"Ha de ser possible viure amb dignitat. Han de ser possibles vents de llibertat". Aquests versos del Mural del País Valencià, del poeta Vicent Andrés Estellés, defineixen molt bé el treball del nostre pare al llarg de la seva vida.

Amable i discret, tenaç i obstinat en la lluita per la llengua, patriota amb un fort sentiment de país, el nostre pare va ser un home
dialogant, gens dogmàtic, obert i respectuós amb els qui no pensaven com ell, però ferm en la defensa de les seves idees.

Llicenciat en farmàcia i en química i practicant de medicina i cirurgia, durant la República espanyola milità en el Centre d'Actuació Valencianista, en l'Agrupació Valencianista Republicana i en l'Associació Protectora de l'Ensenyança Valenciana. El 1932 i com a representant de l'Agrupació Valencianista Escolar, s'adherí a la signatura de les Normes de Castelló.

Tinent farmacèutic de l'exèrcit republicà, primer va ser destinat a Barcelona i després al front de Llevant. L'any 1939 fou processat per la Comisión Depuradora de Cooperadores de la Rebelión i empresonat.

A València, a la pensió on vivia –que ell mateix, amb ironia anomenava Clorofil·la, perquè als àpats no veien mai la carn!– conegué Joan Fuster, que estudiava dret. Va ser l'escriptor de Sueca, gran amic del pare, que per referir-se al seu treball discret i senzill, però eficaç, escrigué: "Bausset és un personatge subterrani dels més admirables del País Valencià".

Quan va ser professor a l'institut de Tortosa, el nostre pare va participar en la campanya contra Galinsoga, escampant els fulls de boicot a La Vanguardia i també copiant a màquina (i repartint-la) l'acta del consell de guerra contra Jordi Pujol.

Als anys cinquanta va fer unes xerrades en valencià (sobre agricultura) en una emissora comarcal. Aquest programa va durar fins que el governador civil de València va enviar una carta amb aquest text: "Enterado que en esa emisora se emite un programa en valenciano, no podemos consentir, después de tres años de guerra civil, ciertas resurrecciones que puedan poner en peligro la unidad de la patria". El pare, per dignitat, va deixar l'emissora i no hi tornà més.

Home de paraula, fets i conviccions, el pare va participar en la creació de l'Assemblea Democràtica de la Ribera i en la fundació d'Acció Cultural del País Valencià i el PSPV de Vicent Ventura. Home de principis i d'acció, no es va deixar trepitjar mai. Quan als anys cinquanta, un guàrdia civil de l'Espanya profunda li preguntà com era que un home amb tres carreres parlés en valencià, "como los patanes", el pare li respongué: "Oiga, y los patanes de su pueblo, ¿cómo hablan?". L'home aquell s'adonà que havia fet el ridícul i només pogué respondre: "Coño, pues es verdad!"

El seu testimoni ens ajudarà a ser fidels al país, i a treballar per la seva vertebració. El seu compromís a fer sempre el bé, guiarà les nostres vides. I és per això, per dignitat a la memòria del nostre pare, que hem retornat els telegrames, en castellà, enviats pel president Alberto Fabra i el conseller Serafín Castellano. Per dignitat i per coherència! Com feia el nostre pare, quan retornava als bancs els calendaris que rebia, pel fet d'estar escrits únicament en espanyol.

Ferm en les seves conviccions, i amb un sentit de l'humor finíssim, un dia un home li digué que tenia ganes de veure morts tots els catalanistes. El pare li respongué que ell era catalanista. I aquell energumen li contestà: "Tinc ganes que es morin tots els catalanistes i vostè també!" El pare, sense alterar-se, li digué: "Mira, això és qüestió de temps; com que sóc més gran que tu, si tens paciència (i no et mors tu abans que jo!) ja em veuràs mort." I, deixant-lo plantat, continuà caminant!

Exemple d'honestedat i de virtuts cíviques, i patriota exemplar, el pare ens serà un referent d'honestedat, de rectitud i d'integritat. I el seu record, de segur, ens empenyerà a continuar la seva tasca.

(Josep Miquel, Teresa i Matilde Bausset. "La dignitat de Bausset", El Punt Avui, 9 de juny de 2012, p. 36)

* * *

Josep Lluís Bausset, el senyor Bausset, és exemple de les tenacitats que calen —sovint discretes, fins i tot silencioses, sempre constants— per mantenir viva la flama del país, per fer-la créixer i enfortir-la i escampar-ne incansablement les guspires. Que haja sempre optat pel treball anònim («subterrani», com deia Joan Fuster), que haja defugit publicitats i fanfàrries no significa que no siguem capaços, els homes i les dones que avui som una mica més lliures gràcies al seu esforç, de reconèixer-li la tasca al professor Bausset. [...]

