A la vila tothom s'havia concentrat just a l'entrada i, contents, contemplaven la muntanya i escrutaven els camins tot esperant reveure els companys; tenien ganes d'abraçar-los.

La nit era tan clara i la lluna tan rodona i lluminosa que l’ombra del Codolenc –un gegant és un gegant– es retallava sobre el fons grisós de la muntanya, i així des de baix es podia seguir el recorregut dels qui baixaven.

Quan ja faltaven pocs metres per arribar a la vila i abans del darrer retomb, l'Eduard digué al Codolenc:
–Codolenc, potser com a mostra de la nostra amistat, podríem arribar a la vila… (i continuà tan fluixet que no s'entengué).

Al cap d'un moment i just en arribat a l'últim retomb, quan ja veien tots els vilatans apinyats a l'entrada del poble, l'Eduard començà a fer sonar la gralla i el Codolenc, elegant i majestuós, es posà a ballar.

La música sonava fina i clara: TA TARATATATATARARATARARATA i ja no solament ballava el Codolenc sinó que s'hi afegiren en Jaume i l'Eugènia, l'avi Ramon i l'àvia Teresa, l'avi Pep i l'àvia Dolors, en Josep i la Júlia, en Jordi i la Maria… i tots els joves i els nens i nenes… tots, tots ballaven contents i emocionats.

Quanta alegria! Quanta festada! tots deien, contemplant bocabadats el Codolenc.

L'Eduard i la Maria s'abraçaren emocionats i es digueren alhora:
–Ja t'ho deia jo que el Codolenc era un bon gegant!

Mentre els grans ballaven, l’Eduard va parlar amb tots els de la colla i els explicà, fil per randa, tot el que li havia passat. Ara sí que havia pogut parlar de la fada Montsant; ells ja ho entendrien.

Després de molta estona de parlar, decidiren que, en agraïment a la fada que tant els ajudà, anomenarien Montsant aquella muntanya que els havia encisat per la seva bellesa i havia fet que arribessin a aquell lloc.

Codolenc, el gegant (PAM, 1991)

* * *

Cançó de les ones

Les ones a la platja
jugaven a amagar
de cada cinc n'hi ha una
que a terra es vol quedar.

S'empaiten l'una a l'altra;
no es poden agafar;
darrere pins i roques,
un miler potser n'hi ha.

Foc, foc, xip, xap, xop (Arola, 2000) 

* * *

Bella Lluna treu el nas
per darrere les muntanyes
i feliç, feliç somriu
entremig de vells pinars,
romanills i flos boscanes.

Guaita, veu al fons la vall,
just al mig, l'antic poblet
i a la plaça tot d’infants
que la miren expectants;
Bella Lluna els fa l'ullet.

Les caretes s'il·luminen,
els ullets resten oberts,
a l'instant plouen del cel
un a un milers d'estels.
Que somnien els xiquets?

Bella Lluna amaga el nas
per darrere les muntanyes
i feliç, feliç somriu
entremig de vells pinars,
romanills i flors boscanes.

Bella Lluna treu el nas... (Arola, 2005)

* * *

Baldufa bufona,
el sol t'ha besat:
vermella i pigada
així t'has quedat! R. La maduixa

Bella Lluna fa l'ullet... (Arola Editors, 2008)

* * *

Bella Lluna et somriu...
Que t'estima, et ve a dir,
a tothora i tot moment,
dia i nit, allà i aquí.

Bella Lluna et somriu...
Et vol bé i el bo i millor;
per a tu és que ella viu
i, mirant-te, et fa un petó.

Bella Lluna et somriu...
Quatre passes o un crit
si són teus, li són tresor,
una joia, gran delit!

Bella Lluna et somriu...
Per a tu és que ha sortit
per vetllar-te i estimar-te
siguis gran, siguis petit!

Bella Lluna et somriu... (Arola, 2018)