Josep Maria Benet i Jornet
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Comentaris d'obra

De les primeres obres de base realista, la producció de Josep M. Benet i Jornet ha evolucionat cap a una dramatúrgia més personal. Però, a pesar de les innovacions constants d'un procés caracteritzat per l'experimentació permanent, tota la seva producció manté un punt en comú: la reflexió sobre l'individu i la societat que l'envolta.

Les primeres obres en català de la dècada dels seixanta presenten una realitat immediata. Així, l'escena d'Una vella, coneguda olor (1963), obra influenciada per Tennessee Williams i Eugène Ionesco, se situa en un conjunt de cases del barri vell de Barcelona, durant l'estiu de 1962. En aquest escenari transcorre la història de Maria, la qual se sent anorreada per les circumstàncies de la seva existència. El barri i la seva feina de peixatera són un jou que l'ofega. Quan corre la brama de la imminent demolició de les cases del barri per obrir-hi una avinguda, Maria creu haver trobat un camí de sortida. Però les obres no són tan ràpides com semblava i busca una altra possibilitat de fugida en els braços del seu veí, un pseudointel·lectual a qui havia rebutjat anteriorment, que només vol aprofitar-se'n. Fantasia per a un auxiliar administratiu (1964) és, també, un text de base realista amb influències d'Eugene O'Neill, Tennessee Williams i Arthur Miller i, també, del teatre contemporani espanyol que presenta la història d'Andreu Tarragó, un oficinista que veurà frustrades les seves aspiracions d'ascens social.

Tanmateix, la base realista del teatre de l'autor es veu progressivament reformulada a través de l'experimentació formal. Amb Marc i Jofre o els alquimistes de la fortuna (1966-1968) es produeix una ruptura amb els textos anteriors, ja que es formula una nova proposta formal que incorpora elements de diferents gèneres de consum, com per exemple els tebeos, les novel·les de capa i espasa o el cinema. La història es presenta a través de l'arxiver Sunyer, el qual, des de l'actualitat, ofereix una novel·la sobre Marc i Jofre, dues figures del passat de Drudània, enfrontades per les seves opcions polítiques. A La nau (1968-1969), l'autor recorre a un altre gènere de consum, la ciència-ficció, per mostrar els problemes de l'estandardització de la societat occidental.

La investigació sobre les possibilitats dels recursos teatrals prosseguirà durant la dècada dels setanta. La desaparició de Wendy (1973), Berenàveu a les fosques (1970-1971) i Revolta de bruixes (1971-1975) són alguns dels textos més representatius d'aquesta etapa.

La desaparició de Wendy, que poua en diverses fonts literàries com El casament de W. Gombrowicz, l'Ulisses de James Joyce i la Primera història d'Esther de Salvador Espriu, és una reflexió sobre el teatre amb clars ressons autobiogràfics, tal com demostra el parlament de cloenda de l'obra:

"La teva mare va obrir de bat a bat el balcó de l'habitació on dormies. Entrava el sol i la llum, es barrejava amb la son i no sabies ben bé on eres. El teu pare avançava cap a tu, rialler, amb el seu present, un petit teatre, un escenari de cartró que va quedar dipositat al davant teu, damunt les flassades. Tenia el teló caigut i et van invitar que tu mateix l'aixequessis. D'aquesta manera vas descobrir, tal com nosaltres descobrim ara, un món de rompiments i de telons pintats, el mar i el cel, un paisatge infinit dins d'una capsa. [...] Decorats i personatges rebrien el teu impuls i la representació començaria. Així ho volies, aquell matí, aleshores per primera vegada. A punt de donar l'ordre, un instant abans de decidir-la, contemplaves l'escenari, com el contemples ara, i resolies que el bullit incipient de volums, de colors i de figures podia ser la cosa més bella del món. I va ser així com et vas perdre, perquè t'havies ficat massa endins, i quan el teló va caure, com ho fa ara, va caure darrere teu."

A Berenàveu a les fosques l'experimentació formal es combina amb experiències personals, amb l'objectiu de passar comptes a la societat catalana de postguerra. L'obra, segons Xavier Fàbregas, "és un drama realista, naturalista a estones, escrit sense concessions [...]. És a través d'uns quants individus que Benet i Jornet ens narra què ha estat la petita classe mitjana barcelonina, vençuda i desorientada, perduda la consciència del seu origen menestral i proletari i emmenada envers uns somnis que ha d'acabar per disgregar-la i, en definitiva, per destruir-la." (Serra d'Or, núm. 154, jul. 1972). La trama es desenvolupa a través de la correspondència entre Fanny i Montserrat, recurs que recorda el plantejament de Boquitas pintadas (1968) de Manuel Puig.

