Sebastià Alzamora
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Entrevistes

—A la teva obra hi ha molts de canvis. Tots els teus llibres, tant les novel·les com els llibres de poemes, tenen l'aparença de diferents, és premeditat això?
—Aquests canvis són en realitat de registre, són molt més superficials del que pugui parèixer. Pot semblar que hi ha una distància molt gran entre L'extinció i Sara i Jeremies, però per a mi la distància no és tan gran. A L'extinció hi trobam un registre que a mi sempre m'ha cridat molt l'atenció, l'al·legòric, el fantàstic i especulatiu. Mentre que a Sara i Jeremies és un registre molt més realista. Però en el fons són novel·les que, quant a la construcció interna i ideologia estètica, estan molt més a prop del que podria semblar. I jo crec que passa el mateix en la resta dels meus llibres. A mi m'agrada pensar que hi ha una coherència profunda, que fa que de qualque manera tots els llibres formin un sol discurs, una sola obra. I en tot cas seria un discurs articulat per diferents veus.

—Hi ha coherències i coherències, però.
—Sí, més enllà de la repetició dels temes, hi ha una manera d'acostar-se a la literatura, concebuda com un territori inexplorat. A mi m'agrada molt un frase, no sé de qui, que diu que no hi ha res sobrenatural sinó únicament coses inexplorades. I de la literatura, el que a mi m'agrada més és tot el que té de misteri, tot allò que encara no has explorat, i que, a més, saps que al llarg de la vida no tendràs capacitat per explorar del tot. Estèticament jo crec que hi ha una sèrie de constants que es repeteixen, i que fan que tant per l'estil com per la temàtica com pel tractament de determinades qüestions, que sempre són les mateixes, totes les meves obres estiguin bastant a prop, bastant més a prop del que pugui semblar externament.

—La teva obra poètica va començar essent molt mesurada i cerebral (Rafel i Apoteosi del cercle). Ara, en canvi, és més esqueixada i terrible. Per què aquest canvi?
—Per diversos motius. En certa manera és lògic que quan comences a escriure intentis tenir agafadors que et garanteixin una part dels resultats. I en el meu cas varen ser agafadors molt formals, molt formalistes. Que hi continuen essent, però dins d’una altra manera. Aparentment més esqueixada, però bàsicament el que passa és que segurament són llibres més viscuts. Abans quan tenia vint anys o vint-i-dos, que era quan escrivia Rafel o l'Apoteosi del cercle, podia contemplar la literatura com un fet purament intel·lectual, ara la veig com un fet absolutament vital, i que, a més a més, si no està posada al servei de la vida no té cap sentit ni un. D'aquí supòs que ve que els llibres darrers, sobretot de Mula morta cap aquí, hagin agafat aquest to més visceral.

[...]

—Ara podríem parlar d'aquest grup anomenat Els Imparables. Quins seríeu els escriptors que en formaríeu part?
—Els Imparables més que un lobby de poder, que és el que els detractors ens han dit més vegades, o una generació literària, jo diria que és un grup de persones, fins i tot de generacions diverses, que hem coincidit en compartir una actitud davant la literatura, i fins i tot en alguns casos davant la vida. Que és una actitud, per dir-ho aviat, de rebuig de la contenció. Jo crec que el que li ha sobrat moltes vegades a la literatura catalana moderna ha estat precisament això, contenció, molt de fer passar l'artesà per davant de l'artista, un excés d'una determinada idea de la humilitat i de l'anar fent, d'herència noucentista en el pitjor sentit de la paraula. És a dir, aquell gust per l'obra ben feta, entenent per ben feta una cosa ben construïda però innòcua. Aleshores la nostra reacció ha sorgit de manera espontània, i senzillament ens hem anat trobant, pel simple fet d'haver coincidit en època i espai. I que alguns de nosaltres hem fet amistat. En el meu cas, especialment amb Hèctor Bofill i Manuel Forcano. Però, després hi ha hagut gent diversa que d'una manera o l'altra s'ha vist vinculada o s'ha vist reflectida en aquesta actitud, i també ens hem anat aproximant. Avui en dia des de poetes de la nostra edat, com Joan Elies Adell, de Tarragona, o Lluís Calvo o Susanna Rafart, per dir-ne alguns, o Txema Martínez Inglés, de Lleida, o gent més jove, com Marc Masdéu, que és un poeta de Matadepera que va publicar el seu primer llibre l'any passat, fins a gent més gran, com Miquel de Palol, que més d'una vegada s'ha pronunciat a favor d'aquesta nova manera d'entendre les coses, que no és gens nova!, pareix nova perquè per ventura feia temps que ningú no ho havia plantejat en aquests termes, però en realitat no ens hem inventat res. El nom d'Els Imparables forma part de l'anècdota, és una cosa que no va ser ni volguda ni cercada, sinó que és la típica gracieta mediàtica que apareix quan menys la t'esperes, i var ser arrel de quan Hèctor Bofill va guanyar el Premi Josep Pla. Llavors, com a crit d'eufòria se li va acudir dir que feia partíceps del premi als seus companys de generació que estaven imparables. I a partir d'aquí va quedar. I arriba un moment que, com que te'l refreguen una vegada i una altra, decideixes fer com els modernistes, i dius: idò sí, serem els imparables. I, a més, ens presentarem com a tals. Moltes vegades han dit que ens hem autodenominat Imparables, i no, no ens hem autodenominat res, ni en cap moment hi havia la idea d'organitzar-nos. Tot plegat, però, ha servit per a produir un debat. I més enllà de les anècdotes i de les estirades de monyo més o menys gratuïtes, i qualque vegada lamentables, s'ha acabat produint un debat estètic, i això ha estat molt bé.

