Presentació

Quadern Divulgatiu, 45: Models de contracte de cessió de drets d'explotació digital

Guillem-Jordi Graells

Ara fa tres anys, el 8 de juny del 2009, signàvem un acord entre el Gremi d’Editors de Catalunya, l’Associació Col·legial d’Escriptors de Catalunya i l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana que contenia els nous models de contracte d’edició en cinc modalitats: per a l’edició d’obra original, per a l’encàrrec d’obra, de cessió de drets d’obra col·lectiva, de traducció i de traducció a tant alçat. Aquests models substituïen els que s’havien pactat, en l’àmbit estatal, una vintena d’anys abans i que eren pràcticament irrecognoscibles en la pràctica contractual del moment.

El novembre d’aquell any l’AELC publicava, en el número 38 dels seus «Quaderns Divulgatius», aquests models acompanyats de tot un seguit d’observacions, recomanacions i advertiments, per tal que esdevingués un autèntic «manual d’ús». I, com dèiem aleshores, quedava pendent la negociació complementària dels contractes de cessió de drets d’explotació digital. Aquesta havia de ser una de les tasques fonamentals de la Comissió Paritària de seguiment que ambdues bandes havíem acordat crear en el conveni citat a l’inici. I aquesta ha estat, en efecte, una de les principals dedicacions d’aquesta comissió, que s’ha reunit regularment per examinar el grau d’aplicació –encara molt limitat, cal reconèixer-ho– d’aquells models contractuals per a l’edició convencional, en paper o analògica (que ja no sabem com cal dir-ne) i per avançar en l’altre tema.

Per ambdues bandes érem conscients que no podíem proposar-nos un model contractual estable i definitiu per dues raons fonamentals: el mateix «model de negoci» està en constant evolució i, d’altra banda, manca la base legal damunt la qual bastir qualsevol proposta. Tant els successius governs com els parlaments que els han donat suport s’han mostrat d’unes absolutes passivitat i ineficàcia a l’hora d’adaptar la legislació de la propietat intel·lectual als nous supòsits derivats de les transformacions tecnològiques i de les seves noves vies de difusió i comercialització. Però també teníem clar que si ens calia esperar l’existència d’aquesta base legislativa no resoldríem les necessitats que tant autors com editors tenien de manera urgent. Resignats a trobar fórmules provisionals estàvem d’acord que la seva utilitat, la clarificació de conceptes i usos que podia representar justificava àmpliament la gosadia d’avançar-nos a l’establiment normatiu legal.

Després de mitja dotzena de reunions per debatre les propostes elaborades pels assessors jurídics, les esmenes, les contrapropostes i, sobretot, d’intensos debats sobre els conceptes fonamentals, a més d’alguna incursió en allò que s’estava produint a la resta d’Europa –tant a través d’informacions procedents de l’European Writers’ Council com de l’European Federation of Publishers–, es va arribar a un primer acord de model de contracte per a obres originals que es va signar entre ambdues parts el 15 de setembre del 2011, mentre que l’acord sobre el model de contracte per a traduccions s’assolia en la reunió de la Comissió Paritària del 19 de gener d’aquest mateix any.

Val a dir que aquest procés ha comportat, en primer lloc, introduir esmenes en els models de contracte aprovats l’any 2009, esmenes que s’inclouen en aquesta publicació i que cal tenir en compte en l’ús del manual de contractes publicat l’esmentat any 2009. I en el moment que editem aquests models de contracte de cessió de drets d’explotació digital som conscients tant del fet de la seva provisionalitat com, sobretot, de la seva segura utilitat per omplir el buit existent i dissipar els dubtes probables, a més de desterrar algunes pràctiques, precipitades i encara més provisòries, llançades per alguns editors en el seu comprensible afany de no perdre possibilitats en l’àmbit de negoci que s’endevinava, encara que no estiguessin en disposició de dur-lo a la pràctica. Caldria, doncs, substituir segons aquests nous models de contracte tots aquells papers, cartes, addendes i altres fórmules, primparades o esperpèntiques, signades en els darrers quatre o cinc anys i que pretesament resolien l’extensió de les cessions de drets contingudes en els contractes tradicionals al nou àmbit digital.

La introducció elaborada per Mario Sepúlveda explica de manera clara i exhaustiva els principis legals i les concrecions conceptuals que justifiquen les fórmules adoptades. Bàsicament, la necessitat que existeixin contractes separats, però també la naturalesa essencialment distinta de les formes d’explotació que justifica precisament aquesta duplicitat contractual. I remarcar, un cop més, la consciència absoluta i responsable de proposta provisional, bàsicament utilitària, que tenen aquests models, en espera de la doble clarificació que han de produir tant l’evolució del model de negoci en aquest nou àmbit, com l’eventual reforma normativa que es pugui produir per la via legislativa estatal o per l’aplicació de directives comunitàries que hi facin referència.

Finalment, destacar que aquests models són el resultat del treball de persones concretes: Mario Sepúlveda i Jordi Calsamiglia, en primer lloc, com a assessors jurídics d’autors i editors, respectivament. Però també, per la banda dels editors, Julià Viñuales, Daniel Fernández, Albert Mèlich i Segimon Borràs, i pels escriptors Montserrat Conill, Gemma Lienas i jo mateix. Com ja destacava en la presentació del manual anterior, el clima de bona voluntat, l’afany d’entesa i la cordialitat que van presidir tothora aquestes reunions ens gratificava de l’aridesa del tema i ens empenyia en la voluntat d’assolir resultats positius per als nostres respectius sectors, tanmateix condemnats a navegar junts en aquesta aventura –creació i negoci– de l’escriptura i l’edició.