si és que ho són mai), ni tots saben trobar un to més greu quan el besllum del final s’albira en l’horitzó dels anys. No acaba d’ajustar-s’hi, però tampoc és del tot fals. En la trajectòria d’alguns poetes, el reconeixement de l’enemic contra el qual tota la poesia s’insurgeix «el silenci sense límits ni forma de la mort» fa més intens el fulgor d’aquest gran sí a la vida que és el poema.

L’exploració dels cercles del temps, que madura i asseca, és una de les constants de la poesia d’Anna Montero, com la serenitat del to al·lusiu, que esbossa amb precisió d’estampa japonesa el seu teatre d’ombres suggestives, però diria que en el seu últim llibre, Teranyines, s’amera d’una barreja d’expectativa i desolació més intensa que mai. Misteri i soledat són dos dels termes que més es repeteixen en aquest llibre. Nietzsche sostenia que també hi ha solitaris en parella. La poesia de Teranyines és la d’una soledat a dos, com un recorregut que es comparteix, també en el silenci i l’espera, circuïts pel misteri que habita al fons de tot. Quan només la fràgil teranyina de l’amor sosté els murs que proven d’emparar-nos de l’oceà del temps; quan entenem que els precs no són atesos, que els morts estimats només viuen dins nostre i que saber-se part d’un cicle interminable no consola. Molt en el fons, com les plaques tectòniques del poema, la calma d’aquests versos condensa una elegia opaca i pertorbadora en el més punyent dels llibres que fins ara ha escrit Anna Montero. […]