—Tal volta heu exhibit una certa aparença d'ambició creativa que ha pogut no ser ben entesa?
—Jo crec que nosaltres ens caracteritzam per reivindicar una literatura que vol tendir cap a obres de gran abast. Es tractaria de dur a terme una assumpció des de la modernitat dels postulats més clàssics i més antics de la història de les idees estètiques, que podrien anar des dels poetes alexandrins, per entendre'ns, fins al romanticisme. Aquella idea tan romàntica d'arribar a elaborar una dicció sobre allò que no es pot dir, a una construcció literària que encerta manera sigui no un reflex de la vida sinó una creació vital en ella mateixa. El discurs oposat seria el de la postmodernitat, que creu en el fragment i en la partícula aïllada, com a obra en si mateixa, i que tendeix cap a temàtiques més de costumisme urbà dels nostres dies, a contemplar la realitat quotidiana des d'un punt de vista psicològic i des d'una certa ironia. Cosa que pot estar molt bé, no dic que no, però jo crec que aquest és un model que s'ha anat descafeïnant a força de repetir-se, i que ha acabat apuntant cap a nivells d'autocomplaença una mica alarmants, en què qualsevol cosa una mica divertida i en el fons banal s'ha volgut fer passar per una obra important. Aleshores nosaltres, Els Imparables, davant d'això hem coincidit a reivindicar l'ambició totalitària, l'ambició del discurs globalitzador en literatura.

[...]

—Quins creus que són els factors que s'haurien d'introduir dins la dinàmica de la literatura catalana perquè s'aproximàs, més a menys, a la proposta que tu estàs fent?
—Per una banda hi ha l'actitud del creador o de l'escriptor, de la manera com afronta la seva obra, de la qual cadascú n'és responsable. Després hi ha aspectes objectius que poden afavorir o frustrar aspiracions d'aquest tipus. És a dir, si la presència de la literatura catalana als mitjans de comunicació o si el prestigi de la literatura catalana fossin els que haurien de ser, si no presentassin un dèficit de presència o de prestigi tan baix, fets que repercuteixen en un coneixement escàs per part del públic, si no hi hagués aquesta confusió de valors tan proverbial entre el que és alta literatura i el que és literatura de consum... En sentir aquesta divisió, hi ha molta gent que s'escandalitza, però el cas és que altres cultures la tenen ben establerta. Fins i tot a la castellana. Encara que els canals de difusió en un determinat moment puguin ser els mateixos, tothom té molt clar quan es troba davant una novel·la de Vargas Llosa i quan es troba davant una novel·la d'Arturo Pérez-Reverte. A pesar que aquí ja s'ha produït una certa confusió perquè l'han fet académico, a Pérez-Reverte. Podem mirar la cultura anglosaxona, que sempre ho ha tengut claríssim. Si tots aquests factors externs abans esmentats fossin favorables, si la presència de la literatura catalana a als canals de difusió internacionals, com a mínim europeus, fos més forta, jo crec que els escriptors ens sentiríem molt més segurs i molt més tranquils a l'hora de plantejar debats estètics d'aquest tipus.

[...]

(Pere Antoni Pons Tortella i Damià Pons i Pons: «Sebastià Alzamora, el rebuig de la contenció», Lluc (Llucmajor), núm. 837, gener-febrer 2004, p. 15-20)



--------------------