'Abisme i ocell'

Serra d'Or, 611, novembre 2010
Llorca, Vicenç

Amb el llibre Abisme i ocell Ramon Guillem va obtenir el premi Vicent Andrés Estellés de poesia de Burjassot corresponent a l’edició de 2009. Val a dir que, ara fa tot just cinc anys, apareixia Celebració de l’arribada, volum que havia obtingut també l’altre guardó que duu el nom del poeta de Burjassot: el dels Premis Octubre. El nom d’Estellés sembla apadrinar, doncs, les darreres creacions líriques de Guillem i, si més no, és coherent en un aspecte: el fet que la seva poesia ha assumit la tradició de la nostra poesia contemporània a València per donar-hi sentit de continuïtat. Em referiré a dos aspectes que em semblen significatius en un llibre, avanço ja, que em sembla senzillament esplèndid, amb moments d’alta poesia. En primer lloc voldria referir-me a l’assumpció del llegat poètic que es manifesta de diferents maneres, i que reconeix un moment de màxima intensitat en el record dels amics que ens han deixat i, en concret, en el cop que va suposar per a les nostres lletres la mort d’un poeta tan humà i apassionat pel fet d’escriure com Manel Garcia Grau. Així la llarga composició «El poeta» constitueix un bellíssim homenatge al poeta de Castelló, alhora que esdevé un motiu per a reflexionar sobre la vida i la literatura, la paraula i la mort. Al dolor per la desaparició, s’hi contraposa la bellesa de l’escriptura, perquè «A cadascú de nosaltres, / com un destí, / li pertany una paraula.» I, així, «des de l’avenç més remot, / oculta en la follia de l’existència, / orgullosa s’alça entre les ruïnes / la veu del poeta». Una veu que, si se sap escoltar, il·lumina: «Escoltar-la / és descobrir que una vida / per la passió dels mots fou il·luminada.» L’amic és recuperat finalment gràcies a aquesta passió: «I així, en l’íntim recer de tota paraula, / podrem recobrar-te.» En aquest apartat, podríem afegir les múltiples reflexions a partir de l’art i, sobretot, de la música, sempre un motiu temàtic per al poeta i que va des de Pau Casals fins a Messiaen, tot passant per l’instrument que ha inspirat un llibre en prosa creativa de Guillem: l’angèlica (Com l’angèlica, 2007).

En segon lloc, caldria parar esment en el fet que Guillem construeix una poesia de reflexió moral en el conjunt de la seva obra, una meditació que troba una magnífica plasmació en Abisme i ocell. Sense ostentacions, a la recerca d’una nuesa que el duu al reconeixement dels propis orígens, els versos de Guillem es mostren amb la força de la vida i la bellesa que hi projecta la poesia. A «Una bicicleta blava» ho veiem perfectament: la bicicleta ens transporta a la mort del pare i a la del seu món, el de la sèquia del port a tocar de l’albufera, amb la pesca de l’anguila com a activitat humana rellevant. D’aquesta manera, elegia i homenatge es fonen i van més enllà de l’experiència personal per parlar de l’arrelament de l’existència humana en un lloc, en aquest cas Catarroja, i en una memòria que és també col·lectiva. I, d’aquesta manera, Ramon Guillem poetitza el vol de la vida en el buit de l’abisme, com llegim a «Mentida». Ara bé, si la mort protagonitza la primera part del llibre, titulada significativament «Abisme», en la segona, que pren l’altra paraula del títol, «Ocell», pren rellevància l’amor, i d’aquesta manera hi llegim versos excel·lents sobre la relació amorosa, el sentiment de la nostàlgia, la força del sexe en poemes com «Dona», «La brasa en la pell» o «Eivissa», on el poeta s’endinsa en el misteri d’es Vedrà que «m’encén aquest blanc silenci / sense ombra, de pell afortunada: / saber que aquest amor que ens fa ser / ona en la carn i vent en la fosca, / tot just comença».