Josep Maria Benet i Jornet
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Antologia

1. Català [Desig]

L'home Necessiteu que l'ajudin. No puc deixar-la aquí sola.

Ella ¿I si jo l'agredís?

L'home ¿Per què m’hauria d’agredir?

Ella ¿No em coneix? ¿No m'ha vist mai, abans d'ara? No em coneix, li parlo com li estic parlant, i vostè no s’indigna, no m'engega, no abandona per res la seva llefiscosa amabilitat...

L'home Calmi's.

Ella Sé què és el que està passant.

L'home Hauríem de solucionar l'avaria del seu utilitari. I depositar-la a vostè en un lloc segur.

Ella (Rient). ¿Quin lloc segur?

L'home On vostè voldrà.

Ella ¿Quin lloc segur?

(Pausa.)

L'home ¿Em permet?

Ella ¿Què?

L'home Potser li semblaré massa atrevit.

Ella ¿Què vol, ara?

L'home No s'enfadi.

Ella ¿Què vol?

L'home La veig... És una suposició estúpida, naturalment.

Ella ¿Com em veu?

L'home Espantada.

Ella ¿Espantada?

L'home Perdoni, no són coses de dir.

Ella No estic espantada.

L'home M'he equivocat, no és la paraula.

Ella No ho estic, no es faci il·lusions.

L'home M’expresso molt malament.

Ella Ja no ho estic, si de cas.

L'home Però si ho estigués...

Ella No ho estic.

L'home Però si dintre seu hi hagués... Entengui-ho, és una pretensió infantil, ja ho sé. Si dintre seu... A veure, si dintre seu hi hagués encara l'ombra d'alguna preocupació que no tinc per què conèixer, que, per descomptat, no té res a veure amb mi... Una preocupació que no és cap por però que, excusi’m. s’aproxima llunyanament a la por...; en aquest cas hipotètic... i absurd...

Ella Completament absurd.

L'home En aquest cas que no es dóna i que no sé ni per què he de treure a relluir...

Ella ¿Què?

L'home En aquest cas m'agradaria, ja veu quina estupidesa, m'agradaria explicar-li, només li robaré un minut, un record de quan jo era petit.

Ella Ah, ¿sí?

L'home Un minut comptat.

Ella ¿Un record de quan era petit? ¿Ara? ¿Aquí?

L'home Si em deixa.

Ella Aquí, entomant el fred i vostè m'explicarà què feia quan era petit.

L'home Una petita anècdota.

Ella ¡Verge Santa!

L'home No s'ho prengui malament. Potser l'ajudarà.

Ella ¿En què? ¿Com?

L'home Potser l'ajudarà.

(Pausa.)

Ella De pressa.

L'home Sí. Jo era petit, un nen. Un nen poruc en temps desagradables. Una nit. després de sopar, bé, com sempre, em van ficar al llit i, no ho recordo, suposo que em vaig adormir. Però, de sobte, i era estrany, normalment, com tots els nens, acostumava a dormir d'una tirada, de sobte em vaig tornar a despertar. Tot era completament fosc. Tenia la sensació, suposo que m’ho vaig formular d’una altra manera, la sensació que havia caigut dins el cor de la nit. I se sentien uns petits sorolls. Furtius, constants. Algú es movia, algú m'observava i, ja ho pot suposar, es llançaria damunt meu, etcètera. No m'atrevia a cridar ni a moure'm. Una mena de terror total, pobre fill. Va passar molta estona, almenys m’ho va semblar. Els sorollets no s'aturaven, els xiuxiuejos, els refrecs. Es reien de mi, allargaven el turment abans de l'atac final. No podia més i aleshores... ¿Per què esperar? ¿Per què no precipitar-m'hi i acabar d'un cop? Em vaig llevar, vaig avançar per la foscor, vaig ensopegar amb una porta... La vaig obrir i em vaig abandonar al mal. Va ser així com vaig sorprendre els meus pares, que m'estaven preparant, que estaven muntant un regal sorpresa, el del meu aniversari. Va ser el millor aniversari de la meva vida.

Ella ¿Ja està?

L'home No és una història original, tothom n'ha viscut alguna de semblant.


(Fragment de Desig, 1989, p. 169-174).




--------------------