Aurora Bertrana
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Antologia

Vent de Grop [fragment]

"En arribar a mig octubre, la Mabel començà a demostrar ensopiment i nostàlgia. Els dies s'escurçaven. Sovintejaven les mestralades i les llevantades. La parella no podia anar a la platja ni a barquejar, ni a banyar-se a les roques i, encara menys, a les Cambres, on només es podia entrar amb mar calma.

En Rafael no havia trobat feina. (Potser no s'escarrassava massa a cercar-ne.) S'estava tot el dia a l'apartament. Escoltava la BBC en el transistor de la Mabel. No comprenia ni un borrall del que deien. La Mabel li ho explicava i, alhora, li donava alguna lliçó d'anglès. Havia après a dir: I love you. The fixh is ready i Come in, darling.

Escoltant la BBC, la Mabel reia sovint perquè el programa era, a estones, divertit. Després badallava i sospirava perquè el programa es tornava ensopit i poca-solta.

De tant en tant, donaven música clàssica. La Mabel semblava delectar-s'hi. En Rafael la trobava poc animada. S'estimava més la de jazz, sobretot si la Mabel l'invitava a ballar. Però aviat es cansaven d'aquest esbarjo.

A l'apartament començava a fer-hi fred. En Rafel i la Mabel s'embolcallaven amb els cobrellits i amb les tovalloles de bany. Posaven a escalfar vi negre. Hi barrejaven canyella i sucre. Se'l bevien ben calent. S'hi engataven sovint. Llavors, per una estona, ho veien tot de color de rosa.

Passaven moltes hores al llit. Quan la gana els en treia, sortien a comprar a les botigues. En Rafel es negava a entrar-hi amb la Mabel.

- Són parents de la mare. Déu sap quin posat ens farien.

- Nonsense -deia ella enutjada.

Triaven un altre establiment. En Rafel tampoc no volia entrar-hi.

- L'amo és amic íntim del pare. Seria capaç de no voler despatxar-nos. Entra-hi tu, jo t'esperaré al carrer.

La Mabel alçava les espatlles i el deixava fora. A ella, els botiguers la rebien sempre amb gran amabilitat i gentilesa. Fins tractaven de dir algun mot en anglès. I quan sortia amb els paquets o amb la xarxa plena, després d'haver deixat al taulell dos o tres bitllets de cent, ells l'acompanyaven a la porta amb un ample somriure i un: Thank you very much, Madam.

La Mabel es mofava d'en Rafel.

- Tú volver ahora cobarde. No atrever a comprar en tiendas.

- No saps el que és, la gent del poble.

- Bueno, con mi, la gent del poble, muy corteses.

- Amb tu, sí. És a mi, que em giren al cara.

Afegia, amarg:

- Però no et facis il·lusions, darling, no és amb tu que són amables, és amb els teus calés.

- Si yo dar calés a ti, ¿tú ir a comprar a tiendas?

- No, tothom sap que són teus, que jo no en tinc.

- ¿Tú ir a comprar peix , no?

- Amb les dones dels pescadors ja és una altra cosa. Elles es fan càrrec de la meva situació. Em venen del peix d'amagat del marit.

Tornaven aviat a casa. Cuidaven o preparaven te amb torrades, mantega i melmelada de taronja amarga. A en Rafel no li agradava ni el te ni la melmelada. Es menjava el pa sucat amb oli i all. En comptes de te, bevia una tirada de vi negre.

De tant en tant, ella també volia una torrada amb un gra d'all fregat per sobre ben ruixada d'oli.
La Mabel restava ensopida i distreta, amb els ulls fixos en el buit i el pensament lluny. Estava tipa d'aquella vida. En Rafel ho comprenia sense necessitat d'explicacions. No sabia què fer per distreure-la, per a retenir-la al seu costat. L'únic que encara animava la Mabel eren les estretes amoroses, l'entesa carnal, cada cop més brutal, més breu.

En Rafel tractava d'enganyar-se a ell mateix.

- No fa que tu i jo ens separem mai, Mabel?

Ella l'esguardava amb sorpresa, amb curiositat, amb enuig.

- Ahora mi, pronto marchar en London. Obedecer padres míos. Luego volver.

En Rafel no li havia sentit parlar mai dels pares fins aquell moment. Suposava que eren uns pares molt especials o que existien només en la imaginació de la Mabel.

- Quan tornaràs?

- Mi, volver verano próximo. Alquilar casita y vivir con mi hermoso pescador, el uno junto al otro muy amorosos y felices.

- Fins l'estiu que ve, dius? Jo no puc viure sense tu, Mabel.

- Sí, sí, tú poder vivir sin mí hasta verano próximo.

- Jo em moriré si em deixes.

Ella alçava les espatlles.

- Españoles siempre hablar de morir. Tú morir de goig cuando mi ser tuya. Tú morir de pensa cuando yo marchar. Nadie morir por separar de otro.

A en Rafel la idea de restar a La Cala Barallat amb en Met i sense la Mabel, l'enfollia. Se sentia com al caire d'un precipici.

- Mabel, jo vindré amb tu a Anglaterra. Abandonaré per sempre aquest poble miserable. Fa temps que ho tinc ficat al cervell.

S'agenollava als seus peus, li recolzava el cap a la falda.

- Treballaré. Faré de cuiner o de xofer. En Biel me n'ensenyarà. Diu que seré un bon conductor.

- Bueno- féu ella resignada -, tú venir en England cuando ser muy buen chófer.

- Ara mateix, amb tu quan estiguis tipa de la Cala.

- Mi no estar nunca tipa de la Cala. Estar tipa del mal tiempo y del apartamento incofortable. Ventana no cerrar, viento frío entrar por ellas. Suelo ladrillos imposible por invierno.

- Així, no vols que vingui amb tu a Londres?

- Ahora, no

En Rafel descobria una nova Mabel. L'enamorada apassionada i dòcil, lleugera en el joc i en l'amor, s'havia convertit en una potència inflexible i rígida. Una mena d'Imperi Britànic en petit, contra el qual, ell, en Rafel Sureda, expescador sense diners, ni feina, no podia lluitar.
Se sentia definitivament vençut."

(Del llibre Vent de Grop. Barcelona: Alfaguara, Col. Ara i ací 4, 1967)





--------------------



Vent de Grop va ser adaptada al cinema per Rovira Beleta, amb Joan Manuel Serrat de protagonista
+ ampliar