A Revolta de bruixes l'autor es remet al realisme. Però aquesta opció s'explota fins al paroxisme a través d'una trama que transcorre en diferents accions paral.leles en un mateix espai escènic. D'altra banda, l'anècdota quotidiana adquireix connotacions simbòliques. Així, la revolta d'un grup de dones contra el vigilant de l'empresa per a la qual treballen es transforma en la lluita entre la raó i la irracionalitat.

La investigació teatral es combina, en aquest moment, amb propostes més imaginatives. Així, sorgeixen algunes obres per a un públic infantil o juvenil, com Taller de fantasia (La nit de les joguines) (1970) i Helena a l'illa del baró Zodíac (1975), algunes de les quals poden, també, adreçar-se a un públic més ampli, com Supertot (1973) i El somni de Bagdad (1975).

A mitjan de la dècada dels setanta inicia la seva col.laboració amb la televisió, que li permet acostar-se a un públic més popular. Per al mitjà televisiu, escriu peces com Dins la catedral (1976), Elisabet i Maria (1979) i Història del virtuós cavaller Tirant lo Blanc (1987), adaptacions de Prudenci Bertrana, F. Schiller i Joanot Martorell respectivament. Produeix també guions, sèries i espais dramàtics.

Les línies de producció encetades durant aquesta dècada es refermen al llarg de les posteriors. Així, algunes obres mantenen una base realista, com Ai, carai! (1985-1988), una comèdia en què es radiografia la generació de l'autor; d'altres, consoliden, a través de l'exploració de nous recursos teatrals, la seva dramatúrgia més personal, de caràcter marcadament narratiu (Descripció d'un paisatge (1977-1978) o Desig (1989) entre altres).

Descripció d'un paisatge, amb referents de La primera història d'Esther de S. Espriu i la tragèdia d'Eurípides, Hècuba, narra la història de dues germanes, Kàtila i Zahira, que després d'un exili de deu anys retornen a la seva ciutat de l'Orient mediterrani, governada per un emir absolutista que havia assassinat el pare de les noies. Aquestes intenten consumar la seva venjança, però les seves pròpies febleses i contradiccions provoquen la fallida dels seus plans i cauen en mans de l'emir.

Amb Desig que configura juntament amb Fugaç (1990-1992), E. R. (1992-1993) i Testament (1993) un cicle personal on l'autor reflexiona sobre l'amor-passió, la felicitat absoluta inassolible i el sentit de l'existència es produeix una renovació formal, tècnica i estilística. L'obra, amb influències de Samuel Beckett, T. Bernhard, Harold Pinter i Sergi Belbel, transcorre en un món proper de cotxes, carreteres i segones residències, però imprecís quant a l'espai i el temps. En aquest escenari, quatre personatges, gairebé abstractes, mostren les seves dificultats per comunicar-se i assumir les seves torbades intimitats.

Així mateix, es manté la producció de teatre infantil i juvenil amb El tresor del pirata negre (1983) i La història de Carlota quan se'n va anar a salvar el seu amic de les mans de la dona de neu (1990-1991) i, alhora, s'amplia i diversifica la producció per al mitjà televisiu, amb sèries com Poble Nou (1992-1995), Pedralbes centre (1995), Rosa (1995-1996), Nissaga de poder (1996-1998) i Laberint d'ombres (1998-1999) la qual cosa demostra la versatilitat de l'autor, que ha sabut aproximar-se amb encert, a través de diferents propostes, a un públic heterogeni.

El seu últim text publicat en escriure aquesta guia és El gos del tinent (1997). En aquesta obra, que transcorre en una realitat actual en clau universal, es presenta una reflexió sobre el poder devastador i cruel que ho destrueix tot. Des d'un punt de vista formal, El gos del tinent manté punts de contacte amb Desig (per exemple, el caràcter abstracte dels personatges dos homes i dues dones i l'ambigüitat de la situació dramàtica, que transcorre en una atmosfera intemporal).



--------------------