No cal dir que, fidel a l'esperit d'activista que la situació del país ha reclamat, Josep Luís Bausset va saber combinar, amb franquisme o sense ell, el bell costum de contrastar parers amb l'acció a favor de la llengua i la consciència nacional: des del seu poble, des de l'Alcúdia, on ha arrelat i fructificat, Bausset va saber unir un grup de joves al voltant d'iniciatives com ara la revista Parlem —una de les primeres edicions en català al País Valencià durant la dictadura franquista—, va organitzar tota mena d'actes culturals i conferències —amb Josep Vicent Marquès, Ernest Lluch o l'imprescindible Sanchis Guarner— o va tirar endavant un programa de ràdio que parlava de les coses del camp en la llengua dels oïdors. L'ordre de prohibició que hi va enviar el governador civil franquista és d'antologia: «Enterado de que en esa emisora se emite un programa en valenciano, no podemos consentir, después de tres años de Guerra Civil, ciertas resurrecciones que puedan poner en peligro la Unidad de la Patria». Tenien la força i van fer tancar. Però Bausset tenia les raons i va continuar, infatigable, en sintonia: de seguida va organitzar, des de l'Alcúdia mateix, classes nocturnes de valencià per a adults. Heus ací l'esperit Bausset.

Josep Lluís Bausset ha deixat empremta en els seus alumnes, tant als instituts on ha fet classe (a Tortosa, Xàtiva, Alzira o Carcaixent) com als cursos nocturns que ell mateix bastia, ha ajudat a refer la trama política i cívica que tot país necessita per tirar endavant (va ser fundador tant del Partit Socialista del País Valencià de Vicent Ventura com d'Acció Cultural del País Valencià, per exemple) i continua, des de la seua característica lucidesa, des de l'honestedat i la constància i l'entrega al país, essent exemple per a tots nosaltres.

Que no demane homenatges no significa que no els meresca: al capdavall, reconèixer la figura de Josep Lluís Bausset ens fa, a tots, una mica més dignes. Per molts anys, senyor Bausset!

* Signen també l'article Francesc de Paula Burguera (periodista), Eliseu Climent (president d'ACPV), Antoni Ferrando (professor de la Universitat de València), Josep Iborra (escriptor), Joan Llinares (director executiu del Palau de la Música Catalana), Joan Francesc Mira (escriptor), Vicent Partal (director de Vilaweb), Vicent Pitarch (membre de l'Institut d'Estudis Catalans), Vicent Sanchis (director de Barça Televisió), Isabel-Clara Simó (escriptora) i Ramon Trullenque (metge).

(Manuel Boix. "Josep Lluís Bausset: homenatge a l'home subterrani", Levante-EMV, 26 de febrer de 2010; Avui, 27 de febrer de 2010; El Punt, 27 de febrer del 2010)

* * *

Bausset és un home mogut per la il·lusió sincera de qui estima allò que és seu, sense ànim de protagonisme i amb el treball com a bandera. Per aquesta raó, de sempre Acció Cultural del País Valencià, de la qual és soci fundador, ha pogut comptar amb la seua col·laboració en qualsevol projecte o campanya en què es demanarà la seua ajuda. I encara més, no calia ni tan sols això: demanar-l'hi; aprofitava la cita setmanal de dilluns a València, a la incombustible tertúlia que va veure la llum a mitjan dels anys 40 i que va conèixer gairebé totes i cadascuna de les cafeteries del centre de la ciutat, per acostar-se fins a ACPV i recordar que allà el teníem per allò que el necessitàrem.

Amb els anys Bausset ha esdevingut un referent inevitable en qualsevol activitat i projecte engegats al País Valencià, perquè la força del seu treball o, en el seu defecte, la seua signatura sempre hi són al darrere. Mogut per un compromís inalterable, Josep Lluís Bausset ho ha donat tot per allò en què creia. Un home de país més que no de partit, la seua labor ha passat per sobre de capelletes, de sigles i de confrontacions intestines, al capdavall absurdes i irrellevants. Per això, ha estat un home estimat per molts, un veritable pont per sobre de les aigües circumstancials de la política, les quals, al seu pas i a imatge i semblança de les riuades de tardor, assolen el territori i fan malbé les collites.

