L'escriptura de Barbal potser és fàcil de llegir, però tot l'entrellat és molt difícil d'entendre, cal invertir-hi esforç i dedicació. Barbal no construeix cap trama amb suspens, sinó que busca la visió "d'una companyia de teatre reposant dins d'un escenari a mig desmuntar". Els seus caràcters no són ni pretenen ser figures versemblants, l'acció s'enfila sovint per uns viaranys impossibles, les interrupcions i incoherències són freqüents. És per això que no s'hi val a llegir En la pell de l'altre com un guió de telenovel·la. Els salts bruscos i l'escriptura sincopada són un mitjà per forçar el lector a participar activament en la construcció del relat, de situar els personatges, d'arribar a unes conclusions complexes, matisades. Alhora Barbal obliga a pensar també en la mateixa naturalesa de la literatura perquè tot autor és finalment un “impostor” que parla en nom dels que no tenen veu i pretén commoure igual com la Ramona en les conferències organitzades per Memòria i Llibertat. 

En la pell de l'altre és, a més, un comentari oportú sobre l'efervescència nacional que viu Catalunya. La necessitat d'admirar figures impol·lutes i de deixar-se endur per discursos elevats és imperiosa i avui el deix èpic es nota arreu. L'incident que va inspirar la novel·la és sens dubte el cas d'Enric Marco, que encapçalava l'Amical de Mauthausen sense haver estat mai internat en cap camp nazi. És una anècdota menor de la qual ja no queda cap rastre. Un altre cas, el de Jordi Pujol, en canvi, confirma durament la diagnosi feta per Maria Barbal que la gran malaltia de la postguerra continua sent el pacte de silenci. Tot s'hi val mentre puguem preservar les aparences... 

El preu que ha de pagar un poble traumatitzat –com ho són en certa manera tots els pobles d'Europa, perquè l'impacte del segle XX no va estalviar ningú, ni els grans ni els petits– és que davant el dolor l'home es plega, oblida, busca solucions fàcils. El premi va per això sempre al millor orador, a aquell que manté els ànims alts com la Marquesa de Barbal, convertida en pura superfície, en el mirall que reflecteix només allò que la gent vol sentir. Som nosaltres els que creem els nostres propis ídols. Una societat madura i cohesionada més val que no aposti per l'èpica, sinó que ha d'assumir un passat normal, on infàmies i enganys sovintegen, i on no hi ha certament necessitat de cap heroi.

(Simona Škrabec: "Meditacions sobre la frustració i les seves conseqüències", Ara. Ara llegim, 6 de setembre de 2014, p. 47)

* * * 

Malgrat l'aparent senzillesa de la seva lectura, Escrivia cartes al cel és un llibre de rica complexitat on cada peça encaixa perfectament i en el qual res del que hi ha escrit es pot considerar superflu. El lector disfrutarà descobrint els fils de la trama que ha ordit Maria Barbal. I agraïrà el fet d'haver accedit a un d'aquests pocs llibres en què cada nova lectura ens aporta detalls que fins aleshores ens havien passat inadvertits.

(Joan Josep Isern: Avui, 1996)
 

* * *
 

La novel·la es diu Càmfora. És una història d'homes i dones que dubten entre la vida escarrassada al terrer i la redempció a ciutat. Jo crec que l'autèntic món de l'escriptora no és el Pallars, que només és escenari, sinó la interiorització dels personatges, gent aparentment opaca que pren relleu literari quan els coneixem les costures més fortes i les esquerdes de l'ànima, el coratge i l'eixutesa de l'esperit. La mirada de l'autora s'atura en el pòsit d'incomprensió, sofriment i desarrelament que filtren la lluita i el treball de cada dia.

La prosa és precisa, molt sòbria. No abusa dels adjectius i defuig tota mena d'ornamentació . Al contrari, l'estil és depurat, essencial, nu. Però és ric de plasticitat i el llenguatge és esplèndid, amb un ús vigorós i mai abusiu de formes dialectals. L'extrema contenció de Maria Barbal té les virtuts concentrades de la gota que regalima després de la pluja: clara, fresca, lluminosa, amb espurnes de diamant i el tremolor delicat de l'aigua humil -que és el batec líric d'uns personatges quasi anònims.

(Ramon Solsona: Avui, 22 d'abril de 1992)

* * *
 

La precisió dels mots, el to lleugerament líric i sentimental, i l'atmosfera diàfana que no amaga la tragèdia quotidiana són factors que contribueixen a crear un producte de gran qualitat. Mel i metzines, un llibre curiós i profund.

(Anna M. Gil: Diari de Barcelona, 31 de març de 1990)
 

* * * 

En Pedra de tartera Maria Barbal demuestra unas aptitudes más que considerables como narradora, que se complementan con su pericia al señalarse unos límites. Por ello ha conseguido una novela donde no sobra ni falta nada. Conxa -que no Barbal- cuenta su existencia (es decir, los momentos más significativos e intensos, que no son muchos) desde la vejez. Sabemos que quien habla ha vivido toda una vida, pero su voz es tan verosímil que en cada episodio tiene la edad de la protagonista. La descripción atiende a detalles mínimos que crean el ambiente; esto no es un simple recurso literario, sino que responde a los dos rasgos más notables del carácter de Conxa: la intuición y la sencillez.

(Joan Orja: La Vanguardia, abril de 1985)