Blai Bonet
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Entrevistes

L'home al costat del qual ara sec, amb el qual mengem meló i bevem xampany, és l'autor d'El mar; és l'escriptor que va captivar la Catalunya intel·lectual dels anys cinquanta i seixanta; és el precursor dels textualistes catalans; és la conflictivitat religiosa, és el poeta apassionat; és l'ànsia de totalitat.
—Vaig comprendre de seguida que un escriptor d'aquí que hagués viscut en temps d'Homer o de Píndar s'hauria expressat igual que ells. El que contaven aquells llibres no era Grècia, era exactament això, aquí. I no vull dir només el paisatge; vull dir la gent. També vaig adonar-me que la literatura era molt posterior a la terra. Vaig pensar que si la literatura gran coincidia amb la terra... calia anar a l'arrel autèntica. Això, jo, amb el tracte, només amb el tracte, perquè tenia vint-i-cinc anys, vaig fer-ho arribar a Carles Riba. És clar que, per altra banda... Ell, que fins als seixanta anys havia imitat Rilke, Hölderlin i tot això, va fer el darrer llibre, que és el millor que s'ha fet mai en català, vull dir Esbós de tres oratoris. I no, només era descobrir-li que res no calia anar-ho a buscar lluny, ja que ho teníem aquí mateix. (...)

Cal insistir perquè es refereixi a l'estada al sanatori de Caubet i al Montseny, i al primer llibre que va escriure, El mar.
—Com que el meu deure era posar-me bo, al Montseny vaig passejar molt. Hi vaig aprendre el més bàsic. Els llibres no em podran ensenyar mai el que vaig aprendre al bosc, a les fonts, amb els pagesos. Des de Breda a Riells hi havia el que va del segle XIII al segle XX. Quant em va ensenyar trepitjar, la terra durant tres anys, tot sol...! Els llibres em sobraven. Alguna cosa vaig llegir, sí. Em vaig empassar la Bíblia de Montserrat, per exemple, que és una cosa molt maca. Per una frase curta així hi ha mitja pàgina de notes. Ara, sobretot vaig escoltar molta música. I també parlava amb gent, amb l'abat Escarré, que hi venia; amb els metges... A més, hi vaig trobar l'home de qui he après més: mossèn Antoni Batlle, l'home que duia tots els minyons de muntanya, l'home més gran que jo he conegut. Catalunya existeix per mor d'aquest senyor. Bé, els joves d'ara, vull dir, els que són parlamentaris, tot això... gairebé tots són gent educada per mossèn Batlle. El mar és una síntesi de la vida del sanatori. No és autobiogràfic. En realitat, jo a Caubet m'ho vaig passar bomba. Sí! Mai no estaré tan bé! Com que no havia de fer llit, perquè no tenia febre, com que podia passejar tot el dia... Allí no es parlava de la mort. Mai no va parlar ningú de si en tal havia mort la nit abans. Mira, a les habitacions hi havia unes finestres molt grosses que estaven sempre obertes, dia i nit. Quan un matí vèiem una d'aquelles finestres tancada, ja sabíem que el xicot havia mort. Però no se'n parlava. Pensa que el més gran tenia dinou anys. Jo en tenia disset o divuit. Allí vaig començar a escriure El mar; potser vaig fer-ne cinc-centes pàgines. Perquè l'original d'aquesta novel·la té vuit-centes pàgines, però com que l'editor va trobar que era massa llarga, doncs vaig fer una cosa que ara no tornaria a fer, que es reduir-la. Deien no sé què de massa reimes de paper... No ho sé. Ara em vénen al darrera i m'ofereixen l'oro i el moro perquè els doni l'original, però jo els dic que ara ja està bé tal com està. Va ser el primer que vaig escriure, El mar. De versos, vaig trigar molt a fer-ne.

(Jordi Coca: "Blai Bonet, el fons del mar." Serra d'Or, núm. 256, gener 1981, p. 17-23)

* * *

Tu has conegut molts escriptors. Parla'm, per exemple, de Camus.
—Em va ensenyar que ser intel·ligent vol dir necessitar cada dia menys coses.

És cert que la Banca March et pagava un tant perquè escrivissis?
—Vaig rebre una beca mensual nou o deu anys, sí.

Et puc demanar quina és per tu la tasca de l'escriptor?
—Sí. Si haguessis dit literat, et fotria dues castanyes. Però l'escriptor és el governant real dels pobles. Els polítics executen idees, i ai d'ells sense els escriptors! Això és clar: a casa comencen a venir polítics. A mi em queden cinquanta-tres llibres per fer. Sóc d'aquells malalts que enterraré tots els sans.

[...]

Què ha de "dir" un escriptor?
—Les coses que es poden fer, no cal que un poeta les digui. Hi ha coses, però, que sí, perquè sols es poden dir per la paraula. per exemple, el lloc que ha d'ocupar la justícia. En aquest sentit un director de cinema és tan poeta com un poeta. No es pot fer passar per triomf el que és un fracàs. Jo entenc l'escriptor d'una manera unitària, com els homes del renaixement: Miquel Àngel pintava a l'oli, feia frescos, esculpia i feia de modista i arquitecte. Jo escric poemes, novel·les, articles a diaris, llibres d'art...

(Lluís Busquets i Grabulosa, "Blai Bonet entre la follia i la transcendència", dins Plomes catalanes d'avui. Sant Boi de Llobregat: Llibres del Mall, 1982)





--------------------