Un pont, també, entre dues èpoques, que ha deixat fluir, en aquest cas, la torrentada del franquisme i la tèrbola transició. Un pont, doncs, entre un valencianisme de preguerra, espontani i emprenedor, del qual molts van claudicar o van desaparèixer sota el mantell gris i opac del règim del Generalísimo, i la situació actual que, malgrat els entrebancs d'una dreta reaccionària i poderosa, ha assolit una relativa normalitat. D'aquesta manera, Josep Lluís Bausset ha esdevingut una baula fonamental del nacionalisme i la recuperació cultural operada en aquest segle; la frontissa capaç d'unir la memòria històrica del passat amb un present convuls i problemàtic, però no per això impossible.

La seua trajectòria és l'exemple per a molts que creiem en el nostre país i la nostra cultura; però també l'exemple per a les generacions de joves que, dia a dia, prenen consciència i il·lusió, entenen que la nostra llengua i els nostres valors no poden articular-se uniformement, des de Madrid o pitjor encara, des de l'altra banda de l'Atlàntic. Estem entrant a marxes forçades en l'era de la globalització, un fenomen que no farà sinó agreujar la falla entre països pobres i països rics, entre cultures minoritàries i una cultura dominant. Només amb la insistència en el treball i en el compromís de persones com Josep Lluís Bausset, podrem preservar allò que és nostre i que ha passat de pares a fills, segle rere segle.

(Eliseu Climent. "Josep Lluís Bausset: un home de país", D'un país que ja anem fent. Miscel·lània d'homenatge a Josep Lluís Bausset. Barcelona: Abadia de Montserrat, 2000, p. 35)

* * *

Crec que els valencians no ens hem fet encara a la idea per quina raó de tres hem de restar òrfens d'un bon grapat d'intel·lectuals que no viuen més enllà dels 70. Precisament, quan més ens calen, no sols pel seu magisteri sinó també pel seu tarannà i la seua capacitat de convocatòria, en aquests moments que sembla que reculem com els carrancs davant els vents iconoclastes i imperialistes que bufen amb més força que mai. El fet que hagen desaparegut «massa» prompte els nostres mestres Sanchis, Fuster, Estellés, Valor, Bru i Vidal... subratlla sovint el sentiment d'orfandat en què ens trobem els valencians a l'hora de reprendre la tasca cultural, i sobretot de cara a defensar-nos dels continus atacs que rep la nostra llengua.

Tanmateix, hi ha personatges ben significatius de la nostra resistència cultural, com pot ser el cas de Josep Lluís Bausset, que, amb la seva longevitat i la seua militància, més enllà del temps i del desgast físic que els anys imposen, forma part dels «altres» intel·lectuals, tan necessaris i complementaris dins d'una societat que vol perviure en condicions adverses.

(Lluís Alpera. "Josep Lluís Bausset, un personatge ben singular", D'un país que ja anem fent. Miscel·lània d'homenatge a Josep Lluís Bausset. Barcelona: Abadia de Montserrat, 2000, p. 17)

* * *

Sempre s'ha dit això: «la paraula és l'home». O siga: un «home de paraula» ha estat, tradicionalment, algú que manté els seus compromisos, pactats de viva veu. El fet pertany a la mitologia jurídica del món rural subaltern. No és una qüestió de notaris, que alcen acta i demanen honoraris. Ara: el món és dels espavilats, i els «tractes», sovint, s'evaporen. El meu amic Bausset de l'Alcúdia, fa mil anys, em deia que al seu poble, en un castellà aproximatiu, deien: «De palabra dada y de barran-co hondo, si no me está a cuenta, me'n torno»... Jo ara voldria tenir espai i temps per a parlar de Josep Lluís Bausset. ¿O no es diu Josep Lluís? És igual. Bausset és un personatge «subterrani» dels més admirables del País Valencià, i jo en done fe. Ningú no sap qui és, i tant se val, però jo sí. Bausset se'n fotia, amb un escepticisme suau, de «la paraula és l'home». Jo també. Basta llegir el diari de cada dia per comprovar que el nostre mite rural de «la paraula és l'home», avui més que mai, és una fal·làcia. Ni que siga davant el notari. «Si no me está a cuenta, me'n torno». La humanitat, des del paleolític fins ara mateix, ha funcionat amb un mecanisme notòriament imperfecte que és la «lluita de classes». I en una «lluita de classes», ¿la «paraula és l'home»? ¿O qui és «home» —o dona, per suposat— en el context?... Invite al comentari.

(Joan Fuster. "La paraula és l'home", D'un país que ja anem fent. Miscel·lània d'homenatge a Josep Lluís Bausset. Barcelona: Abadia de Montserrat, 2000, p. 11. Article publicat inicialment a Qué y dónde, núm. 304, gener de 1984)