III

Passaren dies. Una tarda en Josafat mig dormia en el seu banc. El al silenci era pregon.

La fosca s'ensenyoría de la gran nau deserta, les llanties brillaven en les capelles com místiques llüernes d'aquella nit anticipada. Dins el campanar regnava el crepuscle. Una remor de petjades que venía de la capella baptismal, deixondí al campaner. En Josafat fitá els ulls en la ratlla negra de la porta ajustada, i escoltá atentament.

El refrec d'uns peus que palpen temerosos de trobar un obstacle, continuava barrejat amb un xuixejar ininteligible.

Solíen molestar sovint an en Josafat curiosos que demanaven permís per visitar sos dominis; l'home amaní per endavant una cara ferrenya.

En aixó un sotrac en un banc de la capella omplená de ressò tota l'esglesia, i esclataren femenils rialles.

Al campaner se li esbiaixá la boca i aixecant-se d'una revolada, anà pera renyar a les dònes que interrompíen irrespectuoses el silenci de la casa de Deu. En el meteix instant els golfos grinyolaren i la porta s'obri lo just per deixar passaír un caparró de noia somrisenta i encuriosada. Mai en aquell lloc havíen resplandit unes faccions tan rublertes de mondanal picardía, ni mai el tétric ambient s'era amarat d'una flaira tant contorbadora que enviava el cos de la intrusa amagat radera el fustàm de la feixuga porta.

El campaner tingué un bell pressentiment. Acotà més la testa. Apesar seu el jaspi de sos ulls, fosforejava de cobdicia.

El rostre expressiu de la moça es cubrí de certa alegría mofeta; allargá un xic el coll com per esbrinar el lloc, i firá an en Josafat sa mirada. Josafat se contorbá: per tota sa llarga córpora corregué un frisament ardorós, i tingué por d'aquella testa que se li apareixía interrompent sa vida monótona, la calma grisa del seu sojorn.

Molt tenía que haver cambiat la Pepona per que fos ella la que venía a temtar-lo.

Pensá en les tribulacions de Sant Antoni, i pera lliurar-se del pecat cregué que li era lícit encloure entre la porta i l'aresta del mur la gorja flexible i exitant que s'allargava vers ell com la d'una serp enviada pel dimoni.

—Oidá, Josafat, soc jo, ¿que no m coneixes?

El campaner, am vergonya d'infant i posat estúpid, la resseguí amb els ulls plens de pagesívola desconfiança.

—Jo plá t'hauría coneguda: estàs molt trasmudada; i enretirà les grosses mans que, enrampades de fanatisme, promptes a causar dany, tenía en el caire de la porta.

(Josafat. Palafrugell: Joanola i Ribas, 1906, p. 25-27)

* * *

IV

L'esglesia de Santa María era una massa enorme, sense esbeltesa, edificada en la part més alta de la ciutat. Sa construcció havía durat sigles. Gótica en son inteorior tenía là fatxada bàrroca la qual, am ses capelles buides, amb els balustres dels miradors romputs i les columnes de pedra numolítica desgastades pel temps i l'intemperie, ofería cert aspecte de desolació i abandono.

El campanar octogonal era del mateix ordre arquitectonic que la fatxada: una ampla cornisa que corría en son entorn, senyalava el segon dels tres estatges en que fou dividit i més amunt, s'obrien vuit finestres aixoplugant altres tantes campanes. La cúpula en sostenía un altra de minúscula que servía de base al panell: un angel de bronzo simbolisant la Fé, am les ales mig esteses i la vestidura voleianta. Al costat, del temple, aguantant l'empenta de la pesadíssima volta, les adjuves amb llurs gárgoles embalumaven el grandiós edifici.

Am-tot els tenebroso dominis del capaner eren més extensos de lo que podía deduir-se al contemplar l'esterior de la esglesia.

Seus eren tots els espais disimulats en la gruxarie de la sólida muralla; seves eren les amples golfes de la nau, les del absis, les de la mitja volta dels claustres romanics; seu l'interior d'una torre de la mateixa época encastada en la maciça paret de l'esglesia gótica; seu el llarc trifori; seus eren també els tres compartiments del campanar, fosques presons plenes d'estores, gresols per les lluminaries i altres objectes inservibles; i, per fí, seva era igualment l'elix de graons admirable que desde sota la cúpula baixava al fons d'aquell llarguíssim prísma octavat sense una obertura, sense altre aire per respirar que l que passava per la caixa de l'escala plena de fetor de tomba. Cal afegir a tot aixo, de part de fora, les cornises qu'en Josafat havía aprés a pasar-hi sens rodaments de cap; les amples gruixaries dels estreps; les teulades inmenses; la gran plataforma de sobre la fatxada, obstruida per grosses pedres picades que restaven encara per col·locar; els miradors de la meteixa fatxada amb els ampits escrostats i per útlim una petita torratxa, feta de paret d'esquerda que rematava l'antic campanar romanic, dintre la qual hi havía una llosa sobre un cilindre de pedra: rústega taula d'utilitat inesplicable, mena d'spoliarum dels esparvers, on sempre s'hi trovaven restos sagnosos d'aucellets sacrificats.

(Josafat. Palafrugell: Joanola i Ribas, 1906, p. 37-39)